dimarts, 25 d’abril de 2017

Salis sparcio


L’antic costum de beneir les portes de les cases amb aigua i sal, durant la Setmana Santa, ja forma part de la història de la gran majoria de  parròquies.

Aquesta tradició ja venia d’antic, era hereva de les benediccions  de les llars jueves, en temps de la Pasqua, i alhora, aquesta era feta en record de  les pintades  amb sang que van fer els hebreus, a la porta de cada casa,  per alliberar-se de les plagues que caurien sobre Egipte.

El salpàs, així  era coneguda aquest costum cristià al nostre país,  era la visita que feia   el rector, acompanyat d’escolans, a  totes les cases de la parròquia, especialment les de pagès, on portant un recipient, anomenat caldereta, ple d’aigua i sal beneïda, i que amb l’ajut del salpasser s’aspergia als brancals de les portes, beneïa les cases. Aquestes visites del rector i seguici, eren rebudes amb diverses menges i ofrenes, especialment era molt típic l’oferiment d’ous,  la primavera  és un moment de gran posta de l’aviram, per tant un bon excedent que oferir.

Encara, el Dilluns de Pasqua, a la veïna parròquia de Sant Pere de Riu,  es sortegen ous a l’aplec d’aquest dia, on l’origen de dit sorteig era per donar  sortida a l’accedent d’ous, acumulat al llarg del salpàs pel rector.

L’objectiu no només era la benedicció de les cases, alhora era també sobretot un element de control del territori parroquial, visitar  els habitants, alguns d’ells, potser,  si no anaven  a missa el diumenge era el moment de veure’ls.

La benedicció de la casa i tota la família, ben mudada com les grans ocasions al seu peu, pel rector, amb llatí del record de la gent, i un rés del Parenostre de tots el presents, ja en català,  era el ritus a seguir.

La parròquia de Sant Genís no era pas diferent, també tenia el seu salpàs ,que ara ja només és al record dels més grans. El meu pare hi va participar, fent d’escolanet. Amb l’ajut dels seus companys he refet el  camí i ordre que seguia la comitiva als any quaranta del segle passat. L’edat per fer d’escolanet rondava entre els 6 i 10 anys. El meu pare, el Joan Salicrú Sala,  va compartir escolania  amb el Joan Mayà Ripoll i el Nicolau Salichs Xarbau, i ells havien rellevat  al Nicolau Salichs Alsina, al Joan Puigdefàbregas Ribot i al Cinto Mayà Ripoll.

A la nostra parròquia, la salpassa, com també s’havia anomenat, era feta en tres dies. A la parròquia es conserva una consueta del anys quaranta, explicant el recorregut a seguir.

La versió de la consueta varia una mica respecte a la explicada  pels escolanets,  canvia una mica la ruta per les cases de pagès, però si que coincideixen en dia i ordre alhora de beneir les cases del poble.

Segons els nens de llavors,  el primer dia, Dilluns Sant, començaven anant cap a  la Fundició, seguien cap a can Valldejuli, can Vidal, can Gibert, on sempre hi havia un bon esmorzar, segons algunes fonts melindros i xocolata. Seguien cap a can Borrell, can Cabreta, can Puiggorri i cal Bessó. A la tarda continuaven, havent dinat cadascú a casa seva, cap a can Jordà, can Brunet, ca l’Alsina, aquí hi havia dues  casa que als anys quaranta no es salpassaven,  ca l’Oli i can Cinto, sembla que una dona sola a la primera i un home també sol  a la segona  eren  antisistema (és un terme modern però ajuda a  entendre el motiu de no anar-hi), i continuaven cap a   can Plantera i ca l’Estiu, on hi havia un bon berenar sempre. En acabat, cap a cal Campaner de Dalt , cal Campaner de Baix i cap a la rectoria altra vegada de retorn.

El Dimarts Sant anaven cap a can Daniel, can Grinyola, cal Bolet, mas Xuclà, can Jordi, i cap al veïnat de Vallplana, on començaven per can Jesús de Baix, d’aquí cap a can Nofre, on hi tocava dinar, que s’ho alternaven any si any no amb can Martí.  Per dinar hi solia haver escudella i carn d’olla o rostit. Ben dinat cap a can Tos, can Planes, can Segimon, can Santpare, can Titiula, can Xalandric i Can Martí, si havien dinat a can Nofre. En cas d’haver dinat a can Martí aquest últim tram de la tarda el feien al revés, acabant  a Can Nofre. A la tarda continuaven cap a can Jaumeset, can Boix, can Vinyals i can Jesús de Dalt. D’aquí es dirigien cap al castell a fer can Carbó, can Crossetes, can Carreres, can Bigorra i  can Vila de pagès, on hi havia berenar, normalment pa amb vi i sucre, i finalment cal Burgenyo. I així acabava el segon dia.

