dijous, 21 de desembre del 2017

Presos de proximitat.



Una gran majoria de la  societat catalana  viu amb neguit i rebuig  la injustícia de tenir presos polítics, dins d’aquesta suposada democràcia espanyola que ens tutela. Catalans presos per les seves idees n’hem tingut al llarg de totes les èpoques, d’ençà que la nostra nació està supeditada als designis d’un estat que no és el nostre.

Tenim ben presents presos del franquisme, presos durant la convulsa Segona República Espanyola, presos durant la dictadura de Primo de Rivera,..... la llista és llarga i es va fonent en el temps.

La nostra memòria ha oblidat  molta  de la gent que va ser presa de forma injusta, però la documentació conservada en diferents arxius ens en desvetlla molta d’ella.

A la  Guerra de Successió, on molts dels nostres mals  venen de llavors, hi trobem  presos, represàlies i milers d’exiliats. I  és en aquest  moment on tenim el cas d’uns presos que ens toquen de ben a prop, allò que en podríem dir presos de proximitat.

Ens hem de situar al desembre de 1711, l’exèrcit de les dues corones avança pel territori, conquerint-lo, el 24 de gener  d’aquell any Girona ja havia caigut. El país es va sotmetent al seu pas, no només obeint al nou ordre sinó havent de fer-se càrrec de pagaments abusius per les forces d’ocupació.

Aquestes tropes, en aquest cas francesos situats ja a Maçanet,  demanen  al terme del Castell de Palafolls, organitzat en tres universitats;  Sant Genís, Vilanova i Santa Susanna, nou-centes noranta dobles. Mentre es  mira de pagar a les tropes situades a Maçanet agafen com ostatges a dos prohoms de la Vilanova, el Mariano Davi Alsina i l’Agustí Gibert Xurrich. Aquests són empresonats a Girona el 23 de desembre.

Les 990 dobles es reparteixen entre les tres universitats que formaven el terme, 440 per Sant Genís, 330  per la Vilanova i 220 per Santa Susanna.

Sant  Genís reuneix, sota llicència i presència del batlle Francesc Reig, el dia 26 de desembre el seu Consell General de la Universitat, és a dir, tots els caps de casa, amb l’objectiu d’estudiar la forma d’aconseguir la xifra que li pertoca. A l’acta hi consta que  s’acorda crear un censal en nom de la Universitat per fer front al pagament.

Si el censal es porta a terme no ho sabem, el que sabem del cert és que no paguen. De Santa Susanna ens consta un censal  amb l’objectiu de pagar. La Vilanova acabarà assumint tot el pagament per poder veure els seus prohoms lliures, i no només es faran  càrrec dels 990 dobles, també s’han de fer càrrec de les despeses d’alimentació, a raó  d’una lliure i deu sous per cadascú i per  dia que hi siguin tancats.

La Vilanova obre un procés judicial que s’allargarà fins deu anys més tard contra les universitat de Sant Genís i Santa Susanna reclamant el seu deute.

Amb l’aplicació  del decret de Nova Planta s’obliga a traduir tots els processos oberts, traduir-lo implicava més costes, la Vilanova no vol assumir més despeses, com tot el país està ofegada per les noves imposicions fiscals i no es tradueix,  el procés queda anul·lat, i els deutors no paguen.
No serà fins al vint-i-tres d’abril d’aquell que seran alliberats, després d’haver pagat total que es demanava.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Simon i Tarrés, Antoni. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Curial Edicions Catalanes S.A. 1993.
Massons, Josep Maria. Història de la Vila de Malgrat. Ajuntament de Malgrat 2010.
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls.  Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig.  2004.

Docuentació:

Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials. llibre 17

dijous, 30 de novembre del 2017

La Casa del Sot.


La Casa del Sot, així és com ha estat coneguda tradicionalment  una de les cases històriques del nucli de Sant Genís. Un habitatge  que no ha estat alineat amb el carrer, ja que el seu origen és anterior a la formació del que coneixem com  a carrer Nou. I  com ja podem esbrinar  pel nom, una mica per sota d’ell, carrer que passa resseguint la carena on va créixer el poble.  Una casa amb un nom  ben justificat.

Aquest habitatge  amaga però un passat més gloriós del que la memòria popular recorda. La  casa, isolada a quatre vents fins no fa pas masses anys, ha estat el casal de l’oblidat  mas Antuny.

Aquest mas era una propietat de dotze jornals de bou, situat als afores del   nucli de  Sant Genís, quan el poble només era un grupet de sis cases a l’entorn de l’església. La finca  l’any 1502 era capbrevada pel Bertomeu Antuny, senyor útil i propietari del mas Antuny. Propietat  que  limitava a orient, a través d’un marge, amb una finca anomenada la Tomasa, l’actual can Reig,  finca  llavors sense edificar  propietat  de la família  Valldejuli d’Amunt, a  migdia amb una finca dels Antuny i aquesta amb la riera de Sant Genís, en aquell moment coneguda com a  riera de Bossagay, a occident  amb una finca també dels Antuny i al  nord amb el mas Guich a través d’un camí que esdevindrà amb el temps el carrer Nou.

El Bertomeu  capbreva també diferents finques; una feixa de dos jornals de bou a sota la quintana d’en Jaubert, una peça de terra de dos jornals de bou en el lloc conegut com la Sureda, una peça de terra boscosa d’un jornal de bou al lloc conegut com les Domes, una possessió de dotze jornals de bou a la Coma d’en Poch de Brugueres, una peça  muntanyosa de dos jornals de bou al lloc anomenat la Ranoguera, una peça de terra de cultiu de quatre jornals a Vallmala i  un quadró de terra  d’un jornal de bou a la quintana del mas Renom.

A finals del segle XVI tota la propietat i la resta de finques  han passat a mans de la família Valldejuli de la Torre o d’Avall. En desconeixem el motiu de canvi de propietari, no sabem si és per herència o venda, si que a partir d’aquest moment la família Antuny desapareix de l’escena i ja no trobarem ningú cognominat així a Sant Genis ni a tot Palafolls.

Al 1581 s’inicia l’edificació del carrer Nou amb una primera casa,  sempre a partir d’establiments fets per la família Valldejuli de la Torre per  cóssos provinents de la quintana del mas Antuny.  Aquesta primera casa serà construïda per manament dels obrers de la parròquia i  serà coneguda com a Casa de les Ànimes. No serà fins el    1650 que no s’establiran dos cóssos més, un a cada banda de la casa de les Ànimes. Ja tindrem un nou carrer amb tres cases mitgeres juntes.  Entre 1680 i 1681  s’establiran tres cases més contigües. Haurem d’esperar cent anys  per veure continuar el carrer, entre 1786 i 1796 s’estableixen, encara per la família Valldejuli,  dotze cases més, formant carrer només a la banda de migdia de la via. Així es mantindrà fins la segona meitat del segle XX.

Al 1656 el Francesc Valldejuli de la Torre  estableix a l’antic casal del mas al Miquel Bussinyac, teixidor de lli, on els seus descendents hi viuran fins a finals del segle XIX i mantindran la propietat fins al segle XX. A  l’any 1921 encara és propietat   del Joan Planas Dalmau, nét de la Teresa Lleonart, néta aquesta del Francesc Lleonart Bussinyac, i aquest  nét del Miquel Bussinyac establert pels Valldejuli.

L’antic casal del mas Antuny ha vist  com la quintana s’ha anat reduint  esdevenint una casa més del poble, mica en mica al llarg de les vides dels Bussinyac i els seus descendents, el casal i el seu entorn  oblidà el seu passat de masia   i es va convertir en una casa més,  la  casa del sot. I la casa del sot ara també perd el nom, doncs al sot ja hi ha més cases, el poble ja no hi veu aquella única casa i es converteix en un habitage sense nom, només amb un número a la façana. Engruixin el llistat de cases sense nom.

Xevi Salicrú

Bibliografia:
Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. S. XVI-XX. Edicions del Roig. 2016



diumenge, 22 d’octubre del 2017

Guàrdia Civil versus Mossos d'Esquadra

Tornant als  fets d’octubre que explicava a la passada entrada d’aquest bloc, he  recordat  una història, recollida oralment, sobre la situació que es vivia al país abans d’aquells fets, que van acabar amb les institucions pròpies de Catalunya, quan tan sols feia tres anys de la seva reinstauració.

