dimecres, 26 de juliol de 2017

Dalí i la nostra Santa.


Aquest dia escoltava per televisió la descripció sobre en quin estat havien  trobat el cos de Dalí, després d’haver  ordenat un jutge la seva exhumació per un tema de paternitat. Era  explicada  pel Narcís Bardalet,  membre de l’equip que havia  dut a terme   l’exhumació del cos d’aquest gran il·lustre català, i que alhora va ser qui el va embalsamar en el moment de la seva mort.

Deia, el senyor Bardalet,  que si  ens haguéssim trobat a l’Edat Mitjana amb un cas semblant, la gent del moment hauria exclamat: Això és un miracle!!.. De tan bé que estava el seu aspecte, el bigoti a la seva inclinació exacta, i no recordo quins detalls més,  sembla ser que estava esplèndid. Si tenim en compte que havia estat embalsamat potser perdria força la paraula miracle, però vaja, que estava en el millor dels aspectes tenim en compte les circumstàncies, portava 28 anys enterrat.

Quan ho escoltava  vaig pensar: mira com la nostra Santa Montserrada!, que al ser desenterrada al segle XVI i trobar-se el cos incorrupte,   la van acabar anomenant la Santa. Era tal es seu bon estat  que van aclamar  segurament: Miracle!!!.

Alguna cosa havia sentit d’aquesta noia anomenada   Santa, a casa explicaven que l’havien tingut exposada a la porta de l’església durant els fets de juliol del 36, quan es va cremar el temple i profanar moltes tombes. Però no tenien massa clar qui era aquella noia, la meva àvia deia que si era una noia de can Borrell... sabien que era de casa bona, ja només per la vestimenta que mostrava. Però no ho tenien massa clar.

La  història la  vaig acabar aclarint  a través del   llibre  “El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX” de l’Alfons Codina. Una  eina imprescindible  de consultar si es vol començar qualsevol recerca o aprofundir en qualsevol tema històric de Sant Genís. Sempre he dit  que  aquest llibre és pels interessats en la història de Sant Genís  com la Bíblia pels bons cristians.

La nostra Santa, la Montserrada, filla del mas Estornell,  tal com explica l’Alfons en el seu llibre, era una noia que va morir assassinada quan tenia disset anys. Sembla que va  ser atacada per uns joves amb la intenció de agredir-la sexualment, ella es va resistir, i per no ser descoberts els seus agressors la varen matar i tirar dins d’un pou.  Fou enterrada al cementiri de  l’església de Sant Genís.

Al cap de setanta  anys es van fer reformes a l’església,   algunes tombes s’hagueren de canviar d’ubicació, i la tomba de la Montserrada fou una d’elles. Quan exhumaren el cadàver veieren que el cos estava incorrupte. I és quan devien cridar: Miracle!!!

Davant d’aquest extraordinari fet traslladaren el cos a un lloc més important, cap a vora l’altar major. En motiu de la troballa es va dibuixar al costat de la  seva inscripció de defunció en el llibre d’òbits,  un lliri com a  símbol de puresa. Tots aquests llibres es van conservar fins al juliol del 36 quan la totalitat de  l’arxiu parroquial va cremar.

Anys més tard, en unes altres reformes van tornar a canviar de lloc a la ja anomenada Santa i seguia incorrupte. D’aquest moment constava una acta que es va aixecar on es descrivien unes ferides al coll i al ventre on hi encara hi havia els draps utilitzats per tapar-les!!!!.

I arribem al 1936,  al ser una tomba significativa del temple,  els incendiaris i profanadors en varen fer escarni, tenint-la exposada a la porta de l’església. Al cap de dos dies quan les coses s’hagueren calmat es tornà a enterrar. Ara però ja era només un esquelet.

Als anys 50, durant les obres de reconstrucció de l’església pels danys causat per la Guerra, tenim un escrit del rector de llavors,  que diu:

“24 de desembre de 1956. Jo i el paleta Salvador Martí sols i sense dir res a ningú, hem tapat la Santa, però no hi hem tirat terra al damunt, com tenia, sinó que li hem vestit una mena de tomba amb rajols tot voltant i un solera al damunt, de manera que qui vulgui veure-la de nou, només té de fer que arrancar el mosaic, rebentar la solera i ja està a la vista. A dins al costat de l’esquelet, hi vam col·locar un rajol encimentat d’una cara, on porta anotat el dia,  mes i any, el meu nom Mossèn Salvador Coll i el del paleta, Salvador Martí. Per saber on és exactament la tomba, vam col·locar al damunt del lloc on es troba una creu de mosaic vermell...”

Pel que a mi em consta d’ençà aquest dia no s’ha tornat a moure a la Santa, la creu de mosaic vermell segueix allà mateix, a peu de l’entrada del  túnel que connecta amb la rectoria. Definitivament tenim a la Santa descansant eternament.

