dimecres, 28 de desembre de 2016

El secret més ben guardat a peu del castell.


Poden haver diferents causes per haver oblidat un mas, molts han canviat de nom, o s’han enrunat i no en queden ni les pedres, que han anat a aixecar-ne d’altres, o   han canviat de nom i de façana, i ja  no els reconeixem, i alguns  però han passat de ser un mas a convertir-se en simples cases de poble, oblidant el seu passat gloriós, com el mas Burg.

Però possiblement el mas Burg amaga el més gran secret a peu de castell. El mas dóna nom a la riera que veu néixer!!!!, la riera de la Burgada, i alhora la riera va donar nom a un veïnat que amb el temps, en aparèixer una ferreria,  canvia de nom, passant d’anomenar-se Veïnat de la Burgada a dir-se Veïnat de la Ferreria. De la Ferreria sí, en singular, quan el topònim ens ha arribat en plural “ de les Ferreries “, però això ja és una altra història.

Desconec el significat de Burg i Burgada, sí que  al diccionari de l’IEC , on  hi trobem l’entrada de burgada, diu que  la seva possible arrel és “burg” i  significa   “barri a l’exterior d’una vila emmurallada, o una vila afranquida”. I curiosament el grup de cases que coneixem com a La Ciutadella és fruit de la partició del mas Burg. Sembla que el topònim Ciutadella i el significat de burg estarien lligats per una certa similitud.

Però evidentment us haig de justificar com he arribat a aquesta conclusió , que les cases de la Ciutadella, quatre cases entre mitgeres que tenim ben documentades a diferents padrons i que al registre del d’edificis del 1923 amb les seves afrontacions ens les defineix com a quatre cases consecutives, fossin  el mas Burg.

El mas Burg està documentat ja de molt enrere, en sabem moltes coses però la seva ubicació era cosa incerta, costa situar en el plànol moltes d’aquestes masies. Això fins que vaig trobar un document notarial on el seu propietari el Jaume Tapiola prevere de Santa Maria d’Arenys escriptura la seva partició en dos habitatges l’any 1682 (1).

A partir d’aquí en diferents capbreus queden documentades  aquestes cases, on  es delata la seva procedència, com  la casa de Salvador Valls  Roses Alsina, que al 1790 (2) és capbrevada com  a “ casa de pertinences i separada del mas Burg, de la part de ponent dels casals del mas Burg”. L’expressió “dels casals del mas”  ja és una expressió coneguda repetida en d’altres casos similars i  on sempre fa referència a un grup de cases sorgides a partir de la divisió d’un gran mas, com el cas del mas Reig de Sant Genís on segueix un patró igual. 

Aquesta casa del Salvador Valls limita a l’est amb la casa de Pere Vila,  que havia estat del Pere Planet, segons el capbreu de 1790, on diu que també és “separada del mas Burg de la part d’occident dels casals del mas Burg”.  I al capbreu del 1759 trobem la casa dels Planet, i aquí torna a afirmar el seu origen.

Al 1783 tornem a trobar una altra casa que limita amb les anteriors i on també diu que forma part dels casal del mas Burg i és propietat del Francesc Abert.

Com a curiositat totes tres cases paguen el mateix cens anual, 18 sous el dia de Nadal al senyor del Terme del castell de Palafolls.

I si anem resseguint aquestes cases en el temps, arribem a identificar-les com aquelles quatre cases que al registre del 1923 formen el petit nucli de la Ciutadella, que en aquell moment eren propietat del Jaume Valls Murgadella, descendent del Salvador Valls Roses i habitant a la mateixa casa i coneguda en aquell moment com a can Roses; del Salvador Alsina a la casa anomenada can Bigorra; i del Josep Pou propietari de dues, una anomenada can Borra i l’altra que vendrà al Salvi Morell i que serà coneguda com a can Morell. Aquesta última casa fàcil d’identificar per la seva finestra gòtica lobulada, possiblament  un dels principals finestrals de l’antic mas Burg, origen toponímic de la riera i origen  de la Ciutadella, el secret més ben guardat  a peu del castell.

Finestral de can Morell a la Ciutadella.


Xevi Salicrú

1.Arxiu Històric Fidel Fita.  Notarial Palafolls. Llibre 159. 1682. Partició del mas Burh. F.60.
2.Arxiu Municipal Sils. Fons Cardona-Medinaceli. Llibre 27. Capbreu 1790. F.283.
   Ídem. Llibre 20. Capbreu 1768-1786. F 191.




dissabte, 17 de desembre de 2016

Beuratges que fan les carns soltes


Crec que ja hauria d’anar filtrant la ratafia d’enguany, els últims anys ho he fet al final de l’hivern, però  em sembla que em queda massa forta, massa temps en maceració. Ara que els que la tasten sembla que forta i tot agrada, allà on porto una ampolla.... Déu sap que la torno buida cap a casa.

A Sant Genís hi havia poca tradició de fer ratafia, en tenim poques referències. Tenim la recepta d’en Xicu de can Gibert, escrita per la seva filla la Marina,  o almenys una de la que havia fet algun any. Això no vol pas dir que no se’n fes més, moltes tradicions han quedat a  l’oblit i si no es reflecteixen en algun document  es podria pensar que no han existit, doncs no, en devien de fer algú més possiblement.

I quan la devien filtrar? Potser abans de Nadal, així tenien un bon beuratge per escalfar l’ànima a les vetllades d’hivern, o espessir  o aclarir el cap, depenent de la dosi presa. 

I si la tenien per Nadal la tenien també per carnestoltes, i aquestes festes, abans de la quaresma també es devia beure, pel fred i per embogir abans de la quarantena de penediment.

Els que sembla que embogien eren els contrapassaires santgenissencs que anaven a enterrar la sardina  a Vallplana. Hi havia molta gresca sembla, i possiblement  un dels beuratges que ajudaven a fer més lluïda la festa era  la ratafia. Tan lluïda que aquesta colla de santgenissencs, mascles tots, ballaven el contrapàs a pèl. Sí sí a pèl, i per ballar a pèl per carnestoltes cal tenir l’estomac ben calent, les cames ben desinhibides i el cap un xic enterbolit.

D’això cal dir que referències escrites no n’hi ha pas , només en queda o quedava alguna traça oral. Dues persones ho van afirmar, la primera  ho deia per el que havia sentit del seu avi,  fill de  Vallplana, no el vàrem poder entrevistar, feia temps que  era mor. La segona m’hi vaig adreçar, a veure que en sabia, també hi havia nascut i   viscut fins que es va casar, i el seu relat tampoc era de primera mà, explicava el que havia sentit a casa.  El dia que m’ho va relatar sembla que  la vaig agafar amb el pas canviat i quan hi vaig voler tornar a buscar més informació, m’ho va negar tot !!! 

Una estranya censura hi planava. Censura semblant com la que em va portar a preguntar que hi feien aquells homes santgenissencs a Vallplana el dimecres de cendra.

La primera informació o desinformació la vaig tenir, aquesta sí de primera mà, del meu besavi, en Pepet Reig. Ell era nascut a les acaballes del segle XIX, com molts d’aquella colla, tots estaven a cavall del XIX i el XX, alguns eren fadrins, altres eren casats com en Pepet.

Els fets que hi intento relatar  varen passar als anys vint. Quan preguntava a l’avi que hi feien a Vallplana, saltava la seva filla, la meva àvia i el feia callar. Ella deia que la seva mare havia agafat molts disgustos per aquella diada, i sembla que cada vegada que s’acostava la data ja hi havia sarau. L’avi deia que hi anaven a enterrar la sardina,  feien un mica de gresca i ballaven el contrapàs, però no anava més enllà. La censura també hi planejava. Potser ja era cosa de llavors la censura, als anys vint en Primo de Rivera no era pas allò que en diéssim cap d’un règim progressista,  I l’ordre que va venir després del 39 havia de fer amagar en el fons dels records tots aquells carnestoltes, fins arribar a esborrar-los pràcticament.

Contrapassaires santgenisencs disfressats un  diumenge de carnestoltes a l'església de Tordera, Acompanyats dels germans Perissons, sonadors de Santa Susanna. 

Mai potser aclariré que hi feien exactament aquells homes santgenissencs a can Nofre de   Vallplana, on en aquella època hi havia una mica de taberna, punt de trobada d’aquell veïnat.

Els que ballem encara el contrapàs  a Sant Genís, crec que no descansarem tranquils fins poder contrapassar  per carnestoltes a peu de can Nofre, el dimecres de cendra i ja sabeu que hi ha qui diu que per carnestoltes les carns soltes.....



Xevi Salicrú.