El relat  deixa entreveure aquella  divisió en que es trobava  immersa la societat d’aquell moment, la de  Sant Genís, la de tot Palafolls i el país sencer.

Durant aquells anys de  República,  la gent del poble estava dividida en dos bàndols, el que en deien la  gent de llavors , els del  partit de baix i els del  partit de dalt. El nom provenia del lloc on tenien ubicada la casa, una ubicació que amagava un estatus social.  Els del partit de baix vivien a la part baixa del poble, a l’entorn de l’església i al inici del carrer Nou, i els del partit de dalt,  els que ocupaven, pràcticament, la majoria de cases de mig carrer Nou cap a dalt.

La divisió era tal que fins i tot cada bàndol  feia el seu envelat per la Festa Major!!! I pobre del que ell o algun membre de la seva família intentés entrar a l’envelat que no li pertocava. Si que hi havia la canalla que tenia  vènia papal, com el cas de la meva àvia, que deia que entrava a tots dos, ella vivia en  una  casa familiar de tradició dretana, per tant formava part  del partit  de baix i el seu envelat era aquest,  però el seu avi matern era un dels líders del partit de dalt, per tant entrava a l’envelat de  dalt, sempre que hi fos present l’avi.

Els de baix eren  propietaris de la majoria de terra, les  cases i masies de més tradició, pagesos que cultivaven la seva terra, ells sols o amb l’ajuda de  jornalers.  Eren votants de la Lliga i del Partit Tradicionalista, tenien els seus capitostos, principalment eren en Francisco Gibert Pernal i en Ramón Clapés Regàs, regidors a l’Ajuntament en diverses ocasions, abans i després de la guerra.

Els de dalt, eren majoritàriament petits propietaris i jornalers, cases amb menys tradició, però amb una gran excepció, el seu capitost   era un dels grans propietaris de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, regidor d’Esquerra Republicana a la República i regidor també durant el franquisme. Va exercir un equilibri espectacular, a aquest personatge  li vaig dedicar una entrada en aquest bloc, el 15 de gener de 2016, titulada “En Cabreta, malabarista polític”.

Enmig d’aquella tensió va ocórrer un episodi, que la meva àvia recordava perfectament, tot i que no en sabia la data exacta, però si que tenia clar que va ser durant la República en un  dia de  Festa Major a Sant Genís. Per tant ens queda limitada als possibles 25 d’agost dels anys 31,32,33 i 34 (descarto el 35, la Generalitat havia estat suspesa i el país es trobava en estat d’excepció després del fets d’octubre del 34, i el 36 ja havia esclatat la Guerra). D’aquest quatre anys possibles, per la gravetat dels fets, ben bé podrien haver passat l’agost del 34, preludi de la tardor.

I els fet relatats per la Teresa Sala Martí, que en aquell moment, si agafem el 34 com  a any en qüestió, tenia 13 anys, diuen que  una cobla estava tocant un dia de Festa Major, a la plaça de Sant Genís, amb la presència de tot el poble i de diverses autoritats, entre elles l’anomenat popularment alcalde de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, alies en Cabreta, que de fet, oficialment era el tinent alcalde de Palafolls.

Hi havia un acord, crec que mai escrit, ja del segle XIX, que  quan l’alcalde escollit era de les Ferreries, el tinent alcalde era de Sant Genís i si l’alcalde elegit era de Sant Genís, el tinent alcalde era de les Ferreries, un equilibri ben pactat.

Entre les autoritats que acompanyaven l’alcalde hi havia també dos Mossos d’Esquadra. A mitja audició de sardanes es va personar  el Francisco Gibert, acompanyat d’una  parella de la Guàrdia Civil,  es van posicionar a les escales que hi havia en la façana nord de la casa coneguda com a can Reig, que donava a la plaça. Va manar fer parar de tocar a la cobla. De seguit, en Cabreta, amb la vara en mà, manà tornar a fer tocar als músics. Aquells homes, mig espantats, tornen a fer sonar els seus instruments Tot seguit  la Guàrdia Civil carrega armes, apuntant als músics, i el regidor de la Lliga, tornà manar a fer callar els instruments. Els Mossos dirigits per en Cabreta repeteixen l’escena, armes carregades manant tornar a fer sonar  la cobla.

Com va acabar la ballada no ho explicava la meva àvia, només assegurava que deia que no es va tirar  pas cap tret, ella ja  no en va ser testimoni ocular del desenllaç, dones i canalla van marxar cap a dins les cases, un cop es van alçar les armes enlaire.

Segurament la  festa ja devia quedar ben aigualida....però sí que els fets ens deixen entreveure el que s’estava gestant en aquella societat molt polaritzada, que van acabar amb la intervenció de les nostres institucions, el preludi del que vindria per llarg temps aquell hivern del 39.

Ara pretenen tornar-nos a  aquell hivern del 39...només la nostra fermesa, el nostre compromís i la nostra  perseverança, impedirà que ens treguin la nostra llibertat. 


Xevi Salicrú.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Aquell 15 d'octubre que fou dissolt l'Ajuntament de Palafolls.



A Espanya, al novembre del 1933 s’havien celebrat les segones  eleccions de la jove República que foren guanyades  per la coalició formada pel Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles.

El govern d'esquerra de la Generalitat, presidit per Francesc Macià primer i  a partir del gener del 1934 per Lluís Companys,  i els governs de centredreta de Madrid no tenen cap punt de trobada i la seva relació es complica cada dia que passa .

Les postures es  radicalitzen, la llei de contractes tombada pel govern de dretes de Madrid, disputes internes tan dels governs de Madrid com de  Catalunya acaben portant Catalunya  a unes jornades de protestes i vaga general a primers d’octubre,  que duen a la proclamació de l’Estat Català per part del president de la Generalitat. Això provoca un xoc entre institucions,  amb forces militars al carrer i sense que la Generalitat  compti amb el suport del General Batet (màxima autoritat militar a Catalunya),   acaben amb la rendició del  Govern Català el 6 d’octubre.

Això provoca  l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria, aquell que ja havia estat retallat abans des ser aprovat per les Corts Espanyoles l’any 1932. La repressió és  general, s’imposa el castellà com a llengua de l’administració i es dissolen tot els ajuntaments d’esquerres.

Palafolls no  passa immune a aquests  fets,  tot i que no ens consta que hi hagués cap enfrontament aquells primers dies,   el 15 d’octubre del 1934  es dissol l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Joaquim Fàbregas Parera d’Esquerra Republicana, per part de forces militars que es presenten a Palafolls.

“......reunidos en el salon de la Casa Consistorial los señores del Ayuntamiento anotados al margen convocados por el Muy Ilustre Señor Comandante de Artilleria, jefe de la Columna volante, don Antonio Carranza presente en este acto y siendo las diez se procedió a celebrar sesion extraordinaria bajo la presidencia de dicho señor.
Seguidamente dicho ilustre Señor Comandante y para hacer constar que con objeto de salvaguardar orden y en uso de las facultades que le estan conferides se acepta la dimision del alcalde de este Ayuntamiento el Señor don Joaquin  Fábregas Parera .....”

Es fa dimitir a l’alcalde i a tots el regidors d’Esquerra Republicana, el Joan Alsina Rabassa, Manuel Pla València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pesaferrrer. Seguidament es nombra una comissió gestora formada per membres  de la Lliga Catalana,  Narcís Moner Mas, Narcís Puig Comas, Francisco Gibert Pernal, Lluís Ribot Perpiña, Narcís Camps Pascual i els  dos regidors de dretes que ja hi havia al consistori, el Joaquim Privat Ribas membre de la Lliga i Ramon Clopés Regàs, tradicionalista.

“....presentes en este acto los señores que deben cesar sus cargos respectivos  hacen entrega al concejal de la Lliga, Señor Joaquin Privat Ribas, que forma parte  de la Comisión Gestora, de las varas de mando respectivas, documentación y demás que queda archivado en la seretaria de este Ayuntamiento .....

Aquesta comissió gestora arribaria amb alguna petita modificació fins al 18 de febrer del 1936, dos dies després de les eleccions legislatives, on es retorna als Ajuntaments legítims sorgits de les urnes.
La pau durarà poc, en sis mesos les forces feixistes s’aixequen i acaben guanyant. Hauran de passar 40 anys de foscor per retornar la veu al poble, una veu   condicionada,  que ara, 40 anys més després, veiem que hi ha moltes coses que aquell règim va deixar lligat i ben lligat en l’essència de les institucions del Govern de l’Estat Espanyol.

