dimecres, 26 de juliol del 2017

Dalí i la nostra Santa.


Aquest dia escoltava per televisió la descripció sobre en quin estat havien  trobat el cos de Dalí, després d’haver  ordenat un jutge la seva exhumació per un tema de paternitat. Era  explicada  pel Narcís Bardalet,  membre de l’equip que havia  dut a terme   l’exhumació del cos d’aquest gran il·lustre català, i que alhora va ser qui el va embalsamar en el moment de la seva mort.

Deia, el senyor Bardalet,  que si  ens haguéssim trobat a l’Edat Mitjana amb un cas semblant, la gent del moment hauria exclamat: Això és un miracle!!.. De tan bé que estava el seu aspecte, el bigoti a la seva inclinació exacta, i no recordo quins detalls més,  sembla ser que estava esplèndid. Si tenim en compte que havia estat embalsamat potser perdria força la paraula miracle, però vaja, que estava en el millor dels aspectes tenim en compte les circumstàncies, portava 28 anys enterrat.

Quan ho escoltava  vaig pensar: mira com la nostra Santa Montserrada!, que al ser desenterrada al segle XVI i trobar-se el cos incorrupte,   la van acabar anomenant la Santa. Era tal es seu bon estat  que van aclamar  segurament: Miracle!!!.

Alguna cosa havia sentit d’aquesta noia anomenada   Santa, a casa explicaven que l’havien tingut exposada a la porta de l’església durant els fets de juliol del 36, quan es va cremar el temple i profanar moltes tombes. Però no tenien massa clar qui era aquella noia, la meva àvia deia que si era una noia de can Borrell... sabien que era de casa bona, ja només per la vestimenta que mostrava. Però no ho tenien massa clar.

La  història la  vaig acabar aclarint  a través del   llibre  “El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX” de l’Alfons Codina. Una  eina imprescindible  de consultar si es vol començar qualsevol recerca o aprofundir en qualsevol tema històric de Sant Genís. Sempre he dit  que  aquest llibre és pels interessats en la història de Sant Genís  com la Bíblia pels bons cristians.

La nostra Santa, la Montserrada, filla del mas Estornell,  tal com explica l’Alfons en el seu llibre, era una noia que va morir assassinada quan tenia disset anys. Sembla que va  ser atacada per uns joves amb la intenció de agredir-la sexualment, ella es va resistir, i per no ser descoberts els seus agressors la varen matar i tirar dins d’un pou.  Fou enterrada al cementiri de  l’església de Sant Genís.

Al cap de setanta  anys es van fer reformes a l’església,   algunes tombes s’hagueren de canviar d’ubicació, i la tomba de la Montserrada fou una d’elles. Quan exhumaren el cadàver veieren que el cos estava incorrupte. I és quan devien cridar: Miracle!!!

Davant d’aquest extraordinari fet traslladaren el cos a un lloc més important, cap a vora l’altar major. En motiu de la troballa es va dibuixar al costat de la  seva inscripció de defunció en el llibre d’òbits,  un lliri com a  símbol de puresa. Tots aquests llibres es van conservar fins al juliol del 36 quan la totalitat de  l’arxiu parroquial va cremar.

Anys més tard, en unes altres reformes van tornar a canviar de lloc a la ja anomenada Santa i seguia incorrupte. D’aquest moment constava una acta que es va aixecar on es descrivien unes ferides al coll i al ventre on hi encara hi havia els draps utilitzats per tapar-les!!!!.

I arribem al 1936,  al ser una tomba significativa del temple,  els incendiaris i profanadors en varen fer escarni, tenint-la exposada a la porta de l’església. Al cap de dos dies quan les coses s’hagueren calmat es tornà a enterrar. Ara però ja era només un esquelet.

Als anys 50, durant les obres de reconstrucció de l’església pels danys causat per la Guerra, tenim un escrit del rector de llavors,  que diu:

“24 de desembre de 1956. Jo i el paleta Salvador Martí sols i sense dir res a ningú, hem tapat la Santa, però no hi hem tirat terra al damunt, com tenia, sinó que li hem vestit una mena de tomba amb rajols tot voltant i un solera al damunt, de manera que qui vulgui veure-la de nou, només té de fer que arrancar el mosaic, rebentar la solera i ja està a la vista. A dins al costat de l’esquelet, hi vam col·locar un rajol encimentat d’una cara, on porta anotat el dia,  mes i any, el meu nom Mossèn Salvador Coll i el del paleta, Salvador Martí. Per saber on és exactament la tomba, vam col·locar al damunt del lloc on es troba una creu de mosaic vermell...”

Pel que a mi em consta d’ençà aquest dia no s’ha tornat a moure a la Santa, la creu de mosaic vermell segueix allà mateix, a peu de l’entrada del  túnel que connecta amb la rectoria. Definitivament tenim a la Santa descansant eternament.

Aquesta història de la nostra noia sense descans etern em serveix de  pretext,  tot sovint,  per explicar als  alumnes de les escoles i institut de Palafolls, que visiten  la nostra església,  l’evolució del temple, i així fer-los més llaminera d’entendre la transformació  d’aquella esglesiola del segle X   al llarg de mil anys fins arribar a la  que tenim avui.


Xevi Salicrú

Bibliografia:
Alfons Codina. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004. Pàg 189.


dissabte, 22 de juliol del 2017

A la recerca del mas Joanysacreu


En una entrada passada d’aquest blog, del març del 2016,  parlava de la família Joanysacreu,   on hi deia que la situació del mas que va habitar aquesta nissaga era incerta. I ara mateix,  seguim sense saber-ne de  la seva ubicació, però alguna cosa en sabem  més.

Com hi deia, el Pere Juanysacreu, hereu d’aquest casal palafollenc, del veïnat de les Ferreries i  parròquia de Sant Genís de Palafolls, es va casar amb la Teresa Bonet, pubilla de can Bonet,  veïnat de Santa Susanna,  parròquia de Sta. Maria de Pineda i també com el mas Juanysacreu del terme del castell de Palafolls.

La parella s’instal·la al mas Bonet, davant de la unió entre   un hereu i una pubilla, la casa més forta solia acollir la nova parella, i en moltes ocasions si el cas de la pubilla era la de la família amb més recursos  donava el cognom als fills resultants de la unió  de les dues nissagues. Aquest cas no segueix el patró majoritari, la família s’instal·la al mas Bonet, però la descendència continuarà el cognom Juanysacreu. Segurament si en un futur localitzem els acords matrimonials, els capítols, en podrem saber alguna cosa més d’aquesta decisió.

A partir d’aquest moment, a mitjans del segle XVIII, no en sabem la sort de la masia, les terres es van venen i la casa acaba desapareixent de la documentació, desaparèixer en el sentit que no es localitza, un cop entrat el segle XIX, en la documentació consultada fins ara.

Si  que tenim un inventari del mas,  del vint-i-quatre de març de 1802, realitzat a la mort del Pere Juanysacreu, on el seu fill, el Pere Màrtir Joanysacreu i Bonet, hereu universal, i la vídua, la Teresa Bonet, prenen inventari dels bens que havien estat del seu pare i marit.  
On hi diu:

“......primer tota la sobra dita casa junt amb sa era, hort i quintà, al veïnat de les Ferreries del referit  veïnat de les Ferreries, al  referit terme i parròquia de Sant Genís de Palafolls, baix sa respectiva tinença i afrontacions tot comprès. Dins la qual casa s’ha trobat:

En  l’entrada de dita casa, res se troba existent, ni tampoc existeix cosa alguna en el rebost.
En lo  menjador, ni en l’armari que és dins la paret no existeix cosa alguna.
En la cuina sola existeix una taula escó usada, i un  pastador on no hi ha res.
En lo celler existeix un cup i una premsa, junt amb dues botes, tot molt vell i usat.
En un quarto existeix un llit de pilans desguarnit, molt vell, i altre llit també molt vell en altre quarto.
En los demés quartos, sala, graner i en les diferents corts de dita casa res se troba existent.
En lo corral se troba una partida de bigues.

Item tota aquella peça de terra cultiva situada en dit terme de Palafolls, anomenada camp Ferrer situada en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra de cultiu anomenat lo camp de la Riera, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions amb diferents censos que se fan per raó de diferents cóssos establerts repartits en dita quintana.
Item tot aquell camp de terra anomenat  de la Figuerassa, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra anomenat la Barraca, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell altre camp dit la Verneda, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat lo Corral, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell  camp anomenat lo camp Gran, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp anomenat Pla d’en Batlle i camp del Suro, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat Pedreroles, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Aquest bens i no altres ni més confessant haver encontrat i pertanyent a dita casa i patrimoni........”




Podem veure-hi  que també a part de la casa hi surten les diferents propietats que tenia la família, diversos camps on algun dels seus noms encara perduren a la toponímia actual, la Verneda, la Figuerassa... En  una  veiem que s’hi han establert cóssos,  que per altres documents i tal com queda reflectit en el meu  llibre “Cases amb eixida i hort, aproximació als orígens  urbans de Palafolls” publicat recentment, sabem que és la finca que aporta cóssos a  una part del que ara és el carrer Major de Palafolls. Els Joanysacreu havien començat a establir nous veïns al veïnat de les Ferreries, engrandint la trama urbana iniciada al segle XVI.

Però fixem-nos en les estances de la casa, la masia és buida!!! No hi ha cap  element que faci pensar  que hi visqués algú en aquell moment. Aquest tipus d’inventaris ens descriuen tots els utensilis que hi ha a la casa, plats, culleres, eines del camp, roba... I  en aquest no hi ha res, parla de llits desguarnits, a entendre que no hi  ha roba ni matalàs, armaris buits i la majoria d’ estances buides de qualsevol parament. Això em fa entendre que la casa era deshabitada, tot i que enlloc ho diu, però queda clar que no hi  podia pas viure  ningú.

I si tenim en compte que l’any 1802 la casa és deshabitada i que al llarg del segle XIX no trobem rastre de la casa, podríem pensar que la casa va acabar desapareixent? Al llarg del XIX totes les finques acaben venent-se, la casa tindria la mateixa sort? O acabaria enrunada?

Moltes preguntes sense resposta, que potser el temps ens aportarà noves dades, més endavant, per saber-ne més, però si que tenim del cert que al 1802 la casa existia i que no havia de situar-se massa lluny de l’actual carrer Major.

De moment, no  sabem que se’n va fer del mas Juanysacreu.

Xevi Salicrú


Bibliografia:

-Arxiu Històric Fidel Fita. Fons Notarial Palafolls. Llibre 963. 1802.  f.86.

-Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort.  Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Roig. 2016.




diumenge, 9 de juliol del 2017

De dones valentes

Ahir dissabte érem amb  els Gegants de Palafolls a Calonge, i amb aquest  neguit    que tenen alguns membres de la colla de conèixer una mica més profundament els pobles que visitem, una companya del cos de gralles va descobrir una placa commemorativa que feia al·lusió a la Rebel·lió de les Dones.

Aquesta placa homenatjava dues-centes  dones de Calonge, que el 25 d’abril de 1937 es van enfrontar a milicians anarquistes, davant alguns abusos de poder a la població, on van acabar aconseguint alliberar els membres de la UGT empresonats al castell de Calonge.

Aquest relat em va fer pensar amb  la nostra Rebel·lió de Dones Palafollenques, doncs sí, Palafolls també va tenir  dones valentes, sense por.

Palafolls , com  molts d’altres pobles en aquell moment de la Guerra,  era controlat als inicis de l’any 1937 per la CNT i la FAI. Davant tota una sèrie d’excessos comesos  per membres d’aquestes dues organitzacions, la situació es va tornar insostenible. S’havia arribat a l’enfrontament armat pels carrers del poble entre membres de la CNT-FAI i membres locals de la UGT i del PSUC. Els líders d’aquest sindicat i partit, membres de les famílies Pica i Ribot, eren amenaçats de mort per part dels  anarquistes, per la simple raó de no veure bé les accions i maneres de qui controlava el poble.  Que de fet  era el reflex del que es vivia arreu, la guerra de poder entre totes les faccions  antifeixistes  per controlar el país, que tan de mal va fer per aconseguir la  victòria de la República, també tenia el seu paper a cada poble.

En aquell moment Palafolls era governada per onze regidors, amb dos regidors del PSUC, que ostentaven l’alcaldia, quatre d’ERC, quatre de la CNT, que controlava  el Comitè  de Defensa Antifeixista i un regidor de la UdR( Unió de Rabassaires).

Així,  el tres de febrer, un grup de dones palafollenques  van decidir anar a  Barcelona a trobar una diputada socialista amb coneixences al poble, la Manuela Martí, perquè poses fi a aquella situació. De seguida, la diputada, es va personar a Palafolls amb un grup de guàrdies d’assalt, on es van posar els punts sobre les is per acabar amb la violència. 

Alguna altra  font diu que van anar a trobar al conseller Joan Comorera, membre del PSUC, on en aquell moment els socialistes tenien cert poder dins del Govern de la Generalitat, i que ell es va acabar personant a Palafolls.

Si va ser la diputada o el conseller no ho tenim massa clar, les fonts orals  donen les dues versions, però si que coincideixen totes dues en   el viatge d’aquelles dones a Barcelona per  frenar la violència de rereguarda  a Palafolls.

El viatge de les dones va provocar la convocatòria d’un ple al cap de dos dies, el dia cinc, amb la dimissió dels quatre regidors de ERC i l’alcalde  Manuel Pla Masferrer i el regidor del  PSUC, amb la intenció de  provocar  un canvi deixant   en minoria els quatre regidors de la CNT i el regidor de la UdR.

Tot plegat va acabar amb una nova constitució d’un nou Ajuntament amb vuit  regidors, quatre  regidors d’ERC i quatre de la CNT, regint l’alcaldia un regidor d’ERC, el Ramon Carbó Ribas.

Però sobretot la intervenció d’aquelles  dones valentes, en buscar ajut a les altes instàncies, va acabar amb aquella violència entre veïns, i el seu gra de sorra va ajudar també a col·laborar amb  la fi de la violència a rereguarda d’aquells inicis de Guerra.

Xevi  Salicrú.


Bibliografia: Amat i Teixidó. Jordi. Vivències de la República i de  la Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.