Pel Dimecres Sant només quedava el poble, i feien pel cap del carrer,  can Dalmau, can Freixes, ca la Candita, can Ferrerhosta, can Reig, ca la Carme i can Quim. I aquí ja enfilaven el carrer Nou, cal Tossut, cal Fuster, can Pepet, can Forn, can Serafí, can Gusto, can Peptoni, Cal Groc, Cal Ros, Can Mandares, Can Baiona, can Gananci, can Manel, ca la Pepa d’en Pau i per últim la casa del Sot que tancava el salpàs.

I aquestes eren les cases de la parròquia, les cases beneïdes amb el salis sparcio.

Xevi Salicrú.

Agraïments al  Joan Mayà Ripoll, al Calau Salichs Xarbau i a la Pilar Sarsanedes, pel seu testimoni.


dimecres, 12 d’abril de 2017

Torna la processó



Aquest any retorna per tercera vegada la processó, d’ençà que a l’any 2014  tornés a sortir després de molts anys.  Abans d’aquesta nova etapa  a Palafolls havíem tingut més d’una processó,  les dues parròquies la havien fet amb normalitat,  la parròquia  de Santa Maria va deixar de fer-la a finals dels anys setanta, i a la parròquia de Sant Genís una dècada abans ja va deixar de sortir. El motiu fou la  poca participació dels parroquians.

No és el cas de processons d’altres pobles que han tingut una continuïtat en el temps, recordo haver anat fa anys a Mataró a veure els armats, de la que en vaig venir satisfet de l’espectacle vist. A la que hi vaig assistir-hi  com a espectador, no com a creient, com una gran part del públic   que va a veure aquestes manifestacions.

En aquesta vaig adonar-me que havia evolucionat, amb el sentit de que no sortien els mateixos passos que podien haver sortit fa 50 anys. Hi havia nous passos i expressions vingudes d’altres zones de l’Estat Espanyol, que convivien amb els passos tradicionals d’aquella ciutat. L’acte seguia i segueix sent un acte de fe per molta gent, i està bé que evolucioni,  segons les necessitats dels creients del moment, però alhora s’han de mantenir certes expressions que  li són  inherents al territori on s’efectua.  Aquesta combinació de tradició, noves aportacions del  present i l’espectacle que és per essència,  li dóna un sentit de ser, convertint-se  en un   atractiu cultural i turístic.

Un d’aquest passos tradicionals que hi vaig veure és el Sant Crist portat a coll, que em va dur  a pensar  amb el Sant Crist  de l’església de Sant Genís, que tenim situat encara  a la primera capella entrant a la dreta. Té una història ben maca. Com a moltes esglésies d’aquest país durant el primers dies de la guerra va ser cremada i amb ella quasi tota la imatgeria. Passada la guerra es van restablir moltes imatges i entre elles el Sant Crist que hi havia a Sant Genís. Imatge  que va ser sufragada  per un veí del poble, per l’anomenat  Avi Calau, en Nicolau Salichs Vila, podríem dir un prohom del poble i la parròquia, que l’apel·latiu d’avi no ve pas donat per ser  el meu d’avi, així era  conegut per a tot el poble.  Ell, que tenia sis fills que van anar a la guerra, va prometre que si tornaven tots vius  compraria un sant Crist  nou per a la parròquia. I així va ser, i cada any quan sortia la processó del dijous sant, fos qui fos el qui el portes, es feia girar el Sant Crist de cara a la casa de can Ferrer-Hosta, en record de qui   el va costejar.

Foto propietat de la Marina Salichs Alsina. L'avi Calau subjectant el Sant Crist,
 davant l'antiga casa de can Ferrer-Hosta.


Si s’hagués mantingut aquesta processó, que  recordo es va deixar de fer per falta de participació de la gent, al igual que la de les Ferreries, segurament s’hauria convertit una mica també com les altres  en un   espectacle, que torno a dir ja està bé, però a canvi mantindríem una expressió  cultural popular de casa nostra,  compatible amb qui hi participa per creença, i hi podríem haver incorporat nous passos emmirallats en les zones d’origen d’altres palafollencs. Si fos així, tindria una raó de ser.

Cosa que no és la processó que tenim ara. Aquesta nova processó, no és l’evolució de cap de les dues processons que es feien a les dues parròquies. Es pot  acceptar una nova processó de tall nou, sense tradició, si una part del poble ho vol, cosa que comportarà no ser una processó d’interès general, però si que serà de l’interès dels seus creients, i ja tindria raó de ser també.   Però el que no pot ser és portar a l’espai públic, intentant  amagar sota la religió,  expressions que s’emmirallen  en èpoques passades i fosques  on una part de l’església convivia i combregava amb el poder imposat per les armes. Avui, ben entrat el segle XXI, no podem permetre barrejar  la fe amb lo militar.

Sí, ha tornat la processó, però d’aquesta manera no té raó de ser.


Xevi Salicrú.


Bibliografia:
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI- XX. Edicions del Roig. 2004.