Estem davant d’uns fets presents que semblen ja escrits a la nostra història, un octubre del 34 molt semblant al que, Déu no vulgui, se’ns presenta enguany.

Xevi Salicrú

Fons documentals
Arxiu Municipal de Palafolls. Caixa 860. Llibre d’actes municipals. Sessió 15-10-1934.

dijous, 14 de setembre del 2017

Genís Valls, artífex del carrer del Mig.


L’antic carrer del Mig a que faré referència en aquesta entrada és el que ara anomenem carrer Pi i Margall. Durant la Segona República, es canvia el nom de carrer del Mig per aquest, tot i que acabada la Guerra es tornarà a rebatejar com a “calle del Medio”. I no serà fins l’arribada de la democràcia que es recuperà el nom d’aquest il·lustre català, president de la Primera República. 

Ara, però, de fet existeix un  carrer del Mig que és la continuació d’aquest vell carrer, jo  em refereixo en aquest article al tram antic, que de fet, popularment es segueix coneixent com a carrer del Mig.

I per què del Mig ? Aquest carrer forma part d’un conjunt de tres carrers, amb el carrer de Dalt (actual Joaquim Ruhí) i el de Baix, formats tots tres al segle XVIII. El nom fa relació a  la ubicació que tenen entre ells.

Poques coses sabem del Genís Valls, va viure a la segona meitat del segle XVIII al   veïnat de les Ferreries, i on  hi  consta  com a treballador. No en sabem gaire res de la seva vida, ni si era casat o si va tenir fills. En aquell moment a Palafolls hi tenim dues famílies més que s’anomenen Valls, els  Valls Teulada i els Valls Roses, desconec si ell era membre d’una d’aquestes dues o forma part d’una tercera.

Si que sabem que el Genís tenia   dues propietats sota el domini directe del Duc de Medinaceli.

La primera,  que tenia a prestació d’Esteve Puigvert,  era una vinya, amb una part de bosc, d’una quartera de terra, provinent del mas Riera, i situada al paratge conegut com a Camp Garriga, de la que en pagava el delme  i tasca de dos octans de forment a l’Esteve Puigvert.

I la segona, una peça  de dos quartans de cabuda, provinent d’una peça més gran d’una quartera i  separada de la quintana del  mas Tosell, de la que pagava el delme  i  un cens, de tres octans d’ordi, el dia de Sant Feliu i Sant Pere d’agost al duc.

I és en aquesta  última peça on  el Genís començarà, el quinze d’abril del 1774,  a establir-hi cóssos per edificar, iniciant l’embrió d’un nou carrer. Aquest dia hi estableix tres cóssos, tots consecutius  a tocar el carrer de baix,  dos de 32 pams i un de 31 pams d’amplada. L’allargada, de llevant a ponent,  del cós   d’aquests i dels que establirà més endavant anirà de la  peça, a llevant ,  que posseeix la família Ribas a la peça, a ponent,  de l’Anton Aboyer.   En el contracte d’establiment del cós especifica  deixar a la part de llevant, a tocar la peça del Ribas, un   espai per formar  carrer.

Els veïns establerts són el Joan Roig, fent cantonada amb el carrer de Baix, l’actual casa núm. 25, seguit del Joan Formiga, actual núm. 23, i al Josep Roig, actual núm 21.

Ja tenim el carrer iniciat, al sis de juny de 1776 estableix dos veïns més, sempre consecutius, al Joan Bosch, a l’actual núm. 19, i al Cristòfol Comas, a la meitat nord de l’actual finca núm. 17. Al onze de març de 1781 estableix al Sebastià Ribas, a la part de migdia de la finca núm. 17, al vint-i-nou d’abril de 1781 a l’Andreu Puiggorri a l’actual número 15, al primer de gener del 1785 a l’Antoni Vicens a l’actual núm. 13 en un cós de 30 pams. Fins ara tots eren de 31 pams exceptuant aquest últim i els dos primers. I al nou de novembre de 1786 estableix al Jaume Puiggorri en un cós de 30 pams, l’actual núm. 11.

Un cop establertes aquestes nou primeres cases, els Ribas que limitaven amb el Genís per la part de llevant, venen el dotze d’octubre de 1788 la mateixa amplada de cós davant per davant de cada veí que havia estat establert pel  Genís per fer-hi casa. Quan compren tots tenen ja la casa edificada, ocupant tot el cós, cases sense eixida, per tant els fa necessari comprar tots un cós a l’altra banda de carrer.  Aquesta venda dóna com a resultat un carrer de cases amb l’eixida a l’altra banda de carrer.

A mitjans del segle XIX s’establiran quatre  cases més, aquestes sense eixida a l’altra banda del carrer, els números actual 9, 7, 5 i 1. Alguna d’elles compraran més terra darrera per fer-hi l’eixida, de la peça dels Aboyer. Es construeix,  en aquest moment, també una cinquena casa  a l’altra banda del carrer amb l’entrada a migdia del cós, per  tant sense entrada pel carrer del Mig, l’actual casa núm. 20 del carrer Francesc Macià.

I aquesta estructura acabada de formar a mitjans del XIX es mantindrà fins a finals del segle XX, quan algunes de les eixides es començaran a edificar.

Xevi Salicrú.

Bibliografia
Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2016.






diumenge, 20 d’agost del 2017

Una mirada al 1818

Document de gran valor, i un dels  més antics que podem trobar  a l’Arxiu Municipal de Palafolls, és el “Libro de Apeo” de l’any 1818.  Un llibre d’amidaments de totes les terres i  edificacions que hi havia en aquell moment al terme municipal de Palafolls.

Estem davant de tota la nostra geografia de l’any 1818, amb totes les seves peces de terra detallades amb el seu ús, terres de cultiu, erm, boscos...., les seves mides  i una geografia humana de gran valor, el nom de cada propietari de cada peça, amb el seu poble de residència. També hi consten els titulars de censos i censals, que en són majoritàriament diferents institucions eclesiàstiques.

Cal recordar que els límits d’aquell moment difereixen una mica força dels actuals, la part més notable seria que el conegut Pla de Grau, tota aquella zona de terra entre el nucli urbà de Malgrat i el riu Tordera encara formaria part del municipi de Palafolls, per tant aquelles peces de terra formen part d’aquest amidament.

Per intentar visionar una mica totes les dades que ens aporta aquest document m’he servit d’un full excel, on hi he abocat tota la informació fruit del buidatge que he fet, i que passo a resumir.

Ens hi consten  136 habitatges , on 6 són propietat de forasters, els habitatges  són diferenciats en tres categories, 87 barraques, 8 cases barraques i 41 cases. També hi consta un molí propietat del Valeri de Saleta i Llauder.

Hi tenim 353 titulars d'edificis, terra i drets, entre institucions eclesiàstiques i persones físiques, 135 de Palafolls i  218 de forasters,  d’aquests, 94 són de Malgrat, 72 de Tordera, 12 de Blanes, 8 de Girona, 6 de Calella, 4 de Barcelona, 3 de Sta. Susanna, 3 de Pineda, 3 de Lloret, 2 de Riudarenes, 2 de Martorell i un de  cada poble següent: Cabrera, Cassà,  Mataró, Hostalric, St Cugat del Vallès, St. Pere de Riu, St. Celoni,  Montgat i  Arenys de Munt.


La terra és mesurada en “fanegas” i “celemines”, unes mesures no pròpies del país,  degut a la castellanització de la burocràcia del moment, d’aquesta manera es pretenia igualar tot l’estat a les mateixes mesures. Desconec l’equivalència de “fanegas” a quarteres ( la mesura pròpia de la nostra zona) o a hectàrees. La “fanega” segons la zona té una equivalència o altre, en alguna zona de Castella sembla que equivaldria a 0’64 hectàrees, ho podríem agafar com a referència.  Els “celemines” eren la dotzena  part d’una “fanega”.

El total de “fanegas” comptabilitzades al terme són 1590’4. D’aquestes 1008 són destinades a cultius de secà, 264 a bosc, 206’82 a erm,  77’88  a vinya, 24’40 a  bosc de  ribera, i 9’66 a olivar.





Sorprèn la poca vinya i bosc que hi consta, sí que l’extensió de cultiu de secà és espectacular, la zona d’arbres de ribera i oliveres és ben minoritària.