Aquesta història de la nostra noia sense descans etern em serveix de  pretext,  tot sovint,  per explicar als  alumnes de les escoles i institut de Palafolls, que visiten  la nostra església,  l’evolució del temple, i així fer-los més llaminera d’entendre la transformació  d’aquella esglesiola del segle X   al llarg de mil anys fins arribar a la  que tenim avui.


Xevi Salicrú

Bibliografia:
Alfons Codina. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004. Pàg 189.


dissabte, 22 de juliol de 2017

A la recerca del mas Joanysacreu


En una entrada passada d’aquest blog, del març del 2016,  parlava de la família Joanysacreu,   on hi deia que la situació del mas que va habitar aquesta nissaga era incerta. I ara mateix,  seguim sense saber-ne de  la seva ubicació, però alguna cosa en sabem  més.

Com hi deia, el Pere Juanysacreu, hereu d’aquest casal palafollenc, del veïnat de les Ferreries i  parròquia de Sant Genís de Palafolls, es va casar amb la Teresa Bonet, pubilla de can Bonet,  veïnat de Santa Susanna,  parròquia de Sta. Maria de Pineda i també com el mas Juanysacreu del terme del castell de Palafolls.

La parella s’instal·la al mas Bonet, davant de la unió entre   un hereu i una pubilla, la casa més forta solia acollir la nova parella, i en moltes ocasions si el cas de la pubilla era la de la família amb més recursos  donava el cognom als fills resultants de la unió  de les dues nissagues. Aquest cas no segueix el patró majoritari, la família s’instal·la al mas Bonet, però la descendència continuarà el cognom Juanysacreu. Segurament si en un futur localitzem els acords matrimonials, els capítols, en podrem saber alguna cosa més d’aquesta decisió.

A partir d’aquest moment, a mitjans del segle XVIII, no en sabem la sort de la masia, les terres es van venen i la casa acaba desapareixent de la documentació, desaparèixer en el sentit que no es localitza, un cop entrat el segle XIX, en la documentació consultada fins ara.

Si  que tenim un inventari del mas,  del vint-i-quatre de març de 1802, realitzat a la mort del Pere Juanysacreu, on el seu fill, el Pere Màrtir Joanysacreu i Bonet, hereu universal, i la vídua, la Teresa Bonet, prenen inventari dels bens que havien estat del seu pare i marit.  
On hi diu:

“......primer tota la sobra dita casa junt amb sa era, hort i quintà, al veïnat de les Ferreries del referit  veïnat de les Ferreries, al  referit terme i parròquia de Sant Genís de Palafolls, baix sa respectiva tinença i afrontacions tot comprès. Dins la qual casa s’ha trobat:

En  l’entrada de dita casa, res se troba existent, ni tampoc existeix cosa alguna en el rebost.
En lo  menjador, ni en l’armari que és dins la paret no existeix cosa alguna.
En la cuina sola existeix una taula escó usada, i un  pastador on no hi ha res.
En lo celler existeix un cup i una premsa, junt amb dues botes, tot molt vell i usat.
En un quarto existeix un llit de pilans desguarnit, molt vell, i altre llit també molt vell en altre quarto.
En los demés quartos, sala, graner i en les diferents corts de dita casa res se troba existent.
En lo corral se troba una partida de bigues.

Item tota aquella peça de terra cultiva situada en dit terme de Palafolls, anomenada camp Ferrer situada en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra de cultiu anomenat lo camp de la Riera, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions amb diferents censos que se fan per raó de diferents cóssos establerts repartits en dita quintana.
Item tot aquell camp de terra anomenat  de la Figuerassa, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra anomenat la Barraca, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell altre camp dit la Verneda, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat lo Corral, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell  camp anomenat lo camp Gran, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp anomenat Pla d’en Batlle i camp del Suro, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat Pedreroles, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Aquest bens i no altres ni més confessant haver encontrat i pertanyent a dita casa i patrimoni........”




Podem veure-hi  que també a part de la casa hi surten les diferents propietats que tenia la família, diversos camps on algun dels seus noms encara perduren a la toponímia actual, la Verneda, la Figuerassa... En  una  veiem que s’hi han establert cóssos,  que per altres documents i tal com queda reflectit en el meu  llibre “Cases amb eixida i hort, aproximació als orígens  urbans de Palafolls” publicat recentment, sabem que és la finca que aporta cóssos a  una part del que ara és el carrer Major de Palafolls. Els Joanysacreu havien començat a establir nous veïns al veïnat de les Ferreries, engrandint la trama urbana iniciada al segle XVI.

