dissabte, 17 de desembre de 2016

Beuratges que fan les carns soltes


Crec que ja hauria d’anar filtrant la ratafia d’enguany, els últims anys ho he fet al final de l’hivern, però  em sembla que em queda massa forta, massa temps en maceració. Ara que els que la tasten sembla que forta i tot agrada, allà on porto una ampolla.... Déu sap que la torno buida cap a casa.

A Sant Genís hi havia poca tradició de fer ratafia, en tenim poques referències. Tenim la recepta d’en Xicu de can Gibert, escrita per la seva filla la Marina,  o almenys una de la que havia fet algun any. Això no vol pas dir que no se’n fes més, moltes tradicions han quedat a  l’oblit i si no es reflecteixen en algun document  es podria pensar que no han existit, doncs no, en devien de fer algú més possiblement.

I quan la devien filtrar? Potser abans de Nadal, així tenien un bon beuratge per escalfar l’ànima a les vetllades d’hivern, o espessir  o aclarir el cap, depenent de la dosi presa. 

I si la tenien per Nadal la tenien també per carnestoltes, i aquestes festes, abans de la quaresma també es devia beure, pel fred i per embogir abans de la quarantena de penediment.

Els que sembla que embogien eren els contrapassaires santgenissencs que anaven a enterrar la sardina  a Vallplana. Hi havia molta gresca sembla, i possiblement  un dels beuratges que ajudaven a fer més lluïda la festa era  la ratafia. Tan lluïda que aquesta colla de santgenissencs, mascles tots, ballaven el contrapàs a pèl. Sí sí a pèl, i per ballar a pèl per carnestoltes cal tenir l’estomac ben calent, les cames ben desinhibides i el cap un xic enterbolit.

D’això cal dir que referències escrites no n’hi ha pas , només en queda o quedava alguna traça oral. Dues persones ho van afirmar, la primera  ho deia per el que havia sentit del seu avi,  fill de  Vallplana, no el vàrem poder entrevistar, feia temps que  era mor. La segona m’hi vaig adreçar, a veure que en sabia, també hi havia nascut i   viscut fins que es va casar, i el seu relat tampoc era de primera mà, explicava el que havia sentit a casa.  El dia que m’ho va relatar sembla que  la vaig agafar amb el pas canviat i quan hi vaig voler tornar a buscar més informació, m’ho va negar tot !!! 

Una estranya censura hi planava. Censura semblant com la que em va portar a preguntar que hi feien aquells homes santgenissencs a Vallplana el dimecres de cendra.

La primera informació o desinformació la vaig tenir, aquesta sí de primera mà, del meu besavi, en Pepet Reig. Ell era nascut a les acaballes del segle XIX, com molts d’aquella colla, tots estaven a cavall del XIX i el XX, alguns eren fadrins, altres eren casats com en Pepet.

Els fets que hi intento relatar  varen passar als anys vint. Quan preguntava a l’avi que hi feien a Vallplana, saltava la seva filla, la meva àvia i el feia callar. Ella deia que la seva mare havia agafat molts disgustos per aquella diada, i sembla que cada vegada que s’acostava la data ja hi havia sarau. L’avi deia que hi anaven a enterrar la sardina,  feien un mica de gresca i ballaven el contrapàs, però no anava més enllà. La censura també hi planejava. Potser ja era cosa de llavors la censura, als anys vint en Primo de Rivera no era pas allò que en diéssim cap d’un règim progressista,  I l’ordre que va venir després del 39 havia de fer amagar en el fons dels records tots aquells carnestoltes, fins arribar a esborrar-los pràcticament.

Contrapassaires santgenisencs disfressats un  diumenge de carnestoltes a l'església de Tordera, Acompanyats dels germans Perissons, sonadors de Santa Susanna. 

Mai potser aclariré que hi feien exactament aquells homes santgenissencs a can Nofre de   Vallplana, on en aquella època hi havia una mica de taberna, punt de trobada d’aquell veïnat.

Els que ballem encara el contrapàs  a Sant Genís, crec que no descansarem tranquils fins poder contrapassar  per carnestoltes a peu de can Nofre, el dimecres de cendra i ja sabeu que hi ha qui diu que per carnestoltes les carns soltes.....



Xevi Salicrú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada