dissabte, 2 de març del 2024

Francisco Vilacrosa, un palafollenc a la Guerra de la Independència dels Estats Units.


La Guerra de la Independència dels Estats Units fou un conflicte que va enfrentar les colònies britàniques d’Amèrica del Nord amb la Gran Bretanya. França, eterna enemiga de la Gran Bretanya, es va posar de banda de les colònies, així com també Espanya.  Tot i que al llarg de la història la corona hispànica  s’havia enfrontat en diverses ocasions a la  francesa, en  aquell moment  compartien tenir totes dues un  membre de la Casa de Borbó al capdavant  del regne i  interessos contra la Gran Bretanya, fet que els convertia en aliats.  Per a  Espanya la recuperació  de Menorca i Gibraltar era un dels seus grans motius per a enfrontar-se als britànics, que d’ençà la Guerra de Successió eren a les seves mans. Espanya va donar  suport econòmic i militar a les colònies revoltades, a la que serà anomenada la Guerra Anglo-espanyola, contesa iniciada el 1779 i finalitzada el 1783, moment en que les colònies esdevindrien independents.

 

Davant aquesta guerra el rei espanyol Carles III va mobilitzar tropes cap a Amèrica per reforçar les seves possessions  i combatre a la zona britànica revoltada contra la metròpolis. I és aquí on comença la increïble història del nostre palafollenc en Francisco Vilacrosa, un mosso de la lleva del 1776 que es va veure immers, per la seva condició de soldat, a la Guerra Anglo-espanyola de 1779. Al Francisco l’esperaven vuit anys de servei a l’exèrcit,  però que a causa  de la guerra es veurien allargats uns quants més fora de casa, doncs al 1784, quan havia d’acabar el servei, es trobava encara al Regne del Perú.


Fons Can Borrell. Carta Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

Fons Can Borrell. Carta de Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.


El relat de la seva història el sabem gràcies a la carta de quatre fulls escrits en castellà que va escriure el dia  trenta de juny de 1784 des de Lima a un prohom de Sant Genís, el Damià Borrell. La carta és un document conservat a can Borrell i que ara ha sortit a la llum després de la seva digitalització1. En Francisco demanava que es fes arribar i llegir als seus familiars.  Suposem que la seva família no sabia llegir ni escriure.  Tot i que disposem de moltes dades de qui eren els habitants de Palafolls durant aquells anys no he pogut localitzar de quina casa era, de fet ni ens  consta cap família que en aquell moment s’anomenés Vilacrosa. Aquest cognom era freqüent a Malgrat aquell final de segle XVIII, i potser era una família originària d’allà que es va estar un temps a Sant Genís, doncs no ens consta ni abans ni després d’aquells anys. La lletra, més enllà d’explicar les peripècies del seu servei militar, que detallarem més endavant, ens explica forces detalls per conèixer el seu vincle amb Sant Genís. El nostre protagonista demana al Damià que faci perquè es llegeixi la carta al seu pare, germà i germana, entenem que la seva mare és difunta. Més enllà de la família directe  també demanava "...no deje usted de escrivirme dandome razon de las niñas de casa Molas, y mis parientes de casa Freichas [2] si se han casado...", i especialment donava records a la jove de ca la Ferrereta i que li digui que té  amb molt bon  record l’excursió que van fer a la Mare de Déu del Coll 3. I dubtant del seu retorn, que tem sigui  llarg i perillós, li demana també que vetlli pel compliment del seu testament, demanant que es pagui el lluïsme de la vinya que té, es doni  la seva roba al seu germà, que recuperi  la fanga i el magall que té el ferrer Garau Hosta 4, i que es pagui al Ramon Pla, un mariner de Malgrat que va trobar a l’Havana al 1782, els quatre pesos fuertes (nom popular del ral de vuit de plata), que li va deixar per sortir-se d’una forta enfermetat que estava passant.

 

A la carta explica també tot el periple com a soldat, escrita al juny de 1784 inicia el relat  a partir de la seva mobilització a causa de la nova guerra el trenta de juny de 1779 quan estava destinat a León. El seu regiment va sortir cap al Camp de Gibraltar per a “...hacer  rendir las fuerzas enemigas...”. Al cap de quatre mesos arribaven a Algecires, a dues llegües del seu objectiu,  on va rebre la última carta de casa seva. Al març del 1780 el seu regiment va marxar cap a Cádiz per embarcar-se amb destí a Amèrica, moment que diu que va escriure una carta informant de la seva partida. El vint-i-vuit d’abril d’aquell any embarquen,  però no és  fins el vint-i-sis de juny que no arriben al port de La Habana. Aquí el seu regiment s’uniria a un exèrcit de 15000 homes d’infanteria.

 

Al mes de febrer de 1781 l’exèrcit  sortirà cap a Pensacola, Florida. Aquesta terra havia estat cedida per España a la Gran Bretanya a raó dels acords del Tractat de París de 1763. Allà s’hi lliurarà una batalla entre les forces espanyoles i britàniques que serà coneguda com la Batalla de Pensacola, on tota Florida quedaria de nou sota poder espanyol.  En Francisco ens diu que el nou de maig els britànics es van rendir,  i hi van deixar una guarnició tornant el gruix de l’exèrcit cap a La Habana.

 

Al mes de maig de 1782 va tornar a sortir part de l’exèrcit, ara cap a la illa de Guanahami, per combatre la pirateria que actuava sota  bandera britànica, els quals diu es van entregar de seguida i on s’hi va quedar una guarnició, i la resta tornaren de nou cap a La Habana, on allà diu que havia escrit varies cartes sense rebre cap resposta. Allà hi van arribar uns mariners vinguts de  Malgrat  a qui  els va preguntar per la salut del seus parents i amics, responent que quan havien sortit de la pàtria estaven tots bé.

 

Al mes de març de 1783 va sortir  amb tota la flota cap al port de Guarico, plaça francesa, per prendre les illes de Providència on hi havia ja la resta del exèrcit espanyol,  i on es van unir també a l’exèrcit francès. En aquell moment diu que estant a Guarico els va arribar “...el aviso de suspensin de Armas por virtud del tradtado de las Paces... ", el que coneixem ara com a Tractat de París. L’exèrcit espanyol va tornar cap a La Habana. En aquesta plaça van rebre l’ordre  que tot soldat que hagués complert el servei a finals de juny del 1783  havia de passar-se als regiments que partirien cap a Espanya, obtenint la llicència a la seva arribada a la península,  i els que no hauran d’unir-se als regiments que es queden a les amèriques.  Ell encara no havia complert els seus vuit anys i no va poder marxar amb el seu regiment,  i es va incorporar al regiment d’infanteria Extremadura que es quedava. El dotze de juliol de 1783 van sortir cap al Perú. Relata que va ser un llarg viatge, fent parada per habituallar-se  al port francès de Mur de Sant Nicolàs  i al port de Cartagena de Indias. A Portobello, a finals de setembre, van desembarcar, tornant els vaixells cap a l’Havana.

 

Al mes d’octubre van sortir a peu de Portovelo cap a la ciutat de Panamà, ell no ho diu però van travessar tot el istme per arribar a la costa del Pacífic. Després de cinc mesos, al febrer de 1784, van arribar al port de Panamà on hi havia un comboi d’embarcacions comercials que els portarien cap a la ciutat de Lima, capital del  Regne del Perú.

 

Fins el dinou de maig no van arribar a Lima. Aquí en Francisco ens descriu una ciutat que el deixa meravellat “...no se puede comparar acomparar con ninguna Ciudad de España...". Diu que és una ciutat de tres llegües de terra dins muralles,  on hi ha sis parròquies, quaranta convents de religiosos i trenta-un de religioses, tres grans hospitals de caritat, el de San Andrés per a la gent de color, el de Santa Ana per a indis i el de San Bartolomé,  magnífics palaus, com el del virrei o el  de l’arquebisbe, la casa de la Moneda on es sella i fabrica  tota la moneda  del Regne del Perú. Diu que és un país on tots els dies són iguals,  on la nit dura sis hores, que no hi plou mai i que només es mantenen amb la humitat de la nit,  i amb la neu que hi ha a la serra es reguen camps i horts. Descriu un clima atemperat que dóna abundants fruites com a Espanya. Es sorprèn que es fan dues collites de blat i crien  bestiar de tota mena. Ens parla de les seves dones, desitjoses per casar-se amb un espanyol. Afirma que és la millor terra del món que cap altre lloc la supera, i que ha estat la última a ser conquistada, però tot i això avui encara els pares caputxins van conquistant terres als bàrbars  que van convetint a la nostra llei.

 

Explica que li falten tan sols cinc mesos per acabar el servei militar, però no podrà tornar a Espanya i llicenciar-se fins que el seu regiment no sigui substituït per una nova lleva, i això no passarà els diuen fins l’any 1787 o 1788. Explica que li fa molt respecte tornar a creuar el “xarco”, una  ruta de sis mesos de navegació amb bon temps.

 

Com explicava a l’inici del article tota la informació que tenim d’en Francisco Vilacrosa és la carta. Més enllà d’això no sabem res més, ni sabem si va acabar tornant mai. El relat  d’aquest palafollenc de finals del segle XVIII, guardat curosament durant més de dos-cents anys pels descendents de qui la va rebre, ens explica la duresa del seu servei militar, el paper que jugaven els pocs que sabien escriure i els moviments de l’exèrcit en una de les tantes guerres del regne d’Espanya, que lliga fil per randa amb el que explica la història de les conquestes americanes, és un d’un gran valor.  

 

Aquest document és la prova que la gran història s’escriu a partir de la suma de les  petites històries del país, i és aquí on rau el valor de digitalitzar aquests fons particulars com el de can Borrell i d’altres del municipi, que no només expliquen  la seva història sinó que van més enllà. Una magnífica tasca que es duu a terme gràcies a l’Arxiu Municipal de Palafolls,  l’Arxiu Comarcal del Maresme i amb la mai prou agraïda col·laboració dels propietaris dels fons.  

 



Xevi Salicrú.


1.Document del fons de can Borrell. ACM71-38-T2-487. Consultable a https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/llistatCercaAvanc

2. Can Freixes és una casa situada vora l’església de Sant Genís.

3. La Mare de Déu del Coll és una església situada al nord de les Guilleries, actual municipi  d’Osor.

4. Garau Hosta era el motiu del ferrer de can Ferrerhosta  que es deia Garau Bonet, descendent dels Hosta.

 

 

 

Bibliografia:

 Gibernat, Antònia (2018): “Cabanesemporda”, Les quintes: el sistema de reclutament (s.XVIII).12 de desembre de 2018, < https://cabanesemporda.com/2018/12/23/quintes-xviii/> [Consulta: 1 març 2024].

 

 

 

divendres, 16 de febrer del 2024

Les creus de les santes missions.


Una santa missió, segons l’Enciclopèdia.cat., és un conjunt de  prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos  que es feien durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o varis sacerdots, anomenats missioners.

Les primeres referències a les missions són ja de les antigues prèdiques de Vicent Ferrer i Mateu de Gimara als segles XIV i XV,  on ja es van començar a anomenar així. Però no serà fins a  partir del Concili de Trento, i especialment a  partir del segle XVII amb els caputxins i els franciscans, quan aquest tipus d’activitats s’aniran estenen pel territori,  tot i que no serà fins a la primera meitat del segle XIX quan seran realment institucionalitzades per l’església.

Era costum aixecar  sempre un monument en forma de creu per testimoniar el seu pas per les poblacions on s’havia realitzat, on s’hi recordava l’any de la santa missió.  A Sant Genís en tenim documentades  dues amb les seves respectives creus metàl·liques conservades, una primera de l’any 1898 i una segona del 1965. De la primera missió en tenim nul·la informació,  més enllà de la creu que es va posar originàriament davant l’església damunt un obelisc d’obra. De la segona disposem a banda de la creu d’un magnífic reportatge fotogràfic fet pel malgratenc Antoni Poch, on va documentar fil per randa tots els actes de la missió. Al crear aquesta segona creu es va adherir sobre ella la vella creu del 1898, el motiu d’unir les dues creus era degut a la remodelació que havia fet el rector de tot l’espai de l’antic cementiri.

Autoria Xavier Salicrú.
Actual creu al·legòrica de les dues santes missions. 


Fons Arxiu Històric Fidel Fita.
 Imatge de l'antic cementiri amb la creu de 1898.


Fons Jordi Ballvé.


El nou rector, mossèn Manel Boades (1) arribat  al 1962, va prendre la decisió de reformar tot l’espai del cementiri, enderrocant-lo i convertint-lo en una zona enjardinada, havent de moure l’obelisc de la creu de la primera missió, que d’ençà el 1933, any de la inauguració del cementiri municipal, no s’hi havia enterrat a ningú. Amb motiu de la segona santa missió es va crear una nova creu metàl·lica de grans dimensions posada a l’entrada del recinte eclesiàstic, clavada en una pedra de molí que havien donat a can Freixes. Per solucionar la ubicació de l’antiga creu es va adherir a sobre de la nova que ja havia estat realitzada a semblança de l’antiga.

La santa missió del 1965 es va dur a terme entre el  21 d’abril i el 2 de maig, realitzant diverses activitats durant tots els dies; oficis, pregàries, benediccions, prèdiques i processons. Un dels principals actes fou la visita del bisbe de Girona Narcís Jubany, on va encapçalar una processó sota pal·li, la benedicció del nou monument i oficiar una missa.  La visita del bisbe va acostar a molta gent de les poblacions veïnes a Sant Genís,  aquell dia també acompanyaran al bisbe, a banda d’altres preveres de la diòcesi, tots els seminaristes del Col·legi Sant Pere Chanel de Malgrat. Aquesta visita que fou de gran transcendència i protocol va requerir també la presència de totes les autoritats i prohoms de Palafolls, movilitzant fins i tot  també el cos de sometent de Sant Genís.


Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú.
Ofici presidit pel bisbe. 

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú.
Seminaristes rebent al bisbe. 


Autoria Obduli Casas. Fons Xavier Salicrú. 
Rebuda del bisbe pel sometent a la cruïlla de la carretera de Sant Genís amb la Carretera General. 

Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú. 
Processó amb el bisbe sota pal·li custodiat pel cos del sometent de Sant Genís. 


Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú.
Benedicció de la nova creu.  