Per analitzar la propietat de la terra, d’aquests 353 propietaris , en tenim 67 que no tenen cap peça de terra, hi consten com a propietaris d’alguna casa, censal, cens o delme. Entre aquests hi tenim 26 particulars, el Marqués d’Aytona, la Universitat de Sant Genís, el Claver de Malgrat i el de Palafolls, la  Confraria del Roser de Malgrat i la de Palafolls, el Monestir de St. Daniel, l’Abad del Monestir de Breda, els canonges de la Catedral de Girona, 11 beneficis de diferents parròquies, els Hospitals de Pobres de Palafolls, Calella, Blanes, Hostalric i Tordera, les Obres de les parròquies de Palafolls, Lloret, Martorell, Pineda, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Riu, Tordera i Calella, el Priorat de Rocarossa, 2 causes pies, una de Cassà i una de Palafolls, i les   Pabordies de Sant Feliu de Girona i de Tordera. Per tant, restant aquests  tenim com a propietaris de la terra a 286 persones.

El major propietari d’aquestes 286  en extensió de terra és el Josep Ignaci de Mercader, resident a Barcelona, amb 80 “fanegas”, 60 de cultiu de secà i 20 de vinya. Aquest era propietari també de la casa de can Palomeres, dins el terme de Malgrat,  no contemplada en aquest llibre.

En  Mercader es posiciona també com a major propietari de terra de secà, seguit del Valeri de Saleta i Llauder amb 44 “fanegas”  i aquest seguit de la  Margarita Alsina Torrent amb 27 “fanegas”. També és el major propietari de vinya seguit del Valentí Comas de Girona amb 17 “fanegas”.  

Com a segon propietari en extensió tenim a la Margarita Alsina Torrent amb un total de 77 “fanegas”, d’aquestes 44 eren ermes,  27 de cultiu secà, 4 de bosc i 1 de vinya.

Com a tercer propietari,  en extensió,  tenim el Pere Torró Domenech, propietari del mas Xuclà, amb 66 “fanegas”, però d’aquestes 45 eren ermes, per tant poc productives, 12 de bosc i tan sols 9 de cultiu de secà.

El quart propietari en extensió era el Valeri de Saleta i LLauder amb 65 “fanegas”, on 44 eren de cultiu de secà, 3 de bosc, 5 de vinya, 3 d’erm i 8 d’olivar. El seu olivar suposava pràcticament la totalitat dels olivers del municipi, que era de 9’66 “fanegas”.

I el cinquè en extensió era el Valentí Comas de Girona amb 60 “fanegas”, 40 de cultiu de  secà i 17 de vinya.

Entre aquests 5 primers i els 21 que els segueixen per ordre de número de “fanegas” tenien quasi la meitat de les terres del municipi,  770 “fanegas”, la resta se les repartien els 260 propietaris restants, on cadascun d’ells  no en tenia més de 10, i d’aquest 260, 172 no en tenien més de 2.




És a dir, el 9’09 dels propietaris (26 persones ) tenien el 48’42% de la terra, però d’aquests  cap superava el 5% del total de terra del municipi. I el 60,1% (172 persones) dels propietaris, els que tenien igual o menys de 2 “fanegas” tenien el 8’31% de la terra. I els propietaris entre més de 2 i 10 “fanegas”, el 30’7 (88 persones), tenien el  43’27 de la terra.


Totes aquestes dades d'aquest amidament, elaborat per a un ús fiscal, possiblement  poden amagar dades reals, com a coneixedor de moltes d'aquestes famílies que hi surten, i per dades d'altres documents cohetanis, m'atreveria a afegir que falten finques i habitatges, caldrà agafar el document com orientatiu. Intentar evadir impostos és cosa que ja es feia fa 200 anys i més.


Xevi Salicrú

dimecres, 26 de juliol del 2017

Dalí i la nostra Santa.


Aquest dia escoltava per televisió la descripció sobre en quin estat havien  trobat el cos de Dalí, després d’haver  ordenat un jutge la seva exhumació per un tema de paternitat. Era  explicada  pel Narcís Bardalet,  membre de l’equip que havia  dut a terme   l’exhumació del cos d’aquest gran il·lustre català, i que alhora va ser qui el va embalsamar en el moment de la seva mort.

Deia, el senyor Bardalet,  que si  ens haguéssim trobat a l’Edat Mitjana amb un cas semblant, la gent del moment hauria exclamat: Això és un miracle!!.. De tan bé que estava el seu aspecte, el bigoti a la seva inclinació exacta, i no recordo quins detalls més,  sembla ser que estava esplèndid. Si tenim en compte que havia estat embalsamat potser perdria força la paraula miracle, però vaja, que estava en el millor dels aspectes tenim en compte les circumstàncies, portava 28 anys enterrat.

Quan ho escoltava  vaig pensar: mira com la nostra Santa Montserrada!, que al ser desenterrada al segle XVI i trobar-se el cos incorrupte,   la van acabar anomenant la Santa. Era tal es seu bon estat  que van aclamar  segurament: Miracle!!!.

Alguna cosa havia sentit d’aquesta noia anomenada   Santa, a casa explicaven que l’havien tingut exposada a la porta de l’església durant els fets de juliol del 36, quan es va cremar el temple i profanar moltes tombes. Però no tenien massa clar qui era aquella noia, la meva àvia deia que si era una noia de can Borrell... sabien que era de casa bona, ja només per la vestimenta que mostrava. Però no ho tenien massa clar.

La  història la  vaig acabar aclarint  a través del   llibre  “El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX” de l’Alfons Codina. Una  eina imprescindible  de consultar si es vol començar qualsevol recerca o aprofundir en qualsevol tema històric de Sant Genís. Sempre he dit  que  aquest llibre és pels interessats en la història de Sant Genís  com la Bíblia pels bons cristians.

La nostra Santa, la Montserrada, filla del mas Estornell,  tal com explica l’Alfons en el seu llibre, era una noia que va morir assassinada quan tenia disset anys. Sembla que va  ser atacada per uns joves amb la intenció de agredir-la sexualment, ella es va resistir, i per no ser descoberts els seus agressors la varen matar i tirar dins d’un pou.  Fou enterrada al cementiri de  l’església de Sant Genís.

Al cap de setanta  anys es van fer reformes a l’església,   algunes tombes s’hagueren de canviar d’ubicació, i la tomba de la Montserrada fou una d’elles. Quan exhumaren el cadàver veieren que el cos estava incorrupte. I és quan devien cridar: Miracle!!!

Davant d’aquest extraordinari fet traslladaren el cos a un lloc més important, cap a vora l’altar major. En motiu de la troballa es va dibuixar al costat de la  seva inscripció de defunció en el llibre d’òbits,  un lliri com a  símbol de puresa. Tots aquests llibres es van conservar fins al juliol del 36 quan la totalitat de  l’arxiu parroquial va cremar.

Anys més tard, en unes altres reformes van tornar a canviar de lloc a la ja anomenada Santa i seguia incorrupte. D’aquest moment constava una acta que es va aixecar on es descrivien unes ferides al coll i al ventre on hi encara hi havia els draps utilitzats per tapar-les!!!!.

I arribem al 1936,  al ser una tomba significativa del temple,  els incendiaris i profanadors en varen fer escarni, tenint-la exposada a la porta de l’església. Al cap de dos dies quan les coses s’hagueren calmat es tornà a enterrar. Ara però ja era només un esquelet.

Als anys 50, durant les obres de reconstrucció de l’església pels danys causat per la Guerra, tenim un escrit del rector de llavors,  que diu:

“24 de desembre de 1956. Jo i el paleta Salvador Martí sols i sense dir res a ningú, hem tapat la Santa, però no hi hem tirat terra al damunt, com tenia, sinó que li hem vestit una mena de tomba amb rajols tot voltant i un solera al damunt, de manera que qui vulgui veure-la de nou, només té de fer que arrancar el mosaic, rebentar la solera i ja està a la vista. A dins al costat de l’esquelet, hi vam col·locar un rajol encimentat d’una cara, on porta anotat el dia,  mes i any, el meu nom Mossèn Salvador Coll i el del paleta, Salvador Martí. Per saber on és exactament la tomba, vam col·locar al damunt del lloc on es troba una creu de mosaic vermell...”

Pel que a mi em consta d’ençà aquest dia no s’ha tornat a moure a la Santa, la creu de mosaic vermell segueix allà mateix, a peu de l’entrada del  túnel que connecta amb la rectoria. Definitivament tenim a la Santa descansant eternament.

