En aquest blog he parlat varies vegades de can Valldejuli, un
gran casal, amb una gran continuïtat en el temps. A l’article anterior parlo del
negoci de foneria que s’hi va establir, en sabem també de la trajectòria agrícola , de
l’explotació del bosc i dels seus recursos, de la producció de calç, de la
nissaga que en va ser propietària... però
hi ha un aspecte, que segurament no
trobarem en cap document que en parli, és del negoci obscur, si en podem dir així, que va
lucrar amb escreix els diferents masovers que hi varen passar.
I de tot això en tinc només constància per un llegat oral, per lligams familiars amb un d’aquests
masovers, l’avi Llorenç, dic avi, però no
era pas el meu d’avi , era l’avi de la meva àvia, que de finals del XIX fins als any vint del segle
XX va ser masover de can Valldejuli, i
que tot i ser un bon masover, en va treure molt profit de les terres, tan per a ell
com per a l’amo, sembla que amb els diners que es va jubilar i que el van
permetre passar de masover a propietari, havien tingut un altre origen.
I aquesta font d ‘ingressos
fou el tabac. No pas la producció de tabac a les terres del mas, la finca era una
parada en el transport de tabac de contraban cap a l’interior.
El tabac arribava a la platja de Malgrat, de nit, evitant
els carrabiners (al 1820 és fundat el cos sota el nom de Reial Cos de Carrabiners de Costes i
Fronteres, i al 1940 va ser integrat dins el cos de la Guàrdia Civil) que hi
tenien un petit quarter a la zona propera al delta del Tordera.
Una barca arribava a la costa carregada amb el tabac i una corrua
d’homes, aquella mateixa nit, transportaven
a peu la mercaderia fins a Valldejuli. Un
cop a la casa era amagada a la casa dels
senyors. En aquell moment hi havia dues vivendes, la masia antiga on vivien els masovers i la casa senyorial, construïda a
finals del XIX, on estiuejaven el senyors Manresa, propietaris del mas.
Sembla que el negoci es feia a espatlles dels
propietaris, i per evitar possibles registres, era amagat a la casa dels senyors,
que quan no hi havia els amos se suposava tancada.
Del record de la filla del Llorenç, la meva besàvia, deia
que tot sovint hi havia homes que dormien de dia a la casa i que ella no havia
vist arribar al vespre. Quan ho preguntava a la seva mare de qui eren aquells
homes, li deia amics del pare.
Quan tornava a arribar la nit aquell homes arreplegaven el
material i feien el transport cap a la següent parada, així fins arribar al
destí. Molts d’aquest homes eren de Sant Genís i els seus voltants, una feina
que interasava a molts homes valents que es
treien un bon sobresou.
En una ocasió, avisats pel registre imminent dels carrabiners, van arribar a tirar tota la mercaderia a dins la comuna abans de ser
descoberts. Els carrabiners, normalment, eren comprats per fer la
vista grossa, però aquella vegada alguna cosa va fallar, però sempre se’n van
sortir. També una vegada durant el transport l’avi Llorenç va caure de nit i es
va trencar la cama, i era prou evident que tot el poble sabia quin era el motiu de la lesió.
Tota aquesta informació m’ha arribat ja de segona mà, molts
detalls s’escapen, d’on venia el tabac, on era la següent parada, fins on
arribava, qui passava la informació de l’arribada de material, quanta gent feia
falta per transportar-lo fins a la casa...... moltes dades que segurament s’han
perdut per sempre més.