Reportatge d'Antoni Poch. Fons Xavier Salicrú. 
Processó pels carrers de Sant Genís.




Un altre dels moments amb un fort simbolisme i rellevància fou la portada de les relìquies de Sant Genís, provinents de l’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí. Recordem que amb la crema  de l’església al trenta-sis es van destruir les que es custodiaven feia segles. Tot i que tradicionalment la devoció de la parròquia és a Sant Genís de Roma i a Torroella de Montgrí a Sant Genís d’Arles feia alguns anys que l’església havia dictaminat que Sant Genís de Roma era una devoció i llegenda sorgida a partir  de la creació d’una església a Roma dedicada a Sant Genís d’Arles, per tant era el mateix personatge.

 

 

Xevi Salicrú

 

1. Manel Boadas, natural de Lloret va ser rector de Sant Genís de 1962 a 1979. Durant el seu rectorat va realitzar diferents canvis a la parròquia a banda d’enderrocar el cementiri; va traslladar la imatge de Sant Genís al lateral del presbiteri, va retirar els altars laterals fets precàriament passada la guerra i va llogar cambres de la rectoria a turistes, arribant a allotjar-hi quaranta persones alhora. Tots aquests canvis van trasbalsar força als feligresos de la parròquia

 

 

Bibliografia:

Arasa, Josep (2015): “La Santa Misión”, El Barrinaire<https://blocs.mesvilaweb.cat/elbarrinaire/la-santa-mision/>[Consulta: 14-02-2024].

Codina, Alfons (2004): El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s.XVI-XX. Edicions del Roig: Palafolls. 

Salicrú, Xavier (2015): ”Comediant, notari o soldat”, Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori, <https://valldebossagay.blogspot.com/2015/08/comediant-notari-o-soldat.html> [Consulta: 14-02-2024].

“Santa missió”, Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana <https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/santa-missio> [Consulta: 12-02-2024]

Solé, Ramon (2019): “Què són les de Creus de la Santa Missió”, Terra, aigua i racons. 22 de novembre de 2019, <https://estimadaterra.wordpress.com/2019/11/22/que-son-les-creus-de-la-santa-missio/> [Consulta: 14-02-2024].

 

 

dimarts, 26 de setembre del 2023

Mirant a ponent, la façana oest de l'església de Sant Genís.


La façana més destacable de l’església de Sant Genís de Palafolls és la de ponent, la principal,  i alhora, per aquest motiu,  és la més reproduïda en totes les imatges que es fan del temple.  Aquesta estampa ha tingut un aliat urbanístic important, l’enderroc, durant la segona meitat del segle XX, de dues edificacions que eren just davant i que en minvaven la seva espectacularitat. Aquesta visió més amplia de l’església hauria estat potser l’únic fet positiu de la destrucció de dues cases històriques que ajudaven a entendre l’origen del poble de Sant Genís com a cellera de l’església. Aquestes dues cases eren can Ferrerhosta i la Casa del LLoc.



AMMM. Fons Cardona Juli Cardona


Aquest front  del temple que tenim ara és una imatge inexistent fins al segle XV i XVI,  quan es va començar a  bastir tal com és a l’actualitat.  Fins a les primeries del segle XVI l’entrada al temple es feia per la façana de migdia, de la que encara en podem veure l’antiga  portalada tapiada i un pany de paret  coronat  per unes arcuacions llombardes cegues,  aquesta  façana  que mira a migdia hauria estat la imatge que ens hagués quedat a la retina si haguéssim visitat el temple més de cinc-cents anys enrere.

En aquesta cara oest hi trobem  d’esquerra a dreta quatre elements:  el campanar, la portalada,  un finestral circular  i la torre de defensa.

Observant la façana ja distingim diferents etapes constructives, el cos central, on hi ha portalada, és la paret més antiga que ja devia formar part del temple. En aquesta part veiem les pedres ben carejades posades en franges horitzontals, a la banda  esquerra d’aquest parament podem distingir carreus al que era la cantonera de l’edifici, ara integrat dins el campanar, que aquest es recolza sobre l’antiga paret nord del temple. El campanar, amb totes les cantoneres fetes amb carreus, i la torre tenen el parament amb pedres irregulars disposades de manera plana sense cap selecció prèvia. S’observa sota el ràfec i la finestra circular així com a la part superior del  campanar parament de totxo, possiblement tot fruit de  reformes més tardanes. La part de sota el ràfec podria indicar una reconstrucció del teulat, on sembla indicar un petit alçament de la paret.