Però fixem-nos en les estances de la casa, la masia és buida!!! No hi ha cap  element que faci pensar  que hi visqués algú en aquell moment. Aquest tipus d’inventaris ens descriuen tots els utensilis que hi ha a la casa, plats, culleres, eines del camp, roba... I  en aquest no hi ha res, parla de llits desguarnits, a entendre que no hi  ha roba ni matalàs, armaris buits i la majoria d’ estances buides de qualsevol parament. Això em fa entendre que la casa era deshabitada, tot i que enlloc ho diu, però queda clar que no hi  podia pas viure  ningú.

I si tenim en compte que l’any 1802 la casa és deshabitada i que al llarg del segle XIX no trobem rastre de la casa, podríem pensar que la casa va acabar desapareixent? Al llarg del XIX totes les finques acaben venent-se, la casa tindria la mateixa sort? O acabaria enrunada?

Moltes preguntes sense resposta, que potser el temps ens aportarà noves dades, més endavant, per saber-ne més, però si que tenim del cert que al 1802 la casa existia i que no havia de situar-se massa lluny de l’actual carrer Major.

De moment, no  sabem que se’n va fer del mas Juanysacreu.

Xevi Salicrú


Bibliografia:

-Arxiu Històric Fidel Fita. Fons Notarial Palafolls. Llibre 963. 1802.  f.86.

-Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort.  Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Roig. 2016.




diumenge, 9 de juliol de 2017

De dones valentes

Ahir dissabte érem amb  els Gegants de Palafolls a Calonge, i amb aquest  neguit    que tenen alguns membres de la colla de conèixer una mica més profundament els pobles que visitem, una companya del cos de gralles va descobrir una placa commemorativa que feia al·lusió a la Rebel·lió de les Dones.

Aquesta placa homenatjava dues-centes  dones de Calonge, que el 25 d’abril de 1937 es van enfrontar a milicians anarquistes, davant alguns abusos de poder a la població, on van acabar aconseguint alliberar els membres de la UGT empresonats al castell de Calonge.

Aquest relat em va fer pensar amb  la nostra Rebel·lió de Dones Palafollenques, doncs sí, Palafolls també va tenir  dones valentes, sense por.

Palafolls , com  molts d’altres pobles en aquell moment de la Guerra,  era controlat als inicis de l’any 1937 per la CNT i la FAI. Davant tota una sèrie d’excessos comesos  per membres d’aquestes dues organitzacions, la situació es va tornar insostenible. S’havia arribat a l’enfrontament armat pels carrers del poble entre membres de la CNT-FAI i membres locals de la UGT i del PSUC. Els líders d’aquest sindicat i partit, membres de les famílies Pica i Ribot, eren amenaçats de mort per part dels  anarquistes, per la simple raó de no veure bé les accions i maneres de qui controlava el poble.  Que de fet  era el reflex del que es vivia arreu, la guerra de poder entre totes les faccions  antifeixistes  per controlar el país, que tan de mal va fer per aconseguir la  victòria de la República, també tenia el seu paper a cada poble.

En aquell moment Palafolls era governada per onze regidors, amb dos regidors del PSUC, que ostentaven l’alcaldia, quatre d’ERC, quatre de la CNT, que controlava  el Comitè  de Defensa Antifeixista i un regidor de la UdR( Unió de Rabassaires).

Així,  el tres de febrer, un grup de dones palafollenques  van decidir anar a  Barcelona a trobar una diputada socialista amb coneixences al poble, la Manuela Martí, perquè poses fi a aquella situació. De seguida, la diputada, es va personar a Palafolls amb un grup de guàrdies d’assalt, on es van posar els punts sobre les is per acabar amb la violència. 

Alguna altra  font diu que van anar a trobar al conseller Joan Comorera, membre del PSUC, on en aquell moment els socialistes tenien cert poder dins del Govern de la Generalitat, i que ell es va acabar personant a Palafolls.

Si va ser la diputada o el conseller no ho tenim massa clar, les fonts orals  donen les dues versions, però si que coincideixen totes dues en   el viatge d’aquelles dones a Barcelona per  frenar la violència de rereguarda  a Palafolls.

El viatge de les dones va provocar la convocatòria d’un ple al cap de dos dies, el dia cinc, amb la dimissió dels quatre regidors de ERC i l’alcalde  Manuel Pla Masferrer i el regidor del  PSUC, amb la intenció de  provocar  un canvi deixant   en minoria els quatre regidors de la CNT i el regidor de la UdR.

Tot plegat va acabar amb una nova constitució d’un nou Ajuntament amb vuit  regidors, quatre  regidors d’ERC i quatre de la CNT, regint l’alcaldia un regidor d’ERC, el Ramon Carbó Ribas.

Però sobretot la intervenció d’aquelles  dones valentes, en buscar ajut a les altes instàncies, va acabar amb aquella violència entre veïns, i el seu gra de sorra va ajudar també a col·laborar amb  la fi de la violència a rereguarda d’aquells inicis de Guerra.

Xevi  Salicrú.


Bibliografia: Amat i Teixidó. Jordi. Vivències de la República i de  la Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.

diumenge, 4 de juny de 2017

En Peret, aquell que tocava el flabiol i el bombo

En Peret, el Pere Sala Subirana, era fill de Gacerans, havia nascut l’any 1850 a la casa coneguda popularment com a can  Rumbo, que  de fet era l’antic mas Palet de Baix, una antiga masia documentada de ben antic, al segle XIV.

De ben petit es va aficionar a tocar el flabiol i bombo, s’explica que era una afició que   passava d’oncles a nebots. No sé de qui va aprendre a tocar, però si que ell ho va transmetre al seu nebot, el flabiolaire conegut com en Tonyaca, en Josep Sala Messeguer, fill del seu germà  Llorenç.

L’afició a la música del Peret li va marcar la vida, dic afició doncs tots aquests músics no en vivien pas  de la seva passió,  ho havien de compaginar amb algun ofici.

En Peret anava a tocar a festes i a tot tipus de celebracions que el demanaven, i així va ser com va venir a  parar a Sant Genís. Hi va venir al casament del seu amic, el Damià Oller, fill de Ramió, que es casava amb la pubila de can Freixes, la Maria Freixes Estiu, una casa a tocar l’església de Sant Genís. I al casori hi  va conèixer a una amiga i veïna de la Maria, una altra pubilla i donzella, la Teresa Sensat Reig. Sembla que d’aquesta trobada en va néixer una història d’amor.

La Teresa va quedar captivada per aquest músic avesat a la vida festiva, però a ella  li tenien un altre futur preparat, que va acabar  canviant, el seu pare ja tenia compromès el seu casament amb un santgenissenc, l’hereu Ferrer-hosta.

Ella explicava, ja de gran als seus néts, que mentre el seu pare feia tractes amb l’hereu, asseguts a l’escon, ella festejava d’amagat amb en Peret al portal de casa.

I com fou dona de caràcter canviar el  seu destí i es va casar amb qui estimava.   En Peret va entrar de gendre a can Reig, agafant el rem de la casa. Un cop casats, la Teresa pretenia que en Peret deixés aquella vida  que la va encisar, ell, però, la va continuar tot i la negativa de la seva dona.

En Peret es va integrar a la vida social del poble, essent regidor en dues ocasions. La vida matrimonial també va ser fructífera, van  arribar a tenir onze fills, sembla que tot i que tenien fortes disputes per les sortides musicals,  tenien bones  reconciliacions.

Un dia que tornava d’Hortsavinyà, de nit, de tocar d’una festa,  tot baixant  es va trobar un llop afamat pel camí, ell espantat, si que puja a un suro ben gros, intentant escapolir-se de la bèstia. Però el llop no marxa i en Peret es posa a tocar el flabiol i bombo.  El llop al sentir aquella música fuig esporuguit, en Peret, al cap d’una estona, un cop ben segur de que el llop no hi és reprèn ja de matinada la tornada cap a casa.

Aquesta història del llop sempre l’havia interioritzat com  una història de casa, explicada dotzenes de vegades per la meva àvia vora el foc, que era néta del Peret i la Teresa. Però amb el temps em vaig adonar que era una llegenda que s’explicava arreu del país, el llop i el flabiolaire, i si que em fa dubtar on comença i acaba la història familiar i on comença i acaba  la llegenda, suposo que  no  aclariré mai aquesta incertesa, si que és ben documentat que el rebesavi tocava  el flabiol i tornava ben entrada la nit. Encara recordo un veí, en Norbert Salichs Bonet, un cosí de la meva besàvia, que deia  haver vist el bombo  d’en Peret a la pallissa de casa.

Però la meva àvia n’explicava també una altra de sortida a tocar. Aquesta va ocórrer una nit d’hivern, de l’any 1909, en Peret va arribar ben entrada la nit. Aquell dia sembla que la Teresa li havia prohibit d’anar a tocar, tenia caràcter i era la mestressa, però en Peret hi havia d’anar, no se’n podia estar, era la seva passió, i així ho feu.  A la tornada  arriba a casa i es posa a picar a la porta perquè l’obrin.  Ningú obre, tots  són desperts, fills i  dona, però la mare amenaça que el que es llevi per obrir al pare rebrà fort. El pare crida i crida fins esgotar-se, cansat, disgustat i convençut de que no l’obriran, es refugia mort de fred en una cort.

A punta de dia, la canalla obre el portal tot buscant, no el veuen,  de seguit se n’adonen que  és  arraulit a la cort inconscient. Amb l’ajuda del germans més grans el porten cap al llit.  Al  cap de pocs dies moria , deia l’àvia que havia mor d’un atac de feridura.  

I aquesta fou part de  la vida d’en Peret, aquell que  tocava el flabiol i el bombo.


Xevi Salicrú.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Salis sparcio


L’antic costum de beneir les portes de les cases amb aigua i sal, durant la Setmana Santa, ja forma part de la història de la gran majoria de  parròquies.

Aquesta tradició ja venia d’antic, era hereva de les benediccions  de les llars jueves, en temps de la Pasqua, i alhora, aquesta era feta en record de  les pintades  amb sang que van fer els hebreus, a la porta de cada casa,  per alliberar-se de les plagues que caurien sobre Egipte.

El salpàs, així  era coneguda aquest costum cristià al nostre país,  era la visita que feia   el rector, acompanyat d’escolans, a  totes les cases de la parròquia, especialment les de pagès, on portant un recipient, anomenat caldereta, ple d’aigua i sal beneïda, i que amb l’ajut del salpasser s’aspergia als brancals de les portes, beneïa les cases. Aquestes visites del rector i seguici, eren rebudes amb diverses menges i ofrenes, especialment era molt típic l’oferiment d’ous,  la primavera  és un moment de gran posta de l’aviram, per tant un bon excedent que oferir.

Encara, el Dilluns de Pasqua, a la veïna parròquia de Sant Pere de Riu,  es sortegen ous a l’aplec d’aquest dia, on l’origen de dit sorteig era per donar  sortida a l’accedent d’ous, acumulat al llarg del salpàs pel rector.

L’objectiu no només era la benedicció de les cases, alhora era també sobretot un element de control del territori parroquial, visitar  els habitants, alguns d’ells, potser,  si no anaven  a missa el diumenge era el moment de veure’ls.

La benedicció de la casa i tota la família, ben mudada com les grans ocasions al seu peu, pel rector, amb llatí del record de la gent, i un rés del Parenostre de tots el presents, ja en català,  era el ritus a seguir.

La parròquia de Sant Genís no era pas diferent, també tenia el seu salpàs ,que ara ja només és al record dels més grans. El meu pare hi va participar, fent d’escolanet. Amb l’ajut dels seus companys he refet el  camí i ordre que seguia la comitiva als any quaranta del segle passat. L’edat per fer d’escolanet rondava entre els 6 i 10 anys. El meu pare, el Joan Salicrú Sala,  va compartir escolania  amb el Joan Mayà Ripoll i el Nicolau Salichs Xarbau, i ells havien rellevat  al Nicolau Salichs Alsina, al Joan Puigdefàbregas Ribot i al Cinto Mayà Ripoll.

A la nostra parròquia, la salpassa, com també s’havia anomenat, era feta en tres dies. A la parròquia es conserva una consueta del anys quaranta, explicant el recorregut a seguir.

La versió de la consueta varia una mica respecte a la explicada  pels escolanets,  canvia una mica la ruta per les cases de pagès, però si que coincideixen en dia i ordre alhora de beneir les cases del poble.

Segons els nens de llavors,  el primer dia, Dilluns Sant, començaven anant cap a  la Fundició, seguien cap a can Valldejuli, can Vidal, can Gibert, on sempre hi havia un bon esmorzar, segons algunes fonts melindros i xocolata. Seguien cap a can Borrell, can Cabreta, can Puiggorri i cal Bessó. A la tarda continuaven, havent dinat cadascú a casa seva, cap a can Jordà, can Brunet, ca l’Alsina, aquí hi havia dues  casa que als anys quaranta no es salpassaven,  ca l’Oli i can Cinto, sembla que una dona sola a la primera i un home també sol  a la segona  eren  antisistema (és un terme modern però ajuda a  entendre el motiu de no anar-hi), i continuaven cap a   can Plantera i ca l’Estiu, on hi havia un bon berenar sempre. En acabat, cap a cal Campaner de Dalt , cal Campaner de Baix i cap a la rectoria altra vegada de retorn.

El Dimarts Sant anaven cap a can Daniel, can Grinyola, cal Bolet, mas Xuclà, can Jordi, i cap al veïnat de Vallplana, on començaven per can Jesús de Baix, d’aquí cap a can Nofre, on hi tocava dinar, que s’ho alternaven any si any no amb can Martí.  Per dinar hi solia haver escudella i carn d’olla o rostit. Ben dinat cap a can Tos, can Planes, can Segimon, can Santpare, can Titiula, can Xalandric i Can Martí, si havien dinat a can Nofre. En cas d’haver dinat a can Martí aquest últim tram de la tarda el feien al revés, acabant  a Can Nofre. A la tarda continuaven cap a can Jaumeset, can Boix, can Vinyals i can Jesús de Dalt. D’aquí es dirigien cap al castell a fer can Carbó, can Crossetes, can Carreres, can Bigorra i  can Vila de pagès, on hi havia berenar, normalment pa amb vi i sucre, i finalment cal Burgenyo. I així acabava el segon dia.

