dimecres, 28 de desembre del 2016

El secret més ben guardat a peu del castell.


Poden haver diferents causes per haver oblidat un mas, molts han canviat de nom, o s’han enrunat i no en queden ni les pedres, que han anat a aixecar-ne d’altres, o   han canviat de nom i de façana, i ja  no els reconeixem, i alguns  però han passat de ser un mas a convertir-se en simples cases de poble, oblidant el seu passat gloriós, com el mas Burg.

Però possiblement el mas Burg amaga el més gran secret a peu de castell. El mas dóna nom a la riera que veu néixer!!!!, la riera de la Burgada, i alhora la riera va donar nom a un veïnat que amb el temps, en aparèixer una ferreria,  canvia de nom, passant d’anomenar-se Veïnat de la Burgada a dir-se Veïnat de la Ferreria. De la Ferreria sí, en singular, quan el topònim ens ha arribat en plural “ de les Ferreries “, però això ja és una altra història.

Desconec el significat de Burg i Burgada, sí que  al diccionari de l’IEC , on  hi trobem l’entrada de burgada, diu que  la seva possible arrel és “burg” i  significa   “barri a l’exterior d’una vila emmurallada, o una vila afranquida”. I curiosament el grup de cases que coneixem com a La Ciutadella és fruit de la partició del mas Burg. Sembla que el topònim Ciutadella i el significat de burg estarien lligats per una certa similitud.

Però evidentment us haig de justificar com he arribat a aquesta conclusió , que les cases de la Ciutadella, quatre cases entre mitgeres que tenim ben documentades a diferents padrons i que al registre del d’edificis del 1923 amb les seves afrontacions ens les defineix com a quatre cases consecutives, fossin  el mas Burg.

El mas Burg està documentat ja de molt enrere, en sabem moltes coses però la seva ubicació era cosa incerta, costa situar en el plànol moltes d’aquestes masies. Això fins que vaig trobar un document notarial on el seu propietari el Jaume Tapiola prevere de Santa Maria d’Arenys escriptura la seva partició en dos habitatges l’any 1682 (1).

A partir d’aquí en diferents capbreus queden documentades  aquestes cases, on  es delata la seva procedència, com  la casa de Salvador Valls  Roses Alsina, que al 1790 (2) és capbrevada com  a “ casa de pertinences i separada del mas Burg, de la part de ponent dels casals del mas Burg”. L’expressió “dels casals del mas”  ja és una expressió coneguda repetida en d’altres casos similars i  on sempre fa referència a un grup de cases sorgides a partir de la divisió d’un gran mas, com el cas del mas Reig de Sant Genís on segueix un patró igual. 

Aquesta casa del Salvador Valls limita a l’est amb la casa de Pere Vila,  que havia estat del Pere Planet, segons el capbreu de 1790, on diu que també és “separada del mas Burg de la part d’occident dels casals del mas Burg”.  I al capbreu del 1759 trobem la casa dels Planet, i aquí torna a afirmar el seu origen.

Al 1783 tornem a trobar una altra casa que limita amb les anteriors i on també diu que forma part dels casal del mas Burg i és propietat del Francesc Abert.

Com a curiositat totes tres cases paguen el mateix cens anual, 18 sous el dia de Nadal al senyor del Terme del castell de Palafolls.

I si anem resseguint aquestes cases en el temps, arribem a identificar-les com aquelles quatre cases que al registre del 1923 formen el petit nucli de la Ciutadella, que en aquell moment eren propietat del Jaume Valls Murgadella, descendent del Salvador Valls Roses i habitant a la mateixa casa i coneguda en aquell moment com a can Roses; del Salvador Alsina a la casa anomenada can Bigorra; i del Josep Pou propietari de dues, una anomenada can Borra i l’altra que vendrà al Salvi Morell i que serà coneguda com a can Morell. Aquesta última casa fàcil d’identificar per la seva finestra gòtica lobulada, possiblament  un dels principals finestrals de l’antic mas Burg, origen toponímic de la riera i origen  de la Ciutadella, el secret més ben guardat  a peu del castell.