El primer element, el  campanar, fou aixecat  a mitjans del segle XV. Al 1445  Joan Riera de la Vilanova de Palafolls cobrava del claver  de la universitat de Sant Genís per les obres fetes del cloquer de l’església (1). Es distingueix a la part superior un acabat de les cantoneres fetes amb totxo diferent a de la resta on totes  són acabades amb carreus. També hi trobem dues espitlleres a dos nivells diferents, una de més baixa a la part oest i una segona a més alçada a la banda nord. Interiorment aquestes es poden veure a l’escala que puja fins a dalt, que s'hi accedeix just entrant al temple amb una porta que trobem a l’esquerra sota el cor, que també ens hi porta a aquest. Els primers esglaons són de pedra i amb barana d’obra amb passamans arrodonit, més amunt desapareix la barana i els graons estan fets de rajols de toba enmarcats amb fusta. Al final de l’escala, a través d’una trapa,  s'accedeix a un terrat pla cobert amb dos finestrals gòtics a cada una de les quatre cares, s’hi conserven allà dos braços de fusta de les antigues campanes, robades a l’inici de la Guerra Civil,  encara hi queda penjada una llàntia de camió que va servir de succedani  de les campanes passada la contesa. A peu del campanar hi ha una placa commemorativa dels nou-cents anys de la consagració del temple, que hi diu: “ ANY 1079 BERENGUER GUIFRÉ BISBE DE GIRONA / CONSAGRÀ AQUESTA ESGLÉSIA PARROQUIAL /  DE SANT GENÍS DE PALAFOLLS /  29 DE GENER DE 1979 / JAUME CAMPRODON BISBE DE GIRONA / N’HA PRESIDIT LA COMMEMORACIÓ / DEL NOVÉ CENTENARI / FEM-NE GRÀCIES A DÉU “.  La planta del campanar és de 5’32 m x 5’ 44m.

El segon element és la portalada, aquesta  és formada per un arc de punt rodó fet amb tretze dovelles, on la central que fa de clau hi ha una  inscripció que hi diu: “ JOHAN DES/ CLAPER BALLA / DONA AQUEST / PORTAL LAY / MDII”, que transcrita diu “Joan Desclapes, batlle, dona aquest portal l’any 1502”. El portal està resseguit a mode  de guardapols per una arquivolta exterior amb relleu simple de nervi entre concavitats,  que neix d’un relleu o pseudocapitells volats, aquests  tenen representats cadascun un àngel  que sosté  un escut molt desgastat que fa impossible la seva identificació. La part interior de les dovelles tenen un relleu de doble mitja canya, que arrenca d’una base decorada amb motllures horitzontals, que ressegueixen el brancal i continuen com a arquivolta senzilla tot el perímetre de l’entrada (2).



La dovella central i la de la seva dreta presenten un desplaçament cap a baix, per sobre d'elles arrenca una esquerda que puja cap a dalt i continua per l'interior resseguint tota la volta de canó fins el creuer. Aquesta esquerda podria ser  causa d'haver tallat un dels arcs torals interiors al construir-se una  capella a la banda esquerra del temple als segles XV I XVI, provocant el moviment d'obrir-se el temple pel mig. 

Sobre el portal  hi ha escolpit un crucifix  de pedra, aquest està emmarcat per una motllura rectangular que arrenca d’uns pseudocapitells a manera de guardapols. Un detall que passa força desapercebut són  les calaveres que hi ha esculpides a peu del crucifix,  i que sempre desperten la curiositat dels visitants quan se’ls hi mostra el matís. Aquesta ossamenta a peu de la  creu fa referència a  la crucifixió de Jesús al cim del turó Gógota, on segons la tradició Adam hi fou enterrat just on fou clavada la creu,  i on la sang de Crist hi va deballar fins el crani d’Adam, provocant així el seu baptisme i la seva salvació.

A l’entorn del crucifix s’hi  pot veure també parament de totxo que no s’aprecia a l’entorn del portal, potser ens podria indicar que la seva col·locació fou més tardana respecte el portal.






La finestra circular, el tercer element,  de la que no en tenim data de la seva col·locació, està enmarcada amb  pedra embellida amb un rebaix de mitja canya i cantonera arrodonida, tot faria suposar que l’ull del finestral hauria estat guarnit  amb algun tipus de  rosetó en algun moment.

El quart  element és la torre de defensa, aixecada al 1573 quan la pirateria sembrava el terror al llarg de tota la costa, amb ràtzies per aconseguir botins ràpids i fer presos per demanar-ne un rescat abans de portar-los captius cap a la costa africana, on serien venuts com esclaus. Durant aquest segle també es va aixecar l’altra torre de defensa que tenin a Sant Genís a can Valldejuli. Aquestes torres tan sols pretenien ser un espai de resguard quan hi havien atacs, la població amb els seus béns es tancaven dins d’elles intentant defensar el seu accés a l’espera que els pirates marxessin o arrribés alguna guarnició que els fes front. L’accés a la torre del temple es realitza  a través d’un portal d’arc de mig punt situat en un extrem del  cor, a l’alçada d’un primer pis com totes les  torres dificultant l’entrada  al seu interior, on normalment aquest  era realitzat amb una escala de fusta que es recollia quan eren tots a dins. Si el cor, del que no en sabem la data de la construcció, és posterior a la torre aquest accés a la torre compliria amb la manera de fer de totes les torres per protegir-se  dels pirates berberiscos.  

L’accés a la torre  dona pas a una estància coberta amb una cúpula. En aquesta petita cambra  hi trobem tres espitlleres, una protegint la portalada, l’altra a l’accés al perímetre fortificat   i la tercera protegint la façana de migdia, exteriorment les podem veure enmarcades en pedra.  Sembla que la part superior hauria estat modificada. Com a element defensiu un terrat era un punt indispensable per la  seva defensa, cosa que podem notar amb l’ús de totxo en aquesta part superior.  Tenim documentat que també tingué un ús de comunidor o beneïdor, per tant es faria  imprescindible l’existència d’un terrat per poder executar el ritus de beneïr el poble als quatre vents i en totes direccions allunyant el maligne.  De la seva construcció en tenim forces detalls de quan els obrers de la parròquia Francesc Padrer, Jaume Bruguer àlies Viader i Roig des Prat, vàren fer l’encàrrec  al mestre de cases francès Pere Jautor, habitant de Palafolls, de picar  trenta-tres cantons de pedra per finestres i portals, on ell havia de proveïr la pedra i els obrers es farian càrrec de col·locar-les. Jautor va cobrar per aquesta feina tres ducats, equivalents a tres lliures i dotze sous (3).

 

Xevi Salicrú

 

1. Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV)        11a beca d’investigació Vila de Malgrat de Mar. Ajuntament de Malgrat 2018.

2. Descripció arquitectònica del portal feta per Joan Piña Pedemonte.

3. Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics x. XVI-XX. Edicions del Roig.              Palafolls 2004.


diumenge, 27 d’agost del 2023

Els Carbó, nissagues de Palafolls X



Les primeres informacions del cognom Carbó a Palafolls les trobem al segle XVI al veïnat de les Ferreries, quan al 1583 el sastre Esteve Carbó capbreva una casa a l’actual carrer Passada, la que ara anomenem can Clapés i que té entrada actualment pel carrer Sindicat. És un moment encara embrionari i tot just podem parlar d’un incipient  nucli de les Ferreries amb dotze cases ubicades en tres punts diferents (1), un moment on comença a installar-se a peu del camí ral gent amb ofici com l’Esteve.

No tornarem a trobar cap referència del cognom Carbó fins al 1664 (2) quan Pere Iglesias capbreva l’antic mas Muntaner anomenant-lo mas Carbó, tot i que no serà cent anys més tard que trobarem al mas al Jacint Carbó Iglesias, una nissaga que es mantindrà a Palafolls fins a la segona meitat del segle XIX.



Localitzem també dues dispenses matrimonials (3) sense cap més informació que la de dues persones nascudes a Palafolls, el Rafael Gibert Carbó demanant permís per casar-se amb Caterina Costes Lloreda de Tordera el 21-4-1810 i Anna Maria Blanxart Carbó amb Joaquim Triador Estrada d’Osor el 27-11-1792.

Al 1789 trobem l’inici d’una nissaga que s’escamparà per tot Palafolls fins a l’act saualitat. Aquell any la Josepa Puigvet, vídua del Josep Valldejuli de la Torre, estableix en  un cos del  futur carrer Nou de Sant Genís, a  l’Antoni Carbó Sagrera d’ofici treballador, a l’actual casa anomenada cal Groc. Aquest tindrà dos fills, un, el Joan, que continuarà la nissaga a la casa on hi regentarà una botiga d’ultramarins coneixent-se com a can Joan Berro. I un segon, el Josep Anton, que es traslladarà al mateix carrer en una casa que es coneixerà a partir de llavors com a can Peptoni. Tos dos germans es casaran amb dues germanes de can Freixas.

 

GENEALOGIES DESCENDENTS DE L’ANTONi CARBÓ

 

Genealogia branca troncal Carbó de cal Groc

I Antoni Carbó Sagrera 1789= ? Comas

         Joan Carbó Comes, que segueix.

         Josep Anton Carbó Comas, que segueix a can Peptoni.

 

II Joan Carbó Comas *SG cal Groc 1817 = Rosa Freixas Valls *SG can Freixas 1820

           Pau Carbó Comes, que segueix.

           Ramon Carbó Freixas *cal Groc 1840

           Josep Carbó Freixas *cal Groc 1841, que segueix a la Plaça Major.

           Cristina Carbó Freixas * cal Groc 1844, que segueix a can Florit.

           Francisco Carbó Freixas *cal Groc 1847, que segueix a can Daniel

           Josepa Carbó Freixas *cal Groc 1851

           Maria Carbó Freixas *cal Groc 1854


III Pau Carbó Freixas *cal Groc 1836 = Cristina Perpiña Crosas *Plf 1844 

                Joan Carbó Perpiña, que segueix

                Rosa Carbó Perpiña *cal Groc 1874, que segueix a can Francesc.