Aquesta història de la nostra noia sense descans etern em serveix de  pretext,  tot sovint,  per explicar als  alumnes de les escoles i institut de Palafolls, que visiten  la nostra església,  l’evolució del temple, i així fer-los més llaminera d’entendre la transformació  d’aquella esglesiola del segle X   al llarg de mil anys fins arribar a la  que tenim avui.


Xevi Salicrú

Bibliografia:
Alfons Codina. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004. Pàg 189.


dissabte, 22 de juliol del 2017

A la recerca del mas Joanysacreu


En una entrada passada d’aquest blog, del març del 2016,  parlava de la família Joanysacreu,   on hi deia que la situació del mas que va habitar aquesta nissaga era incerta. I ara mateix,  seguim sense saber-ne de  la seva ubicació, però alguna cosa en sabem  més.

Com hi deia, el Pere Juanysacreu, hereu d’aquest casal palafollenc, del veïnat de les Ferreries i  parròquia de Sant Genís de Palafolls, es va casar amb la Teresa Bonet, pubilla de can Bonet,  veïnat de Santa Susanna,  parròquia de Sta. Maria de Pineda i també com el mas Juanysacreu del terme del castell de Palafolls.

La parella s’instal·la al mas Bonet, davant de la unió entre   un hereu i una pubilla, la casa més forta solia acollir la nova parella, i en moltes ocasions si el cas de la pubilla era la de la família amb més recursos  donava el cognom als fills resultants de la unió  de les dues nissagues. Aquest cas no segueix el patró majoritari, la família s’instal·la al mas Bonet, però la descendència continuarà el cognom Juanysacreu. Segurament si en un futur localitzem els acords matrimonials, els capítols, en podrem saber alguna cosa més d’aquesta decisió.

A partir d’aquest moment, a mitjans del segle XVIII, no en sabem la sort de la masia, les terres es van venen i la casa acaba desapareixent de la documentació, desaparèixer en el sentit que no es localitza, un cop entrat el segle XIX, en la documentació consultada fins ara.

Si  que tenim un inventari del mas,  del vint-i-quatre de març de 1802, realitzat a la mort del Pere Juanysacreu, on el seu fill, el Pere Màrtir Joanysacreu i Bonet, hereu universal, i la vídua, la Teresa Bonet, prenen inventari dels bens que havien estat del seu pare i marit.  
On hi diu:

“......primer tota la sobra dita casa junt amb sa era, hort i quintà, al veïnat de les Ferreries del referit  veïnat de les Ferreries, al  referit terme i parròquia de Sant Genís de Palafolls, baix sa respectiva tinença i afrontacions tot comprès. Dins la qual casa s’ha trobat:

En  l’entrada de dita casa, res se troba existent, ni tampoc existeix cosa alguna en el rebost.
En lo  menjador, ni en l’armari que és dins la paret no existeix cosa alguna.
En la cuina sola existeix una taula escó usada, i un  pastador on no hi ha res.
En lo celler existeix un cup i una premsa, junt amb dues botes, tot molt vell i usat.
En un quarto existeix un llit de pilans desguarnit, molt vell, i altre llit també molt vell en altre quarto.
En los demés quartos, sala, graner i en les diferents corts de dita casa res se troba existent.
En lo corral se troba una partida de bigues.

Item tota aquella peça de terra cultiva situada en dit terme de Palafolls, anomenada camp Ferrer situada en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra de cultiu anomenat lo camp de la Riera, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions amb diferents censos que se fan per raó de diferents cóssos establerts repartits en dita quintana.
Item tot aquell camp de terra anomenat  de la Figuerassa, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra anomenat la Barraca, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell altre camp dit la Verneda, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat lo Corral, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell  camp anomenat lo camp Gran, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp anomenat Pla d’en Batlle i camp del Suro, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat Pedreroles, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Aquest bens i no altres ni més confessant haver encontrat i pertanyent a dita casa i patrimoni........”




Podem veure-hi  que també a part de la casa hi surten les diferents propietats que tenia la família, diversos camps on algun dels seus noms encara perduren a la toponímia actual, la Verneda, la Figuerassa... En  una  veiem que s’hi han establert cóssos,  que per altres documents i tal com queda reflectit en el meu  llibre “Cases amb eixida i hort, aproximació als orígens  urbans de Palafolls” publicat recentment, sabem que és la finca que aporta cóssos a  una part del que ara és el carrer Major de Palafolls. Els Joanysacreu havien començat a establir nous veïns al veïnat de les Ferreries, engrandint la trama urbana iniciada al segle XVI.

Però fixem-nos en les estances de la casa, la masia és buida!!! No hi ha cap  element que faci pensar  que hi visqués algú en aquell moment. Aquest tipus d’inventaris ens descriuen tots els utensilis que hi ha a la casa, plats, culleres, eines del camp, roba... I  en aquest no hi ha res, parla de llits desguarnits, a entendre que no hi  ha roba ni matalàs, armaris buits i la majoria d’ estances buides de qualsevol parament. Això em fa entendre que la casa era deshabitada, tot i que enlloc ho diu, però queda clar que no hi  podia pas viure  ningú.

I si tenim en compte que l’any 1802 la casa és deshabitada i que al llarg del segle XIX no trobem rastre de la casa, podríem pensar que la casa va acabar desapareixent? Al llarg del XIX totes les finques acaben venent-se, la casa tindria la mateixa sort? O acabaria enrunada?

Moltes preguntes sense resposta, que potser el temps ens aportarà noves dades, més endavant, per saber-ne més, però si que tenim del cert que al 1802 la casa existia i que no havia de situar-se massa lluny de l’actual carrer Major.

De moment, no  sabem que se’n va fer del mas Juanysacreu.

Xevi Salicrú


Bibliografia:

-Arxiu Històric Fidel Fita. Fons Notarial Palafolls. Llibre 963. 1802.  f.86.

-Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort.  Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Roig. 2016.




diumenge, 9 de juliol del 2017

De dones valentes

Ahir dissabte érem amb  els Gegants de Palafolls a Calonge, i amb aquest  neguit    que tenen alguns membres de la colla de conèixer una mica més profundament els pobles que visitem, una companya del cos de gralles va descobrir una placa commemorativa que feia al·lusió a la Rebel·lió de les Dones.

Aquesta placa homenatjava dues-centes  dones de Calonge, que el 25 d’abril de 1937 es van enfrontar a milicians anarquistes, davant alguns abusos de poder a la població, on van acabar aconseguint alliberar els membres de la UGT empresonats al castell de Calonge.

Aquest relat em va fer pensar amb  la nostra Rebel·lió de Dones Palafollenques, doncs sí, Palafolls també va tenir  dones valentes, sense por.

Palafolls , com  molts d’altres pobles en aquell moment de la Guerra,  era controlat als inicis de l’any 1937 per la CNT i la FAI. Davant tota una sèrie d’excessos comesos  per membres d’aquestes dues organitzacions, la situació es va tornar insostenible. S’havia arribat a l’enfrontament armat pels carrers del poble entre membres de la CNT-FAI i membres locals de la UGT i del PSUC. Els líders d’aquest sindicat i partit, membres de les famílies Pica i Ribot, eren amenaçats de mort per part dels  anarquistes, per la simple raó de no veure bé les accions i maneres de qui controlava el poble.  Que de fet  era el reflex del que es vivia arreu, la guerra de poder entre totes les faccions  antifeixistes  per controlar el país, que tan de mal va fer per aconseguir la  victòria de la República, també tenia el seu paper a cada poble.

En aquell moment Palafolls era governada per onze regidors, amb dos regidors del PSUC, que ostentaven l’alcaldia, quatre d’ERC, quatre de la CNT, que controlava  el Comitè  de Defensa Antifeixista i un regidor de la UdR( Unió de Rabassaires).

Així,  el tres de febrer, un grup de dones palafollenques  van decidir anar a  Barcelona a trobar una diputada socialista amb coneixences al poble, la Manuela Martí, perquè poses fi a aquella situació. De seguida, la diputada, es va personar a Palafolls amb un grup de guàrdies d’assalt, on es van posar els punts sobre les is per acabar amb la violència. 

Alguna altra  font diu que van anar a trobar al conseller Joan Comorera, membre del PSUC, on en aquell moment els socialistes tenien cert poder dins del Govern de la Generalitat, i que ell es va acabar personant a Palafolls.