Finestral de can Morell a la Ciutadella.


Xevi Salicrú

1.Arxiu Històric Fidel Fita.  Notarial Palafolls. Llibre 159. 1682. Partició del mas Burh. F.60.
2.Arxiu Municipal Sils. Fons Cardona-Medinaceli. Llibre 27. Capbreu 1790. F.283.
   Ídem. Llibre 20. Capbreu 1768-1786. F 191.




dissabte, 17 de desembre del 2016

Beuratges que fan les carns soltes


Crec que ja hauria d’anar filtrant la ratafia d’enguany, els últims anys ho he fet al final de l’hivern, però  em sembla que em queda massa forta, massa temps en maceració. Ara que els que la tasten sembla que forta i tot agrada, allà on porto una ampolla.... Déu sap que la torno buida cap a casa.

A Sant Genís hi havia poca tradició de fer ratafia, en tenim poques referències. Tenim la recepta d’en Xicu de can Gibert, escrita per la seva filla la Marina,  o almenys una de la que havia fet algun any. Això no vol pas dir que no se’n fes més, moltes tradicions han quedat a  l’oblit i si no es reflecteixen en algun document  es podria pensar que no han existit, doncs no, en devien de fer algú més possiblement.

I quan la devien filtrar? Potser abans de Nadal, així tenien un bon beuratge per escalfar l’ànima a les vetllades d’hivern, o espessir  o aclarir el cap, depenent de la dosi presa. 

I si la tenien per Nadal la tenien també per carnestoltes, i aquestes festes, abans de la quaresma també es devia beure, pel fred i per embogir abans de la quarantena de penediment.

Els que sembla que embogien eren els contrapassaires santgenissencs que anaven a enterrar la sardina  a Vallplana. Hi havia molta gresca sembla, i possiblement  un dels beuratges que ajudaven a fer més lluïda la festa era  la ratafia. Tan lluïda que aquesta colla de santgenissencs, mascles tots, ballaven el contrapàs a pèl. Sí sí a pèl, i per ballar a pèl per carnestoltes cal tenir l’estomac ben calent, les cames ben desinhibides i el cap un xic enterbolit.

D’això cal dir que referències escrites no n’hi ha pas , només en queda o quedava alguna traça oral. Dues persones ho van afirmar, la primera  ho deia per el que havia sentit del seu avi,  fill de  Vallplana, no el vàrem poder entrevistar, feia temps que  era mor. La segona m’hi vaig adreçar, a veure que en sabia, també hi havia nascut i   viscut fins que es va casar, i el seu relat tampoc era de primera mà, explicava el que havia sentit a casa.  El dia que m’ho va relatar sembla que  la vaig agafar amb el pas canviat i quan hi vaig voler tornar a buscar més informació, m’ho va negar tot !!! 

Una estranya censura hi planava. Censura semblant com la que em va portar a preguntar que hi feien aquells homes santgenissencs a Vallplana el dimecres de cendra.

La primera informació o desinformació la vaig tenir, aquesta sí de primera mà, del meu besavi, en Pepet Reig. Ell era nascut a les acaballes del segle XIX, com molts d’aquella colla, tots estaven a cavall del XIX i el XX, alguns eren fadrins, altres eren casats com en Pepet.

Els fets que hi intento relatar  varen passar als anys vint. Quan preguntava a l’avi que hi feien a Vallplana, saltava la seva filla, la meva àvia i el feia callar. Ella deia que la seva mare havia agafat molts disgustos per aquella diada, i sembla que cada vegada que s’acostava la data ja hi havia sarau. L’avi deia que hi anaven a enterrar la sardina,  feien un mica de gresca i ballaven el contrapàs, però no anava més enllà. La censura també hi planejava. Potser ja era cosa de llavors la censura, als anys vint en Primo de Rivera no era pas allò que en diéssim cap d’un règim progressista,  I l’ordre que va venir després del 39 havia de fer amagar en el fons dels records tots aquells carnestoltes, fins arribar a esborrar-los pràcticament.

Contrapassaires santgenisencs disfressats un  diumenge de carnestoltes a l'església de Tordera, Acompanyats dels germans Perissons, sonadors de Santa Susanna. 

Mai potser aclariré que hi feien exactament aquells homes santgenissencs a can Nofre de   Vallplana, on en aquella època hi havia una mica de taberna, punt de trobada d’aquell veïnat.

Els que ballem encara el contrapàs  a Sant Genís, crec que no descansarem tranquils fins poder contrapassar  per carnestoltes a peu de can Nofre, el dimecres de cendra i ja sabeu que hi ha qui diu que per carnestoltes les carns soltes.....



Xevi Salicrú.

dilluns, 28 de novembre del 2016

In memoriam

Les  meves primeres passes en el món dels arxius van anar de la mà del  Joaquim Colomer Alsina, a l’Arxiu Parroquial de Malgrat, crec que era a l’any  1987. El rector de llavors, mossèn Pere, em va adreçar a ell,  no  el coneixia, ni en sabia res de la seva vinculació  amb sant Genís,  però de seguit vam adonar-nos que compartíem  passió per la història  de Sant Genís. Ell n’era fill, jo no, la vida l’havia dut  a Malgrat i a mi m’havia  portat a Sant Genís, però tots dos hi teníem  forts vincles familiars. El temps ens va donar  varies trobades, primer, sempre  era jo qui demanava alguna que altra informació, i últimament ell em preguntava alguna que altra dada , però  crec que sempre era jo el que  més en treia, coneixements fruit de la seva recerca, i sobretot aquella informació que només tenen els que compleixen aquella combinació perfecte de ser  avis i savis.

Tot i que ell era nascut a pagès, a can Brunet, la seva mare era filla del carrer Nou de Sant Genís. Ja de ben petit  es va traslladar al poble, molt a prop de la casa on havia nascut la seva mare, la Maria Alsina Cuní,  que de fet va perdre de molt jove.

La història de la  casa on va passar la infància i joventut, l’actual carrer Nou 25, va començar un  26 de juliol del 1784 (1), quan  la Josepa Puigvert, vídua del Josep Valldejuli de la Torre, i el seu gendre el Francesc Torrent estableixen perpètuament al Pau Brunet en un cós de 32 pams, que anava del camí fins a la riera. Era un cós que havia format part de la quintana del mas Antuny. Al 1788 el Pau ja hi tenia construïda la casa i  pagava un  cens anual de tres lliures el primer de setembre.
Tot el carrer Nou és fruit dels establiments de la família Valldejuli, tots els cóssos formaven part de la quintana del mas Antuny. 


Capbrevació Pau Brunet 





Ella, la mare,  havia nascut al carrer Nou  31, tres cases més amunt d’on vivia el Joaquim,  una casa lligada a la família Alsina des dels seus orígens. En Joaquim  en deia la casa dels avis.

Els orígens d’aquesta s’inicien de la mà  d’un avantpassat del Joaquim, el Josep Alsina Brunet. El 12 de juliol de 1786 (2) era un cós que feia  32 pams d’amplada que anava també del camí fins a la riera, on la Josepa  Puigvert, vídua del Josep Valldejuli de la Torre,  hi va establir perpètuament  al Josep, treballador de Sant Genís. El cós també, com tot el carrer Nou,  havia format part de la quintana del mas Antuny.  Per l’establiment   va pagar 50 lliures i amb la obligació de pagar cada primer de setembre una lliura i 12 sous de cens. La casa va anar passant de pares a fills, arribant a ser propietat del besnét del Josep, el Joan Alsina Buscarons, avi del Joaquim, i casat  amb  la Francisca Cuní Basart , també filla de Sant Genís, nascuda  a pagès,  a  Cal Bessó.

Capbrevació Josep Alsina 

La casa es coneix com a can Gananci, n’havíem parlat amb el Joaquim de l’origen del motiu, però no vam  acabar mai d’aclarir-ho, ell tenia una hipòtesi, com que   el seu  avi engreixava bestiar per un altre, el que en deien “anar a ganancia” en podria ser el motiu.

Li havia  dit que tenia unes dades de la casa dels seus avantpassats, vàrem quedar que hi tornaria, però no hi vaig ser a temps.