                Maria Carbó Perpiña * cal Groc 1877, que segueix a can Manel

                Cristina Carbó Perpiña *cal Groc 1879

                Dolors Carbó Perpiña *cal Groc 1887, segueix a can Dalmau.

 

IV Joan Carbó Perpiña * cal Groc 1871 = Teresa Masferrer Serra*Plf 1879

              Maria Carbó Masferrer *cal Groc 1903

              Francisco Carbó Masferrer, que segueix

              Ramon Carbó Masferrer *cal Groc 1919

 

V   Francisco Carbó Masferrer *cal Groc 1908 = Carme Fontseca Relat *can Puiggorri 1915

                   Mª Teresa Carbó Fontseca *cal Groc 1940

                   Joan Carbó Fontseca *cal Groc 1942

                   Salvador Carbó Fontseca *cal Groc 1945

                   Montserrat Carbó Fontseca *cal Groc 1950

 

Genealogia Carbó Can Peptoni

 

I Josep Antoni Carbó Comas * cal Groc 1812 = Maria Freixas Valls *can Freixas 1830

 

II Salvador Carbó Freixas * can Peptoni 1851 = Teresa Freixas Puig * cal Fuster 1851 (5) 

                Rosa Carbó Freixas * can Peptoni 1876

                Josep Carbó Freixas, que segueix .

                Esteve Carbó Freixas *can Peptoni 1882, que segueix a can Manel .

                Quirze Carbó Freixas *can Peptoni 1890

 

 III Josep Carbó Freixas *can Peptoni 1879 =   Mercè Xarbau Pons  *Massanet 1896

                 Concepció Carbó Xarbau *can Peptoni 1909

                 Joaquima Carbó Xarbau *can Peptoni 1914

                 Salvador Carbó Xarbau, que segueix.

                 Filomena Carbó Xarbau *can Peptoni 1924

 

IV Salvador Carbó Xarbau *can Peptoni 1920 = Paquita Balmaña Riera *Blanes 1925

 

Genealogia Carbó de can Florit

 

 La Cristina de cal Groc es va casar amb el Josep Puig també de Sant Genís, un cop casats van anar de masovers a can Florit, propietat  dels Creus de Blanes.

 

I Cristina Carbó Freixas *cal Groc 1844 = Josep Puig Marqués *Sant Genís 1838

                   Joan Puig Carbó *can Florit 1870

                   Ramon Puig Carbó *can Florit 1876

 

Genealogia Carbó can Dalmau


La Dolors de cal Groc es va casar amb l’hereu de can Dalmau de Sant Genís.

 

I Dolors Carbó  Perpiña *cal Groc 1887 = Juan Puigdefabregas Vendrell *can Dalmau 1884

                      Juan Puigdefàbregas Carbó *can Dalmau 1911

 

 

Segueixen dues genealogies de dos germans Carbó Freixas de cal Groc casats amb amb dues germanes de Can Daniel de Sant Genís, uns van anar a viure a la plaça Major i els altres al carrer Passada.

 

Genealogia Carbó de la plaça Major

El Josep Carbó Freixas quan es va casar va anar a viure a la plaça Major els seu fill, Joan Carbó Torrent,  va viure al carrer Passada i acabarà comprant una casa al mas Pinell que serà anomenada posteriorment can Paulino, el nom del gendre casat amb la seva filla Francisca.

 

I Josep Carbó Freixas * cal Groc 1841 = Filomena Torrent Salichs * can Daniel 1850

                  Joan  Carbó Torrent, que segueix.

                  Maria Carbó Torrent *Plf 1878 = Josep Pica Fàbregas *Plf 1874

                           Josep Pica Carbó*Plf 1905

                            Emilia Pica Carbó *Plf 1908

                            Àngel Pica Carbó *Plf 1911

                            Joaquima Pica Carbó *Plf 1914

                            Lluís Pica Carbó *Plf 1916

 

                  Cristina Carbó Torrent *Plf 1880 = Miquel Fàbregas Basi *Plf 1879

                         Josep Fàbregas Carbó*Plf 1903

                         Gràcia Fàbregas Carbó*Plf 1914

                         Remei Fàbregas Carbó*Plf 1914

                         Pilar Fàbregas  Carbó*Plf 1918

                   

 

II   Joan Carbó Torrent *Plf  1888 =1 Joaquima Soley Martori * Plf 1889

                                                        =2 Joana Mas Mas *hortsavinyà 1887

                  Josep  Carbó Soley  *Plf 1911

                  Maria Carbó Mas *Plf 1913

                  Francisca Carbó Mas *Plf 1916

                  Pere Carbó Mas *Plf 1920      

 

Genealogia Carbó  carrer Passada

Els fills del matrimoni es van anar escampant per diverses cases del nucli de Palafolls, el Narcís i el Joan es van instal·lar a la plaça.

