dissabte, 18 de març de 2017

Aquells homes que dormien de dia

En aquest blog he parlat varies vegades de can Valldejuli, un gran casal, amb una gran continuïtat en el temps. A l’article anterior  parlo del negoci de foneria que s’hi va establir, en sabem també de la trajectòria agrícola , de l’explotació del bosc i dels seus recursos, de la producció de calç, de la nissaga que en va ser propietària...  però hi ha un aspecte,  que segurament no trobarem  en  cap document que  en parli, és del   negoci obscur, si en podem dir així, que va lucrar amb escreix els diferents  masovers que hi varen passar.

I de tot això en tinc només constància per  un llegat oral, per lligams familiars amb un d’aquests masovers, l’avi Llorenç,  dic avi,  però no era pas el meu d’avi , era l’avi de la meva àvia, que  de finals del XIX fins als any vint del segle XX  va ser masover de can Valldejuli, i que tot i ser un bon masover, en va treure molt profit de les terres, tan per a ell com per a l’amo, sembla que amb els diners que es va jubilar i que el van permetre passar de masover a propietari,  havien tingut  un altre origen.

I aquesta font  d ‘ingressos fou el tabac. No pas la producció de tabac a les  terres del mas, la finca  era  una parada en el transport de tabac de contraban cap a l’interior.

El tabac arribava a la platja de Malgrat, de nit, evitant els carrabiners (al 1820 és fundat el cos sota el nom de  Reial Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres, i al 1940 va ser integrat dins el cos de la Guàrdia Civil) que hi tenien un petit quarter a la zona propera al delta del Tordera.

Una barca arribava a la costa carregada amb el tabac i una corrua d’homes, aquella mateixa nit,  transportaven a peu la mercaderia fins a Valldejuli.  Un cop a la casa  era amagada a la casa dels senyors. En aquell moment hi havia dues vivendes, la masia antiga on vivien   els  masovers i la casa senyorial, construïda a finals del XIX, on estiuejaven el senyors Manresa, propietaris del mas.

   Sembla que el negoci es feia a espatlles dels propietaris, i per evitar possibles registres, era amagat a la casa dels senyors, que quan no hi havia els amos se suposava tancada.

Del record de la filla del Llorenç, la meva besàvia, deia que tot sovint hi havia homes que dormien de dia a la casa i que ella no havia vist arribar al vespre. Quan ho preguntava a la seva mare de qui eren aquells homes, li deia  amics del pare.

Quan tornava a arribar la nit aquell homes arreplegaven el material i feien el transport cap a la següent parada, així fins arribar al destí. Molts d’aquest homes eren de Sant Genís i els seus voltants, una feina que interasava  a molts homes valents que  es treien un bon sobresou.

En una ocasió, avisats pel registre imminent dels carrabiners, van arribar a tirar tota la mercaderia a dins la comuna abans de ser descoberts. Els carrabiners, normalment, eren comprats per fer la vista grossa, però aquella vegada alguna cosa va fallar, però sempre se’n van sortir. També una vegada durant el transport l’avi Llorenç va caure de nit i es va trencar la cama, i era prou evident que tot el poble sabia quin era el motiu de la lesió.

Tota aquesta informació m’ha arribat ja de segona mà, molts detalls s’escapen, d’on venia el tabac, on era la següent parada, fins on arribava, qui passava la informació de l’arribada de material, quanta gent feia falta per transportar-lo fins a la casa...... moltes dades que segurament s’han perdut per sempre més.



Xevi Salicrú

Tota la informació és fruit del testimoni oral de la meva àvia, la Teresa Sala Martí (1921-2005) néta del Llorenç Martí Bonet. (1874-1945)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada