dimecres, 29 de juliol de 2015

Forns de calç a Sant Genís



La calç ja ha estat utilitzada des dels temps dels ibers, ja era usada per adobar pell, emblanquinar parets i com a component del morter. Tot el Montnegre ha estat un territori ric en pedra calcaria,  anomenada així la que té més d’un 50% de carbonat calci, element que han aprofitat els seus habitants al llarg dels temps, i  que  combinada  amb la massa forestal, com a combustible, s’ha obtingut calç. Això fa que a la nostra comarca hi trobem molts vestigis de forns, sempre en zones muntanyoses, allà on  coincideix la pedra calcaria amb la llenya.

Forn de calç de Can Borrell, foto feta  de dalt  la xemeneia.
El procés per obtenir la calç era molt feixuc i llarg, s’havia d’extreure la pedra, amb pic i perpals, traginar-la  fins al forn i posar-la dintre, primer les més grosses  i cap a dalt les més petites. Aquesta feina podia durar varies setmanes, llavors s’havia de  proveir de molta llenya, feixines era el més adient, i apilar-les vora al forn. Un cop ple, s’encenia, s’havia d’anar alimentant amb la llenya apilada , quatre o cinc dies, fins arribar a una temperatura de 800 a 1000 graus centígrads. Llavors era el moment de tapar les dues obertures del forn, xemeneia i boca, i era quan  les pedres s’acabaven de coure, després  calia esperar a que tot es refredés per poder buidar el forn, i un cop cuita la pedra s’hauria  convertit en òxid de calci, dit popularment calç viva.


 A Sant Genís   tenim documentats sis   forns,  dels quals només tres ens han arribat  fins avui. Dels tres restants, dos en tenim coneixement per fonts orals i un tercer només constància documental.
Anem primer pels tres que encara es conserven, un està a la finca de Can Borrell, a pocs metres de la masia,  aquest és la joia de la corona, sense cap mena de dubte, és un dels més espectaculars forns de tot el Montnegre, per la seva arquitectura com pel  seu bon estat de conservació. D’aquest ja en tenim constància   l’any  1714 en un document molt interessant conservat a Can Borrell,  en el relat d’una assalt i segrest al cap de casa en Francesc Borrell.

 “....se ensenyoriren de tota la casa y yo fugi al celler......y me amagui detrás lo cup y vingueren y se men amenaven per lo forn de la cals per lo cami de la viña y me presaren...”.

Els altres dos que encara podem veure es troben a la finca de Can Valldejuli,  tot i que el seu estat de conservació no és el més desitjat, a un la boca inferior va ser  escapsada, al eixamplar un camí i durant molts anys  va servir d’abocador, l’altre molt emboscat, té una part de la xemeneia enfonsada. Tots dos però, encara són dignes d’una visita, trobant-se molt a prop de la masia. Can Valldejuli és una casa documentada ja al segle XIII, tot i que durant molt segles va ser coneguda com a Can Valldejuli d’Avall, per diferenciar-lo d’un altre Can Valldejuli anomenat de Munt, molt a prop l’un de l’altre, el que ens ocupa s’hi va construir una torre de defensa al segle XVI i passa a anomenar-se Can Valldejuli de la Torra. El de Munt  amb el temps canviarà de nom, passant a anomenar-se  Can Vidal,  ara però resta en runes.

I dels tres restants, els que ja no es conserven, dos es trobaven a  la finca de Can Cabreta, coneguda durant un temps  com a Mas Alsina de la Cals, nom que feia honor  als forns que tenia i que devia ser una activitat prou important per ser coneguda com a tal. Aquest dos forns van ser destruïts durant la construcció de les carreteres de la urbanització Ciutat Jardí, als anys 60 del segle passat. Aquesta urbanització ocupa tot el que va ser l’antiga finca de Can Cabreta, nom que se li dona al segle XX i que era l’evolució del nom que rebé durant un temps,  Mas Alsina de les Cabres i que s’alternava amb de  Mas Alsina del Mas o de la Cals. Un d’aquests dos forns podria ser el forn d’en Rabassa que trobem en un document del 1673, ja que el Mas Rabassa va ser absorbit pel Mas Alsina de la Cals.
 I del tercer en sabem poca cosa, que es trobava al Camp de les Comes, un paratge que no he pogut localitzar i que  era propietat del Mas Dalmau de la Franquesa, una altre masia significativa de Sant Genís, havia estat situada aquesta a la cellera de l’església de Sant Genís.

També sabem el preu que valia la calç a preu d’obra a mig segle XVIII. En un document de l’any 1745d’unes reformes al Mas Reig ens queda  constància de l’ús de la calç i el seu preu, i ens diu que cada quartera de calç valia 6 sous,  on arriben a gastar-hi  16 quarteres amb un cost  de  4 lliures i 16 sous, com a comparativa el mestre d’obres cobrava a  10 sous el dia i el manobre a 5 sous.


Xevi Salicrú


dissabte, 18 de juliol de 2015

Traslaigua, el veïnat que va ser




Aquest topònim sempre m’ha fascinat, és un nom ben descriptiu, que quan es situa en el mapa   s’entén perfectament .

C.M. de Francesc Camps del veïnat de Traslaigua 1640

El veïnat de Traslaigua era tota aquella part del terme i parròquia  de Palafolls situat a l’altra  banda del riu Tordera,  és a dir, a la riba esquerra, a la part de Blanes, que anava de la Tordera fins a la riera de Blanes. Vist des del centre de la baronia i parròquia, era  situat “tras” l’aigua de la Tordera, certament anomenat des de una visió ben centralista.  Tot aquest territori passa a dependre de Blanes l’any 1603, segons un privilegi del catorze de novembre de dit any, donat per Gastó de Montcada, segon marquès d’Aitona, comte d’Osona, i vescomte de Cabrera i de Bas, a la vila de Blanes, que així veia créixer els seus límits en detriment de Palafolls. En alguns documents del XVIII surt esmentat com a veïnat del Castellar.
La segregació de Palafolls i annexió a Blanes va ser provocada per   la gran distància que separava el veïnat amb la parròquia i la batllia, llunyania que complicava l'accés dels seus veïns als serveis religiosos i civils,  el riu en el seu tram final tot i no haver estat mai una frontera, va passar a ser-ho a partir d’aquest moment.
Originàriament el veïnat constava només de cases disperses, però  a l’any 1590, a la zona coneguda com la Massaneda, la part més pròxima del veïnat a la vila de Blanes,  Antoni Mollet, pare i fill, pacten  amb la Seu de Girona poder construir cases en un terreny  de 10 jornals de bou, situat a  cinquanta passes de la vila de Blanes ,segons document de l’època, amb la condició que passin a formar part de  la parròquia de Blanes, tota ja una estratègia  immobiliària de l’època. Ja hi havia però construïda   una capella, Sta. Maria de la Riera, documentada   ja l’any 1388, i que a l’any 1603 quan ja dependrà de Blanes passarà a anomenar-se Capella de Nostra Senyora l’Antiga.
I de la gent que hi vivia també en sabem alguna cosa. En el fogatge de 1553  hi surt com a veïnat diferenciat, el recompte de focs d'aquell any no es fa conjuntament amb tot Palafolls, com si s’havia fet en el de 1497 i 1515, tot i que s’esmenta com a Salaigua, en comptes de Traslaigua. En aquest fogatge podem saber les famílies que hi vivien, hi apareixen 14 focs, amb els següents llinatges, Bernada, Camps, Cortils, Domènech,Feliu, Ferrer, Pruna, Reverté, Renart, Rupià,Tordera, Timbau o Trubau, Truy i Vilahur. 
Moltes d’aquestes famílies segueixen vivint al veïnat  al llarg del segle XVII, quan ja era Blanes, tot i que en els documents d'aquest segle, quan  s’anomena el veïnat, sempre es recorda  que antigament era terme de Palafolls, així trobem com a veïns de Traslaigua a Jaume Poch al 1635, Joan Camps  i Antoni Ferrer del Puig al 1633. També tenim localitzats els noms de  diferents masos, el Mas Roure propietat de Miquel Domènech  i  el Mas Timbau propietat de Jaume Timbau, el  Mas Ferrer del Puig propietat d’Esteve Ferrer i el Mas Feliu propietat de Eulàlia Feliua, tots ells al 1583 i també  en un capbreu del 1502  del terme del Castell de Palafolls trobem a  Pere Cortils i  Pere Vilahur, propietari del Mas Vilahur, com a veïns.

Tot plegat una petita mostra del que era i qui hi vivia, a l'entorn de l'any que fou annexionat a Blanes.

Xevi Salicrú

dimecres, 8 de juliol de 2015

El mal anomenat Mas Florit de Sant Genís



D’ençà uns anys cap aquí ha aparegut un nou  Mas Florit al municipi de Palafolls, una segona casa anomenada Mas Florit de Sant Genís, per diferenciar-lo del Mas Florit situat vora la riera de la Burgada. Aquest últim ja anomenat tradicionalment de fa temps,quan va adquirir el mas una família provinent de Blanes al segle XVIII, els Florit.
Aquest nou topònim no té cap tradició oral a Sant Genís, ningú el reconeix com a  Mas Florit, la gent més gran entrevistada li donen el nom, al cos central, de  ca la Carme, antiga mestressa de la casa a la meitat del segle XX.. 
La meva teoria a rebre el nom de Mas Florit és que sembla  ser  que una de les famílies que hi van viure, a la casa de Sant Genís, els Puig,   van marxar per anar a viure al Mas Florit de la Burgada i  al cap d'un temps s'acaba batejant la casa d'on havien sortit els Puig amb el nom de la que van anar a parar, que es coneixia com a Mas Florit. En el llibre “Estany Bufador”, el seu autor en Josep Turón ,alies Pepet Florit, explica la trajectòria dels seus avis, els Puig,  i és allà on també no anomena amb cap motiu especial la casa que deixaren els seus avis, i sí queda clar que van al Mas Florit de la Burgada.
He dit que el cos central rebia el nom de Ca la Carme per  la gent de Sant Genís, doncs ha estat  una masia dividida en tres habitatges, ara fa un temps que  dos s’han agrupat, i formen un sol habitatge i és el que erròniament rep el nom que ens ocupa. 
 La primera cosa que em va sorprendre d’aquesta masia era que amb els elements arquitectònics, un portal adovellat i un finestral gòtic, en el cos central, i una altra finestra gòtica desapareguda en l’habitatge de l’esquerra, fet que denota que era una casa d'un cert prestigi social, no sortís mencionada  en cap document antic, o si més no, es pogués reconèixer. 

  
Ara cal doncs  justificar el títol d’aquest text, si no és el Mas Florit que és?
Una casa situada en un nucli, no costa pas massa de ubicar, i l’error de diferents estudis que s’han fet recau en una simple cosa, en donar per fet que can Reig, molt proper al Mas Florit, era el Mas Reig de la documentació antiga.
El Mas Florit de Sant Genís és l’antic Mas Reig que ja apareix al segle XIV, tot i que l’actual can Reig va acabar allotjant una branca surgida del Mas Reig al segle XVII.


 

L'actual Mas Reig a l'esquerra i l'antic a la dreta.

 
La nissaga del Reig ( documentada ja  a Sant Genís al segle XIV)  estava ubicada a la casa que ens ocupa,i  hi van ser-hi fins a mitjans del segle XVIII, quan en Francesc Reig i en Guerau Reig, pare i fill  arrossegant tota una sèrie de censals impagats  del pare i avi respectiu, l’Antoni Reig, la van perdre. Tot això consta en un plet civil de la Real Audiència  que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, un lligall de 300 pàgines on hi ha tota la documentaciódel procés, que va de l’any 1732 al 1749, amb inventaris, declaracions veïns, partides de defunció, rebuts,relació de censals, subhasta a l’encant ..... on acaba amb la pèrdua de tots els bens de la família, exceptuant l'actual  can Reig, propietat llavors del  Pau Reig, segon fill del Francesc Reig i germà de l'hereu.
Al llarg de l’estudi fet en les diferents finques que formaven el nucli antic de Sant Genís, queda clara la situació diferenciada del Mas Reig i la casa actual de can Reig. La proximitat dels dos edificis ha portat confusió, estem parlant de dues cases separades per una vintena de metres, i afegit a la creació d’un carrer entre els dos edificis distorsiona la realitat de la finques originals.

Uns altres documents, trobats a la Comptadoria d’Hipoteques del segle XIX també confirmen  aquesta conclusió que he arribat, després de molts d’anys de veure que hi havia coses que no em quadraven, diferents inscripcions d’aquestes tres vivendes, en  que es va dividir l'antic mas Reig, són anomenades  com a cases pertanyents al casal  Reig. 
Heus aquí el nom original d’aquesta casa, però els noms evolucionen i ara el Mas Reig és el que és i el Mas Florit de Sant Genís segurament és prou consolidat  per canviar.

Xevi Salicrú