Pel Dimecres Sant només quedava el poble, i feien pel cap del carrer,  can Dalmau, can Freixes, ca la Candita, can Ferrerhosta, can Reig, ca la Carme i can Quim. I aquí ja enfilaven el carrer Nou, cal Tossut, cal Fuster, can Pepet, can Forn, can Serafí, can Gusto, can Peptoni, Cal Groc, Cal Ros, Can Mandares, Can Baiona, can Gananci, can Manel, ca la Pepa d’en Pau i per últim la casa del Sot que tancava el salpàs.

I aquestes eren les cases de la parròquia, les cases beneïdes amb el salis sparcio.

Xevi Salicrú.

Agraïments al  Joan Mayà Ripoll, al Calau Salichs Xarbau i a la Pilar Sarsanedes, pel seu testimoni.


dimecres, 12 d’abril de 2017

Torna la processó



Aquest any retorna per tercera vegada la processó, d’ençà que a l’any 2014  tornés a sortir després de molts anys.  Abans d’aquesta nova etapa  a Palafolls havíem tingut més d’una processó,  les dues parròquies la havien fet amb normalitat,  la parròquia  de Santa Maria va deixar de fer-la a finals dels anys setanta, i a la parròquia de Sant Genís una dècada abans ja va deixar de sortir. El motiu fou la  poca participació dels parroquians.

No és el cas de processons d’altres pobles que han tingut una continuïtat en el temps, recordo haver anat fa anys a Mataró a veure els armats, de la que en vaig venir satisfet de l’espectacle vist. A la que hi vaig assistir-hi  com a espectador, no com a creient, com una gran part del públic   que va a veure aquestes manifestacions.

En aquesta vaig adonar-me que havia evolucionat, amb el sentit de que no sortien els mateixos passos que podien haver sortit fa 50 anys. Hi havia nous passos i expressions vingudes d’altres zones de l’Estat Espanyol, que convivien amb els passos tradicionals d’aquella ciutat. L’acte seguia i segueix sent un acte de fe per molta gent, i està bé que evolucioni,  segons les necessitats dels creients del moment, però alhora s’han de mantenir certes expressions que  li són  inherents al territori on s’efectua.  Aquesta combinació de tradició, noves aportacions del  present i l’espectacle que és per essència,  li dóna un sentit de ser, convertint-se  en un   atractiu cultural i turístic.

Un d’aquest passos tradicionals que hi vaig veure és el Sant Crist portat a coll, que em va dur  a pensar  amb el Sant Crist  de l’església de Sant Genís, que tenim situat encara  a la primera capella entrant a la dreta. Té una història ben maca. Com a moltes esglésies d’aquest país durant el primers dies de la guerra va ser cremada i amb ella quasi tota la imatgeria. Passada la guerra es van restablir moltes imatges i entre elles el Sant Crist que hi havia a Sant Genís. Imatge  que va ser sufragada  per un veí del poble, per l’anomenat  Avi Calau, en Nicolau Salichs Vila, podríem dir un prohom del poble i la parròquia, que l’apel·latiu d’avi no ve pas donat per ser  el meu d’avi, així era  conegut per a tot el poble.  Ell, que tenia sis fills que van anar a la guerra, va prometre que si tornaven tots vius  compraria un sant Crist  nou per a la parròquia. I així va ser, i cada any quan sortia la processó del dijous sant, fos qui fos el qui el portes, es feia girar el Sant Crist de cara a la casa de can Ferrer-Hosta, en record de qui   el va costejar.

Foto propietat de la Marina Salichs Alsina. L'avi Calau subjectant el Sant Crist,
 davant l'antiga casa de can Ferrer-Hosta.


Si s’hagués mantingut aquesta processó, que  recordo es va deixar de fer per falta de participació de la gent, al igual que la de les Ferreries, segurament s’hauria convertit una mica també com les altres  en un   espectacle, que torno a dir ja està bé, però a canvi mantindríem una expressió  cultural popular de casa nostra,  compatible amb qui hi participa per creença, i hi podríem haver incorporat nous passos emmirallats en les zones d’origen d’altres palafollencs. Si fos així, tindria una raó de ser.

Cosa que no és la processó que tenim ara. Aquesta nova processó, no és l’evolució de cap de les dues processons que es feien a les dues parròquies. Es pot  acceptar una nova processó de tall nou, sense tradició, si una part del poble ho vol, cosa que comportarà no ser una processó d’interès general, però si que serà de l’interès dels seus creients, i ja tindria raó de ser també.   Però el que no pot ser és portar a l’espai públic, intentant  amagar sota la religió,  expressions que s’emmirallen  en èpoques passades i fosques  on una part de l’església convivia i combregava amb el poder imposat per les armes. Avui, ben entrat el segle XXI, no podem permetre barrejar  la fe amb lo militar.

Sí, ha tornat la processó, però d’aquesta manera no té raó de ser.


Xevi Salicrú.