Xevi Salicrú.

(     (1)    Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinaceli. Llibre 27. Capbreu 1790. f. 167.

(     (2)   Idem. f. 127.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Teixidors de lli i parroquians de Sant Genís

El  teixidor de lli és un menestral que fa  teixits de lli,  una tela teixida a partir de  fil  de lli,  una planta herbàcia de la família de les linàcies cultivada arreu del planeta. Segons la varietat  es pot utilitzar  per diferents usos,  d’alguna de la tija se n ‘extreu el fil, d’altres s’aprofita la llavor, de la qual també se’n pot extreure  l’oli de llinosa.

 El fil de lli s’extreu de la tija collida quan encara verdeja, a través de tot un procés molt laboriós, on s’han d’assecar les garbes per endurir les tiges,  després amarar-les amb aigua diversos dies per facilitar l’extracció del líber de la tija. Llavors es tornen a deixar assecar, es trinxen i es pentinen obtenint una fibra anomenada  bri i una de més basta anomenada estopa. I aquests dos materials es filen  obtenint dues qualitats de fil diferents. Tot aquest procés de confecció del fil el feien tradicionalment els pagesos que havien conreat el lli, i  era venut als teixidors , que amb els seus telers  confeccionaven el teixit, l’anomenada roba de fil, la més fresca per l’estiu i  del que es feien especialment llençols, per la seva textura suau.

No tinc notícia de cap  document on s’especifiqui cap collita de lli al nostre terme,  sí que en alguns documents es parla d’ell, com ara disposicions senyorials que gravaven  el seu cultiu, és de suposar doncs el seu conreu en un moment o altre. Però si que es van produir molts teixits de lli per les mans de  varis teixidors  documentats al llarg de varis segles, del  XVI al XIX, als veïnats de les Ferreries i de Sant Genís, a la parròquia de Sant Genís de Palafolls.

El primer que tenim localitzat és l’Antoni Puig a l’any  1583, en una casa al veïnat de les Ferreries, a peu del camí Reial, i molt a prop d’aquesta casa a  l’any 1676 hi localitzen un altre teixidor de lli, l’Antoni Vilar.

Molts d’aquets teixidors  acaben sent l’origen de nissagues dedicades a l’ofici durant varies generacions, on  a Sant Genís n’hi trobem tres.

La família Bussinyac, situats en una casa pròxima a l’actual carrer Nou, l’antic mas Antuny. Al 1656 hi tenim documentat al Miquel Bussinyac, al 1685 al seu fill, el Francesc Bussinyac, on al  inventari que fa la seva vídua dels seus bens, l’any  1688, ens hi consten dos telers que tenien instal·lats a l’entrada cuina de la casa.  A l’any 1746 encara la casa serà propietat d’un teixidor de lli, el Josep Villaret Bussinyac instal·lat però llavors a Vilobí.

La segona nissaga  és iniciada  pel Martí Aygües, vingut de Maçanet i  instal·lat a Sant Genís a mitjans del segle XVII, al 1665 hi tenim documentat a la mateixa casa al seu fill Jaume, que casarà la seva filla i hereva amb el Pau Reig de Sant Genís,  i aprendrà l’ofici  del sogre,  convertint-se amb teixidor de lli també. Quatre generacions més seguiran l’ofici, el Miquel Reig Aygües, el Miquel Reig Soler, el Joan Reig Planella i el Miquel Reig Rossell, nascut l’any 1799 i mort a l’entorn del 1890,  i últim d’aquesta nissaga de teixidors de lli. La néta d’aquest Miquel, la  Teresa Sensat Reig (1854-1943), la meva rebesàvia, encara recordava  els telers  i conservava peces de roba  amb tela de lli teixida a la casa.

I la tercera, documentada al segle XVIII, la família Font, instal·lats en una casa situada al que és a l’actualitat el carrer Nou. Al 1749  al Joan Font i al1788 al seu fill el Cristòfol Font.


El desenvolupament de la indústria tèxtil catalana  va acabar amb tots aquests menestrals arreu del país, i la globalització va enfonsar a la segona meitat del segle XX  aquesta indústria, i ara al segle XXI ressorgeixen nous petits menestrals de lli, valoritzant el producte fet mà, sostenible i de proximitat. Tot torna diuen......

Xevi Salicrú


Bibliografia:
Revista El Rec Clar, nº65. Els teixits de lli a Vidreres, segles XV-XIX. Josep Formiga i Bosch, pàg. 4. Ajuntament de Vidreres.2004.


diumenge, 4 de setembre del 2016

Festa Major de Palafolls?


El 8 de setembre Palafolls celebra la seva Festa Major, aquesta afirmació que tothom accepta crec que no és pas ben certa, jo hi afegiria,  el 8 de setembre i el 25 d’agost Palafolls celebra les seves Festes Majors.

Per entendre tot això cal anar una mica enrera, Palafolls és un municipi amb dues parròquies, Santa Maria i Sant Genís de Palafolls, on cada una té la seva Festa Major, i cada una   la celebra el dia del seu patró. Quan només existia una parròquia per a tot el terme municipal, la Festa Major era el dia del patró de la parròquia, el 25 d’agost, tot i que ja de molt temps enrere el 8 de setembre era també una festa assenyalada. Aquest dia és la diada de les Verges Trobades, i havia llarga tradició  a Palafolls de celebrar-la.  La Verge que hi havia al Castell, i que va acabar a l’església de Sant Genís, passant per la capella de Sant Pere de Vivelles, era  homenatjada aquest dia. El Joan Amades, en el seu Costumari Català, ja en recull la seva celebració i on  parla del Ball del Gall que s’hi representava cada any, ball que la tradició oral a ben oblidat. Per tant, sempre el 8 de setembre havia estat una festa assenyalada a la parròquia, però no la seva Festa Major.

A l’any 1908 s’inaugura una nova església al veïnat de les Ferreries, el gruix de la població   ja feia temps que estava a aquest veïnat i era una demanda ben justificada. La nova església  serà anomenada  Santa Maria de Palafolls, i la verge que presidirà el temple serà dedicada al  8 de setembre, diada de les Verges Trobades. L’església es va inaugurar el 9 de setembre del 1908,  i el dia 8, el dia abans , la celebració de la festivitat del dia es va fer a l’església de Sant Genís, com s’havia fet sempre. A partir d’aquell moment el veïnat de les Ferreries ja tenia la seva patrona, per poder celebrar la seva Festa Major, tot i que no serà fins a l’any 1929 que  serà nomenada parròquia.

Una part del territori, segregat de l’antiga parròquia,  té una nova patrona, però la resta, el territori adscrit a la parròquia  de Sant Genís  seguia amb el seu patronatge. I ja tenim un municipi, Palafolls,  amb dues parròquies i dues Festes Majors.

Paral·lelament  a aquest afer religiós, es va començar a anomenar el nucli més poblat, les Ferreries , com a Palafolls, quan Palafolls és el tot, la part agafa el nom del tot.  Aquella nova Festa Major del municipi passa a  anomenar-se  Festa Major de Palafolls, quan no s’hauria d’haver deixat d’anomenar correctament, Festa Major de Santa Maria de Palafolls.

Encara no fa pas massa gaires anys, que el veïns de tot Palafolls  tenien clar que hi havia dues Festes Majors diferenciades i que cada territori adscrit a la seva  parròquia tenia la seva. Però actualment, potser d’una vintena o trentena  d’anys cap a aquí, segurament per desconeixement del gestors de l’Ajuntament, es dona el missatge com si aquesta mal anomenada Festa Major de Palafolls fos la Festa de tot el municipi, quan només és la Festa d’una part del territori i la parròquia de Sant Genís segueix tenim la seva de Festa Major.

A la difusió des de mitjans municipals, com ara la ràdio ,web i agenda, s’entén que la Festa comuna és el 8 de setembre i la resta de Festes són a un altre nivell, festes de veïnats, com  a avantsala de la  Festa Major comuna.

A aquest fet s’hi ha  arribat per la política de fets consumats, doncs no hi ha hagut pas cap acord on s’hagi dit que la Festa d’una part del territori seria la festa comuna de tot el municipi, el 8 de setembre és només la Festa Major d’aquell territori sota la jurisdicció de la parròquia de Santa Maria de Palafolls.

No és pas un conflicte  tot plegat, simplement és una qüestió de noms, com diu ja l’eminent santgenissenc i veí de Malgrat, el Joaquim Colomer, al programa de la Festa Major de Sant Maria de Palafolls de l’any 1965.

Tot i la laïcitat de les festes actuals  no podem pas oblidar la raó que tenen de ser. 

Bona Festa Major de Santa Maria de Palafolls!!

Xevi Salicrú.


Bibliografia:
Colomer i Alsina, Joaquim. Programa Festa Major de Palafolls 1965.


dissabte, 13 d’agost del 2016

Festa Major del 61

Conservem a casa un programa   de Festa Major de Sant Genís de Palafolls de l’any 1961, guardat per  la meva àvia. Aquell any hi havia un acte especial,  amb  diferència dels altres  que no s’han conservat. És fàcil de saber el motiu, hi havia una obra de teatre protagonitzada pel jovent del poble, entre ells, els seus dos fills.
Una obra escrita i dirigida pel Mossèn de Sant Genís, el Manel Pont, que va voler dinamitzar el jovent del poble amb diverses activitats. Una obra que van representar en dues ocasions, per la Festa Major i a Santa Pau. Era una comèdia dramàtica, segons diu el programa, titulada “Maria Clara” i interpretada per la “Agrupación teatral de San Ginés de Palafolls”. Els intèrprets eren tots joves del poble, que tenien entre 20 i 22 anys.


La programació de la Festa d’aquell any, era la mateixa que es feia per aquella època, a excepció de l’obra de teatre, que segons programa deia “como complemento y colofón a los actos de Fiesta mayor”. La resta d’actes eren ofici, sardanes, ball de tarda i de nit. Dos dies d’orquestra amb La Principal de Llagostera. Els músics, a l’hora dels àpats, es repartien per les cases del poble, del record de la meva àvia, em deia que sempre en venien tres a casa, sempre els mateixos, segons deien no volien pas canviar de casa, doncs diu que menjaven molt bé. S’hi  establia tota una amistat amb els músics.


Eren dos o tres dies de Festa, un format  que no era pas capriciós de l’organització, el fet de fer durar la Festa un o dos  dies més enllà del dia del sant patró, era una cosa comuna a totes les Festes Majors de molt pobles. I sempre el dia assenyalat, el dia de Festa Major, era el primer, cosa que es va mantenir per tot arreu fins als anys setanta o vuitanta, quan es van començar a aproximar la Festes al cap de setmana més proper, on a vegades el dia de la Festa podia ser l’últim dia de festeig.
Però tot plegat venia d’una tradició molt arrelada, podríem dir als Països Catalans, i de la que ens en queden varis rastres a Catalunya. Com ara la diada de Sant Esteve,  o el dilluns de Pasqua. Hi havia el costum d’allargar les grans festes, les més importants. Per Nadal i Pasqua, grans festes religioses n’hi afegien un dia més, i encara a molt pobles catalans  el dimarts de Pasqua  fan festa, com ara la  molt propera població de   Blanes,  que encara  manté el costum.  Moltes d’elles en format de sortides a alguna ermita o font  assenyalada per a la població.  Les  Festes Majors també entraven en  aquest format, com a grans festes locals, també allargaven les celebracions dos o tres dies,  depenent de les possibilitats de cada poble, però amb un tret comú, el tret de sortida era el dia principal de la festa.
Ara els ritmes de la societat son uns altres i les Festes es van transformant segons noves  necessitats . Aquest any la Festa Major a Sant Genís es celebrarà  el cap de setmana més pròxim, el dia de Sant Genís és el dijous 25 i tots els actes es traslladen    al dissabte 27 i al diumenge 28, no deixant res pel 25, una petit acte   no hauria pas estat malament, al vespre tan sols, trobo que és ben trist que no hi hagi res de res, i encara més decebedor quan ja fa anys que el ple municipal va decretar el 25 d’agost festa local, juntament amb el 8 de setembre, Festa Major de Palafolls.

Quan ens treguin el dia de 25 de festa local llavors plorarem, però que haurem fet nosaltres per mantenir aquest dia, doncs res.

Xevi Salicrú


Foto dels intèrprets. Autor Poch

diumenge, 19 de juny del 2016

Ferrers de Ferreries




El Veïnat de les Ferreries és tot aquell  territori situat entre  el castell i  la carretera d’anar a Blanes, i entre el cementiri i el riu, aproximadament, limitant històricament al nord amb el veïnat del castell (actual castell i Sta. Maria) al sud amb el veïnat de Sant Julià (actual Sant Lluís), a ponent amb el veïnat  de Sant Genís i a llevant amb el riu.

Abans d’anomenar-se de les Ferreries, era anomenat de la Burgada. A la documentació de principis del segle XVI s’anomena encara veïnat de la Burgada. Al llarg dels segles XVI i  XVII  es fa servir majoritàriament la fórmula “veïnat de  la Ferraria sive de la Burgada”, En un principi el topònim era utilitzat amb la forma singular, “Ferraria”, al XVII es va pluralitzant, fins arribar al XVIII on ja es generalitza la forma plural “Ferraries”, i desapareix el “sive de la Burgada” perpetuant-se  la versió que ens ha arribat fins avui.

El primer topònim, Burgada, faria menció a un element geogràfic, el torrent o riera de la Burgada, documentat en èpoques ben reculades, al capbreu de l’any 1502 del Terme del Castell de Palafolls  ens hi situa moltes de les finques capbrevades, el seu significat el desconec, no apareix al diccionari de l’IEC , només hi surt la seva possible arrel “burg”, on ens diu que significa: barri a l’exterior d’una vila emmurallada, o una vila afranquida, segurament sense relació amb el nostre topònimCuriosament on es forma aquesta  riera hi tenim localitzat el mas Burg o Burch, mas que ésl'origen del grup de cases anomnades de la Ciutadella, que tindria una certa similitud amb el significat que li dóna l’IEC. Amb tot això podríem sostenir la hipòtesi de que el nom de la riera podria venir donat pel nom del mas que la veu néixer. El segon topònim,  Ferreria , té dos possibles significats, relacionats amb el ferro, un seria l’obrador del ferrer i l’altre,  el lloc on es tracta el mineral per extreure’n el ferro. 





Moltes vegades algunes fonts relacionen l’origen del nom del veïnat,  amb la farga de destret del senyor del castell. La farga de destret era la obligació del pagès de comprar i reparar les eines a la farga del senyor. Jo personalment no trobo cap element que relacioni una cosa amb l’altre, els abusos dels senyors varen ser abolits abans que el topònim Ferraria hagués aparegut definint el veïnat.
S’ha de tenir ben present que l’ofici de ferrer és un element imprescindible al món rural, el primer ofici que s’instal·la  en  una  comunitat agrícola, per petita que sigui, és l’ofici de ferrer, imprescindible per les feines diàries del món pagès.
El veïnat de la Ferreria comença sent un veïnat de masies disperses, quan era anomenat de la Burgada. A la segona meitat del XVI, quan ja apareixen les primeres cases agrupades entre mitgeres, formant un petit carrer incipient,  el primer ofici  documentat és el de ferrer.  Curiosament en aquell moment és quan apareix el topònim Ferreria començant a substituir al de Burgada.