Si va ser la diputada o el conseller no ho tenim massa clar, les fonts orals  donen les dues versions, però si que coincideixen totes dues en   el viatge d’aquelles dones a Barcelona per  frenar la violència de rereguarda  a Palafolls.

El viatge de les dones va provocar la convocatòria d’un ple al cap de dos dies, el dia cinc, amb la dimissió dels quatre regidors de ERC i l’alcalde  Manuel Pla Masferrer i el regidor del  PSUC, amb la intenció de  provocar  un canvi deixant   en minoria els quatre regidors de la CNT i el regidor de la UdR.

Tot plegat va acabar amb una nova constitució d’un nou Ajuntament amb vuit  regidors, quatre  regidors d’ERC i quatre de la CNT, regint l’alcaldia un regidor d’ERC, el Ramon Carbó Ribas.

Però sobretot la intervenció d’aquelles  dones valentes, en buscar ajut a les altes instàncies, va acabar amb aquella violència entre veïns, i el seu gra de sorra va ajudar també a col·laborar amb  la fi de la violència a rereguarda d’aquells inicis de Guerra.

Xevi  Salicrú.


Bibliografia: Amat i Teixidó. Jordi. Vivències de la República i de  la Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.

diumenge, 4 de juny del 2017

En Peret, aquell que tocava el flabiol i el bombo

En Peret, el Pere Sala Subirana, era fill de Gacerans, havia nascut l’any 1850 a la casa coneguda popularment com a can  Rumbo, que  de fet era l’antic mas Palet de Baix, una antiga masia documentada de ben antic, al segle XIV.

De ben petit es va aficionar a tocar el flabiol i bombo, s’explica que era una afició que   passava d’oncles a nebots. No sé de qui va aprendre a tocar, però si que ell ho va transmetre al seu nebot, el flabiolaire conegut com en Tonyaca, en Josep Sala Messeguer, fill del seu germà  Llorenç.

L’afició a la música del Peret li va marcar la vida, dic afició doncs tots aquests músics no en vivien pas  de la seva passió,  ho havien de compaginar amb algun ofici.

En Peret anava a tocar a festes i a tot tipus de celebracions que el demanaven, i així va ser com va venir a  parar a Sant Genís. Hi va venir al casament del seu amic, el Damià Oller, fill de Ramió, que es casava amb la pubila de can Freixes, la Maria Freixes Estiu, una casa a tocar l’església de Sant Genís. I al casori hi  va conèixer a una amiga i veïna de la Maria, una altra pubilla i donzella, la Teresa Sensat Reig. Sembla que d’aquesta trobada en va néixer una història d’amor.

La Teresa va quedar captivada per aquest músic avesat a la vida festiva, però a ella  li tenien un altre futur preparat, que va acabar  canviant, el seu pare ja tenia compromès el seu casament amb un santgenissenc, l’hereu Ferrer-hosta.

Ella explicava, ja de gran als seus néts, que mentre el seu pare feia tractes amb l’hereu, asseguts a l’escon, ella festejava d’amagat amb en Peret al portal de casa.

I com fou dona de caràcter canviar el  seu destí i es va casar amb qui estimava.   En Peret va entrar de gendre a can Reig, agafant el rem de la casa. Un cop casats, la Teresa pretenia que en Peret deixés aquella vida  que la va encisar, ell, però, la va continuar tot i la negativa de la seva dona.

En Peret es va integrar a la vida social del poble, essent regidor en dues ocasions i alcalde de barri a Sant Genís també dues vegades. La vida matrimonial també va ser fructífera, van  arribar a tenir onze fills, sembla que tot i que tenien fortes disputes per les sortides musicals,  tenien bones  reconciliacions.

Un dia que tornava d’Hortsavinyà, de nit, de tocar d’una festa,  tot baixant  es va trobar un llop afamat pel camí, ell espantat, si que puja a un suro ben gros, intentant escapolir-se de la bèstia. Però el llop no marxa i en Peret es posa a tocar el flabiol i bombo.  El llop al sentir aquella música fuig esporuguit, en Peret, al cap d’una estona, un cop ben segur de que el llop no hi és reprèn ja de matinada la tornada cap a casa.

Aquesta història del llop sempre l’havia interioritzat com  una història de casa, explicada dotzenes de vegades per la meva àvia vora el foc, que era néta del Peret i la Teresa. Però amb el temps em vaig adonar que era una llegenda que s’explicava arreu del país, el llop i el flabiolaire, i si que em fa dubtar on comença i acaba la història familiar i on comença i acaba  la llegenda, suposo que  no  aclariré mai aquesta incertesa, si que és ben documentat que el rebesavi tocava  el flabiol i tornava ben entrada la nit. Encara recordo un veí, en Norbert Salichs Bonet, un cosí de la meva besàvia, que deia  haver vist el bombo  d’en Peret a la pallissa de casa.

Però la meva àvia n’explicava també una altra de sortida a tocar. Aquesta va ocórrer una nit d’hivern, de l’any 1909, en Peret va arribar ben entrada la nit. Aquell dia sembla que la Teresa li havia prohibit d’anar a tocar, tenia caràcter i era la mestressa, però en Peret hi havia d’anar, no se’n podia estar, era la seva passió, i així ho feu.  A la tornada  arriba a casa i es posa a picar a la porta perquè l’obrin.  Ningú obre, tots  són desperts, fills i  dona, però la mare amenaça que el que es llevi per obrir al pare rebrà fort. El pare crida i crida fins esgotar-se, cansat, disgustat i convençut de que no l’obriran, es refugia mort de fred en una cort.

A punta de dia, la canalla obre el portal tot buscant, no el veuen,  de seguit se n’adonen que  és  arraulit a la cort inconscient. Amb l’ajuda del germans més grans el porten cap al llit.  Al  cap de pocs dies moria , deia l’àvia que havia mor d’un atac de feridura.  

I aquesta fou part de  la vida d’en Peret, aquell que  tocava el flabiol i el bombo.


Xevi Salicrú.

dimarts, 25 d’abril del 2017

Salis sparcio


L’antic costum de beneir les portes de les cases amb aigua i sal, durant la Setmana Santa, ja forma part de la història de la gran majoria de  parròquies.

Aquesta tradició ja venia d’antic, era hereva de les benediccions  de les llars jueves, en temps de la Pasqua, i alhora, aquesta era feta en record de  les pintades  amb sang que van fer els hebreus, a la porta de cada casa,  per alliberar-se de les plagues que caurien sobre Egipte.

El salpàs, així  era coneguda aquest costum cristià al nostre país,  era la visita que feia   el rector, acompanyat d’escolans, a  totes les cases de la parròquia, especialment les de pagès, on portant un recipient, anomenat caldereta, ple d’aigua i sal beneïda, i que amb l’ajut del salpasser s’aspergia als brancals de les portes, beneïa les cases. Aquestes visites del rector i seguici, eren rebudes amb diverses menges i ofrenes, especialment era molt típic l’oferiment d’ous,  la primavera  és un moment de gran posta de l’aviram, per tant un bon excedent que oferir.

Encara, el Dilluns de Pasqua, a la veïna parròquia de Sant Pere de Riu,  es sortegen ous a l’aplec d’aquest dia, on l’origen de dit sorteig era per donar  sortida a l’accedent d’ous, acumulat al llarg del salpàs pel rector.

L’objectiu no només era la benedicció de les cases, alhora era també sobretot un element de control del territori parroquial, visitar  els habitants, alguns d’ells, potser,  si no anaven  a missa el diumenge era el moment de veure’ls.

La benedicció de la casa i tota la família, ben mudada com les grans ocasions al seu peu, pel rector, amb llatí del record de la gent, i un rés del Parenostre de tots el presents, ja en català,  era el ritus a seguir.

La parròquia de Sant Genís no era pas diferent, també tenia el seu salpàs ,que ara ja només és al record dels més grans. El meu pare hi va participar, fent d’escolanet. Amb l’ajut dels seus companys he refet el  camí i ordre que seguia la comitiva als any quaranta del segle passat. L’edat per fer d’escolanet rondava entre els 6 i 10 anys. El meu pare, el Joan Salicrú Sala,  va compartir escolania  amb el Joan Mayà Ripoll i el Nicolau Salichs Xarbau, i ells havien rellevat  al Nicolau Salichs Alsina, al Joan Puigdefàbregas Ribot i al Cinto Mayà Ripoll.