Bibliografia:
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI- XX. Edicions del Roig. 2004.



dissabte, 18 de març de 2017

Aquells homes que dormien de dia

En aquest blog he parlat varies vegades de can Valldejuli, un gran casal, amb una gran continuïtat en el temps. A l’article anterior  parlo del negoci de foneria que s’hi va establir, en sabem també de la trajectòria agrícola , de l’explotació del bosc i dels seus recursos, de la producció de calç, de la nissaga que en va ser propietària...  però hi ha un aspecte,  que segurament no trobarem  en  cap document que  en parli, és del   negoci obscur, si en podem dir així, que va lucrar amb escreix els diferents  masovers que hi varen passar.

I de tot això en tinc només constància per  un llegat oral, per lligams familiars amb un d’aquests masovers, l’avi Llorenç,  dic avi,  però no era pas el meu d’avi , era l’avi de la meva àvia, que  de finals del XIX fins als any vint del segle XX  va ser masover de can Valldejuli, i que tot i ser un bon masover, en va treure molt profit de les terres, tan per a ell com per a l’amo, sembla que amb els diners que es va jubilar i que el van permetre passar de masover a propietari,  havien tingut  un altre origen.

I aquesta font  d ‘ingressos fou el tabac. No pas la producció de tabac a les  terres del mas, la finca  era  una parada en el transport de tabac de contraban cap a l’interior.

El tabac arribava a la platja de Malgrat, de nit, evitant els carrabiners (al 1820 és fundat el cos sota el nom de  Reial Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres, i al 1940 va ser integrat dins el cos de la Guàrdia Civil) que hi tenien un petit quarter a la zona propera al delta del Tordera.

Una barca arribava a la costa carregada amb el tabac i una corrua d’homes, aquella mateixa nit,  transportaven a peu la mercaderia fins a Valldejuli.  Un cop a la casa  era amagada a la casa dels senyors. En aquell moment hi havia dues vivendes, la masia antiga on vivien   els  masovers i la casa senyorial, construïda a finals del XIX, on estiuejaven el senyors Manresa, propietaris del mas.

   Sembla que el negoci es feia a espatlles dels propietaris, i per evitar possibles registres, era amagat a la casa dels senyors, que quan no hi havia els amos se suposava tancada.

Del record de la filla del Llorenç, la meva besàvia, deia que tot sovint hi havia homes que dormien de dia a la casa i que ella no havia vist arribar al vespre. Quan ho preguntava a la seva mare de qui eren aquells homes, li deia  amics del pare.

Quan tornava a arribar la nit aquell homes arreplegaven el material i feien el transport cap a la següent parada, així fins arribar al destí. Molts d’aquest homes eren de Sant Genís i els seus voltants, una feina que interasava  a molts homes valents que  es treien un bon sobresou.

En una ocasió, avisats pel registre imminent dels carrabiners, van arribar a tirar tota la mercaderia a dins la comuna abans de ser descoberts. Els carrabiners, normalment, eren comprats per fer la vista grossa, però aquella vegada alguna cosa va fallar, però sempre se’n van sortir. També una vegada durant el transport l’avi Llorenç va caure de nit i es va trencar la cama, i era prou evident que tot el poble sabia quin era el motiu de la lesió.

Tota aquesta informació m’ha arribat ja de segona mà, molts detalls s’escapen, d’on venia el tabac, on era la següent parada, fins on arribava, qui passava la informació de l’arribada de material, quanta gent feia falta per transportar-lo fins a la casa...... moltes dades que segurament s’han perdut per sempre més.



Xevi Salicrú

Tota la informació és fruit del testimoni oral de la meva àvia, la Teresa Sala Martí (1921-2005) néta del Llorenç Martí Bonet. (1874-1945)

diumenge, 19 de febrer de 2017

Mariano de Creeft, militar i empresari miner.


Si busquem a la xarxa el cognom d’origen flamenc de Creeft, de les poques coses que en surten és el nom de José de Creeft, un escultor nascut a Guadalajara i mort a New York, considerat com un dels grans escultors del segle XX i un referent en el món de l’escultura nord-americana. Tot i que va néixer a Castella, el cartellista i dibuixant  Carles Fontserè el qualificava  de català universal. Com ell mateix deia, hi va néixer  per casualitat, la família hi estava de pas, els seus pares eren catalans.

Però no vull pas parlar del José si no  del seu pare, el Mariano de Creeft i la seva relació amb Sant Genís.

El Mariano de Creeft Masdeu era  nascut a Barcelona a l’any 1820, militar d'ofici com  el   seu pare, Lluís de Creeft. De tendència  lliberal,  va acollir la Primera República amb les mans obertes. Home de negocis que el va portar a ser  el gerent d'una companyia anomenada La Amistad.