Capbreu  de Pere Ferrari, ferrer, 1583.Arxiu Municipal de Sils

Quan es comença a localitzar  el topònim Ferraria a l’any 1583  és quan ja hi  tenim ben consolidada una ferraria a l’incipient nucli de les Ferreries.  El primer ferrer documentat però al 1502 és el Pere Orenc  on capbreva una ferraria i casa instal·lada amb llicència senyorial tot just un any abans, la seva localització és incerta,  només sabem que era al veïnat de la Burgada. El primers ferrers documentats ja en l’incipient nucli, ja anomenat de la Ferraria, és  el Francesc Ferrari i l’Antoni Ferrari  al 1583 (8). Tots dos en aquell moment són morts, la ferraria del Francesc la regenta el seu fill i la del Antoni s’anomena la seva situació però no sabem si està en funcionament. Tampoc sabem ell parentiu de tots dos ferrers, si que sembla que la de l’Antoni no té continuïtat, podríem especular en que la ferraria es desplaces i una fos la continuació de l’altra.
La coincidència d  l’ofici amb el cognom és realment curiós, Ferrarii és el genitiu de Ferrarius, ferrer en llatí. En molts documents medievals, en llatí,  apareixen els cognoms en la seva forma llatina,  que hem de transcriure amb la seva  forma catalana, doncs aquella gent que esmenten ja no parlen pas llatí i eren coneguts amb la fórmula catalana, tot i que en aquests  documents  s’escrivia la forma llatina amb consonància  amb el document. Al capbreu del 1583,  redactat en llatí a excepció dels antropònims i  topònims que estan en català, només hi ha una  excepció en el cognom d’aquesta família, els Ferrari, que com he dit seria la versió llatina de ferrer, tot i que la versió exacta acabaria amb dues i..
Els cognoms feia entre dos i tres-cents anys que s’havien format, la coincidència és sorprenent, estaríem parlant d’una nissaga que mantenia l’ofici des de l’establiment  dels cognoms? Com si ara el que es cognomina Alemany fos encara de  nacionalitat alemanya o el que es diu Sastre, el seu ofici fos el de sastre. Els primers cognoms definien característiques, procedències, oficis...dels seus portadors i que en un moment donat es converteixen  en hereditaris, formant els cognoms tal com els coneixen ara.
El Francesc Ferrari deixa en herència la botiga de ferrer (ferreria) al seu fill Pere, documentat l’any 1583.  Aquesta botiga de ferrer estaria en un punt on hi havia ja quatre cases, part de l’actual carrer Major. No em consta que la nissaga continués a Palafolls i ni amb l’ofici.
 Al 1665 ens consta un altre ferrer, situat a la zona de l’actual carrer Passada, el Jaume Torres, iniciant una nova nissaga de ferrers. A principis del XVIII apareix una  nova ferreria diferent, la del Benet Vila, al costat d’on havien estat instal·lats els Ferrari, convivint dues ferreries, la de la família Torres i la del Benet Vila.  L’any 1749 segueixen havent   dos ferrers, l’Anton Torres i l’Anton Aboyer, gendre del Benet Vila.
En entrar al segle XIX l’ofici de ferrer s’ha desplaçat a la plaça, on hi consta la família Fontané i cap a finals d’aquest segle  la família Roure, a la mateixa plaça però en un altre habitatge. A l’any 1924 tenim dues ferreries, la de la família Roure, amb el ferrer  Josep Roure Gili,  que continua a la plaça i la del Lluís Amiel Payet, vingut del poble d’Albons i situat a la casa encara coneguda com a cal Ferrer, a la zona baixa del carrer Major, per on hi passen diferents ferrers, l’Alfonso Oliver Rosés i  en  Miquel Roca Vallmitjana, vingut de Constantins  i gendre del Lluís Amiel. En Miquel Roca coincideix,  en el temps, amb un altre ferrer  situat al carrer Major anomenat Pidemunt, a la cantonada del carreró peatonal que porta al carrer de les feixetes dels Leon.

A l’actualitat el terme, veïnat de les Ferreries, ha entrat en desús, però es manté el topònim anomenant una escola de Palafolls amb aquest  nom. També hi ha un element interessant,  una senyalització moderna de grans dimensions a la N II, a la rotonda de Sant Genís,  on ens assenyala una banda cap a Sant Genís i l’altre cap a Les Ferreries, doncs aquesta cruïlla de dita carretera parteix l’antic camí  per anar del veïnat de Sant Genís al veïnat de Les Ferreries, diria l’últim vestigi original del nom,  a vegades el Ministerio de Fomento  fa alguna cosa bé.

Xevi Salicrú