A la nostra parròquia, la salpassa, com també s’havia anomenat, era feta en tres dies. A la parròquia es conserva una consueta del anys quaranta, explicant el recorregut a seguir.

La versió de la consueta varia una mica respecte a la explicada  pels escolanets,  canvia una mica la ruta per les cases de pagès, però si que coincideixen en dia i ordre alhora de beneir les cases del poble.

Segons els nens de llavors,  el primer dia, Dilluns Sant, començaven anant cap a  la Fundició, seguien cap a can Valldejuli, can Vidal, can Gibert, on sempre hi havia un bon esmorzar, segons algunes fonts melindros i xocolata. Seguien cap a can Borrell, can Cabreta, can Puiggorri i cal Bessó. A la tarda continuaven, havent dinat cadascú a casa seva, cap a can Jordà, can Brunet, ca l’Alsina, aquí hi havia dues  casa que als anys quaranta no es salpassaven,  ca l’Oli i can Cinto, sembla que una dona sola a la primera i un home també sol  a la segona  eren  antisistema (és un terme modern però ajuda a  entendre el motiu de no anar-hi), i continuaven cap a   can Plantera i ca l’Estiu, on hi havia un bon berenar sempre. En acabat, cap a cal Campaner de Dalt , cal Campaner de Baix i cap a la rectoria altra vegada de retorn.

El Dimarts Sant anaven cap a can Daniel, can Grinyola, cal Bolet, mas Xuclà, can Jordi, i cap al veïnat de Vallplana, on començaven per can Jesús de Baix, d’aquí cap a can Nofre, on hi tocava dinar, que s’ho alternaven any si any no amb can Martí.  Per dinar hi solia haver escudella i carn d’olla o rostit. Ben dinat cap a can Tos, can Planes, can Segimon, can Santpare, can Titiula, can Xalandric i Can Martí, si havien dinat a can Nofre. En cas d’haver dinat a can Martí aquest últim tram de la tarda el feien al revés, acabant  a Can Nofre. A la tarda continuaven cap a can Jaumeset, can Boix, can Vinyals i can Jesús de Dalt. D’aquí es dirigien cap al castell a fer can Carbó, can Crossetes, can Carreres, can Bigorra i  can Vila de pagès, on hi havia berenar, normalment pa amb vi i sucre, i finalment cal Burgenyo. I així acabava el segon dia.

Pel Dimecres Sant només quedava el poble, i feien pel cap del carrer,  can Dalmau, can Freixes, ca la Candita, can Ferrerhosta, can Reig, ca la Carme i can Quim. I aquí ja enfilaven el carrer Nou, cal Tossut, cal Fuster, can Pepet, can Forn, can Serafí, can Gusto, can Peptoni, Cal Groc, Cal Ros, Can Mandares, Can Baiona, can Gananci, can Manel, ca la Pepa d’en Pau i per últim la casa del Sot que tancava el salpàs.

I aquestes eren les cases de la parròquia, les cases beneïdes amb el salis sparcio.

Xevi Salicrú.

Agraïments al  Joan Mayà Ripoll, al Calau Salichs Xarbau i a la Pilar Sarsanedes, pel seu testimoni.


dimecres, 12 d’abril del 2017

Torna la processó



Aquest any retorna per tercera vegada la processó, d’ençà que a l’any 2014  tornés a sortir després de molts anys.  Abans d’aquesta nova etapa  a Palafolls havíem tingut més d’una processó,  les dues parròquies l'havien fet amb normalitat,  la parròquia  de Santa Maria va deixar de fer-la a finals dels anys setanta, i a la parròquia de Sant Genís una dècada abans ja va deixar de sortir. El motiu fou la  poca participació dels parroquians.

No és el cas de processons d’altres pobles que han tingut una continuïtat en el temps, recordo haver anat fa anys a Mataró a veure els armats, de la que en vaig venir satisfet de l’espectacle vist. A la que hi vaig assistir-hi  com a espectador, no com a creient, com una gran part del públic   que va a veure aquestes manifestacions.

En aquesta vaig adonar-me que havia evolucionat, amb el sentit de que no sortien els mateixos passos que podien haver sortit fa 50 anys. Hi havia nous passos i expressions vingudes d’altres zones de l’Estat Espanyol, que convivien amb els passos tradicionals d’aquella ciutat. L’acte seguia i segueix sent un acte de fe per molta gent, i està bé que evolucioni,  segons les necessitats dels creients del moment, però alhora s’han de mantenir certes expressions que  li són  inherents al territori on s’efectua.  Aquesta combinació de tradició, noves aportacions del  present i l’espectacle que és per essència,  li dóna un sentit de ser, convertint-se  en un   atractiu cultural i turístic.

Un d’aquest passos tradicionals que hi vaig veure és el Sant Crist portat a coll, que em va dur  a pensar  amb el Sant Crist  de l’església de Sant Genís, que tenim situat encara  a la primera capella entrant a la dreta. Té una història ben maca.

Com a moltes esglésies d’aquest país durant el primers dies de la guerra va ser cremada i amb ella quasi tota la imatgeria. Passada la guerra es van restablir moltes imatges i entre elles el Sant Crist que hi havia a Sant Genís. Imatge  que va ser sufragada  per un veí del poble, per l’anomenat  Avi Calau, en Nicolau Salichs Vila, podríem dir un prohom del poble i la parròquia, que l’apel·latiu d’avi no ve pas donat per ser  el meu d’avi, així era  conegut per a tot el poble.  Ell, que tenia sis fills que van anar a la guerra, va prometre que si tornaven tots vius  compraria un sant Crist  nou per a la parròquia. I així va ser, i cada any quan sortia la processó del dijous sant, fos qui fos el qui el portes, es feia girar el Sant Crist de cara a la casa de can Ferrer-Hosta, en record de qui   el va costejar.

Foto propietat de la Marina Salichs Alsina. L'avi Calau subjectant el Sant Crist,
 davant l'antiga casa de can Ferrer-Hosta.


Si s’hagués mantingut aquesta processó, que  recordo es va deixar de fer per falta de participació de la gent, al igual que la de les Ferreries, segurament s’hauria convertit una mica també com les altres  en un   espectacle, que torno a dir ja està bé, però a canvi mantindríem una expressió  cultural popular de casa nostra,  compatible amb qui hi participa per creença, i hi podríem haver incorporat nous passos emmirallats en les zones d’origen d’altres palafollencs. Si fos així, tindria una raó de ser.

Cosa que no és la processó que tenim ara. Aquesta nova processó, no és l’evolució de cap de les dues processons que es feien a les dues parròquies. Es pot  acceptar una nova processó de tall nou, sense tradició, si una part del poble ho vol, cosa que comportarà no ser una processó d’interès general, però si que serà de l’interès dels seus creients, i ja tindria raó de ser també.   Però el que no pot ser és portar a l’espai públic, intentant  amagar sota la religió,  expressions que s’emmirallen  en èpoques passades i fosques  on una part de l’església convivia i combregava amb el poder imposat per les armes. Avui, ben entrat el segle XXI, no podem permetre barrejar  la fe amb lo militar.

Sí, ha tornat la processó, però d’aquesta manera no té raó de ser.


Xevi Salicrú.


Bibliografia:
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI- XX. Edicions del Roig. 2004.



dissabte, 18 de març del 2017

Aquells homes que dormien de dia

En aquest blog he parlat varies vegades de can Valldejuli, un gran casal, amb una gran continuïtat en el temps. A l’article anterior  parlo del negoci de foneria que s’hi va establir, en sabem també de la trajectòria agrícola , de l’explotació del bosc i dels seus recursos, de la producció de calç, de la nissaga que en va ser propietària...  però hi ha un aspecte,  que segurament no trobarem  en  cap document que  en parli, és del   negoci obscur, si en podem dir així, que va lucrar amb escreix els diferents  masovers que hi varen passar.

I de tot això en tinc només constància per  un llegat oral, per lligams familiars amb un d’aquests masovers, l’avi Llorenç,  dic avi,  però no era pas el meu d’avi , era l’avi de la meva àvia, que  de finals del XIX fins als any vint del segle XX  va ser masover de can Valldejuli, i que tot i ser un bon masover, en va treure molt profit de les terres, tan per a ell com per a l’amo, sembla que amb els diners que es va jubilar i que el van permetre passar de masover a propietari,  havien tingut  un altre origen.

I aquesta font  d ‘ingressos fou el tabac. No pas la producció de tabac a les  terres del mas, la finca  era  una parada en el transport de tabac de contraban cap a l’interior.

El tabac arribava a la platja de Malgrat, de nit, evitant els carrabiners (al 1820 és fundat el cos sota el nom de  Reial Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres, i al 1940 va ser integrat dins el cos de la Guàrdia Civil) que hi tenien un petit quarter a la zona propera al delta del Tordera.

Una barca arribava a la costa carregada amb el tabac i una corrua d’homes, aquella mateixa nit,  transportaven a peu la mercaderia fins a Valldejuli.  Un cop a la casa  era amagada a la casa dels senyors. En aquell moment hi havia dues vivendes, la masia antiga on vivien   els  masovers i la casa senyorial, construïda a finals del XIX, on estiuejaven el senyors Manresa, propietaris del mas.

   Sembla que el negoci es feia a espatlles dels propietaris, i per evitar possibles registres, era amagat a la casa dels senyors, que quan no hi havia els amos se suposava tancada.

Del record de la filla del Llorenç, la meva besàvia, deia que tot sovint hi havia homes que dormien de dia a la casa i que ella no havia vist arribar al vespre. Quan ho preguntava a la seva mare de qui eren aquells homes, li deia  amics del pare.

Quan tornava a arribar la nit aquell homes arreplegaven el material i feien el transport cap a la següent parada, així fins arribar al destí. Molts d’aquest homes eren de Sant Genís i els seus voltants, una feina que interasava  a molts homes valents que  es treien un bon sobresou.

En una ocasió, avisats pel registre imminent dels carrabiners, van arribar a tirar tota la mercaderia a dins la comuna abans de ser descoberts. Els carrabiners, normalment, eren comprats per fer la vista grossa, però aquella vegada alguna cosa va fallar, però sempre se’n van sortir. També una vegada durant el transport l’avi Llorenç va caure de nit i es va trencar la cama, i era prou evident que tot el poble sabia quin era el motiu de la lesió.

Tota aquesta informació m’ha arribat ja de segona mà, molts detalls s’escapen, d’on venia el tabac, on era la següent parada, fins on arribava, qui passava la informació de l’arribada de material, quanta gent feia falta per transportar-lo fins a la casa...... moltes dades que segurament s’han perdut per sempre més.



Xevi Salicrú

Tota la informació és fruit del testimoni oral de la meva àvia, la Teresa Sala Martí (1921-2005) néta del Llorenç Martí Bonet. (1874-1945)

diumenge, 19 de febrer del 2017

Mariano de Creeft, militar i empresari miner.


Si busquem a la xarxa el cognom d’origen flamenc de Creeft, de les poques coses que en surten és el nom de José de Creeft, un escultor nascut a Guadalajara i mort a New York, considerat com un dels grans escultors del segle XX i un referent en el món de l’escultura nord-americana. Tot i que va néixer a Castella, el cartellista i dibuixant  Carles Fontserè el qualificava  de català universal. Com ell mateix deia, hi va néixer  per casualitat, la família hi estava de pas, els seus pares eren catalans.

Però no vull pas parlar del José si no  del seu pare, el Mariano de Creeft i la seva relació amb Sant Genís.

El Mariano de Creeft Masdeu era  nascut a Barcelona a l’any 1820, militar d'ofici com  el   seu pare, Lluís de Creeft. De tendència  lliberal,  va acollir la Primera República amb les mans obertes. Home de negocis que el va portar a ser  el gerent d'una companyia anomenada La Amistad.

Al 20 de juliol  de 1860, segons escriptura trobada a la Comptadoria d'Hipoteques, el Joaquim Torrent Vidal. propietari del mas Valldejuli de la Torre, estableix a la Societat La Amistad,  en  una peça de terra, part erma i  part bosc, amb l'objectiu de  construir-hi  una  foneria de ferroon el document  especifica que serà exclusivament pel mineral de ferro que  produeixin les mines que hi ha en dita finca, i que explota el  Clement Tauler, i el preu de compra del material serà el que ja tenien establert previament  en Torrent i dit Tauler. 


El Mariano de Creeft feia companyia amb el Camilo Closellas, metge cirurgià i amb el Lluís Raymat, comerciant.

 En aquesta finca a l’actualitat encara  hi queden restes de l’edificació que s’hi va construir per fondre-hi  el ferro. Només hi podem  veure   les parets exteriors de l’edifici construït llavors, paraments amb una aire fabril de construcció de finals del XIX, formant un mur que envolta tot un hort. Tot i que hi ha una petita part de la paret que presenta un tipus de construcció  aparentment més antiga. La tradició oral anomena aquest lloc, la fundició, tot i que ja no hi ha pas ningú que recordi el que s’hi feia, tan sols en queda el nom.

Segons nota de premsa, publicada al diari La Corona, del 18 d'abril de 1861 i localitzada a la Biblioteca Nacional de España pel company    Carles Gorini, estaríem parlant de la primera foneria a Catalunya destinada a la fabricació de lingots de ferro.

El 31 de maig de 1861, segons inscripció també de la comptadoria d'hipotèques la societat denominada La Mutua, els deixa 6800 duros, prometen retornar-los el catorze de juliol d'aquell any, hipotecant la foneria.


Existeix un informe datat al 15 de gener de 1862 ( localitzat pel  senyor Josep  Cerdà segons ens diu el senyor Víctor Ligos a l'article publicat a la revista L'Atzavara) on hi ha la memòria i projecte per refundar  la societat La Amistad, amb l'objectiu de captar nous socis que aportin capital. El document situa la foneria i mines a Malgrat. La localització de la foneria crec que indiscutiblement és la foneria situada a Can Valldejuli de Sant Genís, una copia conservada del padró de Palafolls de l'any 1861   ens indica que l'actual lloc anomenat fundició hi havia una fabrica propietat  del Mariano de Creeft. Pel que respecte a les mines que també situa a Malgrat a peu de la carretera nacional, podríem estar parlant de les mines anomenades actualment de can Palomeres,  L'informe trobat per Cerdà diu que les mines on és portarà a terme l'extracció del mineral són propietat dels senyors Fiballer i Tauler segons el contracte del 16 de juliol de 1861. I aquest senyor Tauler sembla que és el propietari de la extracció de la mines situades a la finca on hi ha la foneria.


Sorprèn que aquest document situi  la  foneria i mines  a Malgrat, quan sembla que tot apunta a que estem parlant de la foneria i mines de Sant Genís. Possiblement situar la societat a Malgrat,  podia fer més llaminera la captació de nous socis, que situar-la al municipi de Palafolls, segurament molt desconegut i poc localitzable pels possibles nous socis.

I segons el mateix document de la comptadoria el 28 de gener  de 1862, pocs  dies després d'haver fet la crida a captar nous socis, la finca és embargada per falta de pagament dels diners demanats a la societat La Mutua.


Sembla que a l’any 1880, quan va néixer el José de Creeft, el seu pare estava a la ruïna, ho havia perdut tot, inclosa la casa on vivien de Barcelona.

Totes aquestes dades, més la poca extracció de mineral,que es percep a les dues mines documentades a la finca de can Valldejuli,  fan suposar que la foneria de Sant Genís va tenir una vida molt curta.


Queda més per aprofundir en aquest element que és “la fundició” de Sant Genís, i les seves possibles anteriors  extraccions de mineral de ferro a la zona.  Com  les mines de Can Palomeres a l’altra banda de la muntanya, amb restes d’una gran infraestructura, que van funcionar entre el 1909 i el 1914, i que poca cosa en sabem d’anteriors extraccions també. 

De banda a l'exposat,  a  Sant Genís   apareix als segles XVII i XVIII el topònim   “ fabrica de la ferrera” localitzat segons l'època  al veïnat de Sant Genís. Poca cosa  en sabem, gaire res, tan  podria fer referència a un taller de ferrer o a una foneria de ferro que  qui sap si relacionada amb extraccions de ferro en aquesta zona.

Xevi Salicrú.

Fonts consultades:

Arxiu Històric Fidel Fita. Comptadoria d'Hipoteques . Llibre IV.  Rustiques Palafolls. 1849-1862.
f. 51 i 73.

Padró de Palafolls 1861. Còpia conservada per la família Borrell.


Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 311 p.

Ligos, Víctor. Explotació dels recursos geològics i minerals del Maresme: pedreres,bòbiles, forns de vidre i mineria. Revista l'Atzavara, núm. 23. Museu de Mataró. 2014. 43-60 p.







l