Al 20 de juliol  de 1860, segons escriptura trobada a la Comptadoria d'Hipoteques, el Joaquim Torrent Vidal. propietari del mas Valldejuli de la Torre, estableix a la Societat La Amistad,  en  una peça de terra, part erma i  part bosc, amb l'objectiu de  construir-hi  una  foneria de ferroon el document  especifica que serà exclusivament pel mineral de ferro que  produeixin les mines que hi ha en dita finca, i que explota el  Clement Tauler, i el preu de compra del material serà el que ja tenien establert previament  en Torrent i dit Tauler. 


El Mariano de Creeft feia companyia amb el Camilo Closellas, metge cirurgià i amb el Lluís Raymat, comerciant.

 En aquesta finca a l’actualitat encara  hi queden restes de l’edificació que s’hi va construir per fondre-hi  el ferro. Només hi podem  veure   les parets exteriors de l’edifici construït llavors, paraments amb una aire fabril de construcció de finals del XIX, formant un mur que envolta tot un hort. Tot i que hi ha una petita part de la paret que presenta un tipus de construcció  aparentment més antiga. La tradició oral anomena aquest lloc, la fundició, tot i que ja no hi ha pas ningú que recordi el que s’hi feia, tan sols en queda el nom.

Segons nota de premsa, publicada al diari La Corona, del 18 d'abril de 1861 i localitzada a la Biblioteca Nacional de España pel company    Carles Gorini, estaríem parlant de la primera foneria a Catalunya destinada a la fabricació de lingots de ferro.

El 31 de maig de 1861, segons inscripció també de la comptadoria d'hipotèques la societat denominada La Mutua, els deixa 6800 duros, prometen retornar-los el catorze de juliol d'aquell any, hipotecant la foneria.


Existeix un informe datat al 15 de gener de 1862 ( localitzat pel  senyor Josep  Cerdà segons ens diu el senyor Víctor Ligos a l'article publicat a la revista L'Atzavara) on hi ha la memòria i projecte per refundar  la societat La Amistad, amb l'objectiu de captar nous socis que aportin capital. El document situa la foneria i mines a Malgrat. La localització de la foneria crec que indiscutiblement és la foneria situada a Can Valldejuli de Sant Genís, una copia conservada del padró de Palafolls de l'any 1861   ens indica que l'actual lloc anomenat fundició hi havia una fabrica propietat  del Mariano de Creeft. Pel que respecte a les mines que també situa a Malgrat a peu de la carretera nacional, podríem estar parlant de les mines anomenades actualment de can Palomeres,  L'informe trobat per Cerdà diu que les mines on és portarà a terme l'extracció del mineral són propietat dels senyors Fiballer i Tauler segons el contracte del 16 de juliol de 1861. I aquest senyor Tauler sembla que és el propietari de la extracció de la mines situades a la finca on hi ha la foneria.


Sorprèn que aquest document situi  la  foneria i mines  a Malgrat, quan sembla que tot apunta a que estem parlant de la foneria i mines de Sant Genís. Possiblement situar la societat a Malgrat,  podia fer més llaminera la captació de nous socis, que situar-la al municipi de Palafolls, segurament molt desconegut i poc localitzable pels possibles nous socis.

I segons el mateix document de la comptadoria el 28 de gener  de 1862, pocs  dies després d'haver fet la crida a captar nous socis, la finca és embargada per falta de pagament dels diners demanats a la societat La Mutua.


Sembla que a l’any 1880, quan va néixer el José de Creeft, el seu pare estava a la ruïna, ho havia perdut tot, inclosa la casa on vivien de Barcelona.

Totes aquestes dades, més la poca extracció de mineral,que es percep a les dues mines documentades a la finca de can Valldejuli,  fan suposar que la foneria de Sant Genís va tenir una vida molt curta.


Queda més per aprofundir en aquest element que és “la fundició” de Sant Genís, i les seves possibles anteriors  extraccions de mineral de ferro a la zona.  Com  les mines de Can Palomeres a l’altra banda de la muntanya, amb restes d’una gran infraestructura, que van funcionar entre el 1909 i el 1914, i que poca cosa en sabem d’anteriors extraccions també. 

De banda a l'exposat,  a  Sant Genís   apareix als segles XVII i XVIII el topònim   “ fabrica de la ferrera” localitzat segons l'època  al veïnat de Sant Genís. Poca cosa  en sabem, gaire res, tan  podria fer referència a un taller de ferrer o a una foneria de ferro que  qui sap si relacionada amb extraccions de ferro en aquesta zona.

Xevi Salicrú.

Fons consultdes:

Arxiu Històric Fidel Fita. Comptadoria d'Hipoteques . Llibre IV.  Rustiques Palafolls. 1849-1862.
f. 51 i 73.

Padró de Palafolls 1861. Còpia conservada per la família Borrell.


Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 311 p.

Ligos, Víctor. Explotació dels recursos geològics i minerals del Maresme: pedreres,bòbiles, forns de vidre i mineria. Revista l'Atzavara, núm. 23. Museu de Mataró. 2014. 43-60 p.







l