 

I Francisco Carbó Freixas *cal Groc 1848 = Concepció Torrent Salichs *can Daniel 1848

               .Joan Carbó Torrent *Plf 1877

               .Narcís Carbó Torrent *Plf 1886 = Leonor Oller Freixes *Plf 1885

                          Francisco  Carbó Oller *Plf 1912

                          José Carbó Oller *Plf 1914

                          Jaume Carbó Oller *Plf 1917

                          Candita Carbó Oller *Plf 1922


               Maria Carbó Torrent *Plf 1880 

               Josep Carbó Torrent *Plf 1879 = Joaquima Ribas Freixas *Plf 1882

                          Joan  Carbó Ribas *Plf 1907

                          Ramon Carbó Ribas *Plf 1909

                          Lluís Carbó Ribas *Plf 1913

                          Josepa Carbí Ribas *Plf 1923

      

               .Esteve Carbó Torrent *Plf 1881, que segueix al carrer de Dalt.

               Concepció Carbó Torrent * Plf 1885, que segueix al carrer de Dalt

               

 

Genealogia Carbó can Manel

L’Esteve i la Maria eren cosins segons, besnets delprimer Carbó del carrer Nou a Sant Genís, primer van viure un temps de casats a can Joantresa, més tard la família residirà a una altra també del carrer nou, coneguda com a casa del sot. Passada la guerra la filla Carmeta viurà amb el seu marit a la casa que es coneixerà com a can Manel on hi va obrir un bar passada la Guerra Civil.


I Esteve Carbó Freixas *can Peptoni 1882 = Maria Carbó Perpiña *can Groc 1876  (4) 

                Teresa Carbó Carbó *can Joantresa 1909

                Carmeta Carbó Carbó * can Joantresa 1914 = Manel Pallí LLosa *França 1910

                                   Esteve Pallí Carbó *can Manel 1936

                                   Rosa Pallí Carbó *can Manel 1945

                                   

Genealogia Carbó carrer de Dalt

Dos fills del matrimoni Carbó Torrent establerts al carrer Passada van viure una temporada al carrer de Dalt.

Aquesta família van estar uns anys a la casa que serà coneguda com a can Muts (actual Joaquim Ruhí 2) els hi documentem al padró de 1911. El fill Joan es desplaçarà al carrer Mas Pinell.


I Esteve Carbó Torrent *Plf 1881 = Narcisa Mas Fugroles *PLF 1887

                  Concepció Carbó Mas *Plf 1910

                  Joan Carbó Mas *Plf 1916 = Emilia Masmiquel Valls *Maçanet 1918

                  Miquel Carbó Mas *Plf 1921

 

Aquesta que continua  després d'estar-se al  carrer de Dalt es van desplaçar cap al carrer de Baix a la casa coneguda més tard  com a ca l’Alacuart (actual baix 7) La Concepció va morir jove sense fills i el seu marit es va casar de nou amb la Teresa Güell Serra.

 

I Concepció Carbó Torrent *Plf  1885 = Josep Alacuart Ribot *Tordera 1884

 

            

Genealogia Carbó can Francesc

 

A la casa coneguda com més tard com a can Francesc o can Mateu al carrer Major s’hi va establir per primera vegada al 1854 el Quirze Perpiña, aquesta casa la va acabar heretant una neta, la Rosa, que era filla de la Cristina que s’havia casat a cal Groc, que hi va anar a viure.

 

I  Rosa Carbó Perpiña *cal Groc 1874 = Francesc Mateu Comas * Plf 1873

                Teresa Mateu Carbó *can Francesc 1902

                Joan  Mateu Carbó *can Francesc 1905

                Francesc Mateu Carbó *can Francesc 1911

 

GENEALOGIA  CARBÓ DEL MAS CARBÓ


I Jacint Carbó 1771 = Anna Iglesias 

II Pere Carbó Iglesias 1775 = Teresa Gibert

III Pau Serra Carbó

IV Joan Serra Carbó *mas Carbó  1823 = Josepa Bosch *1813 

            Teresa Serra Bosch *mas Carbó 1851

            Ramon Serra Bosch *mas Carbó 1847 


GENEALOGIA CARBÓ CAL VIUDO POBRE


A finals del segle XIX arriba a Palafolls la Dolors Carbó Bruguera casant-se a cal Viudo Pobre procedent de Maçanet.

 

I Dolors Carbó Bruguera *Maçanet 1855 = José Pujol Fabregas *cal Viudo Pobre 1848

                        Jaume Pujol Carbó, que segueix

                        Josepa Pujol Carbó *cal Viudo Pobre 1892

                        Ramon Pujol Carbó *cal Viudo Pobre 1898

 

II Jaume Pujol Carbó *cal Viudo Pobre  1879 = Rosa Mercadé Bigas *Tordera 1882

                       José Pujol Mercadé *cal Viudo Pobre 1909

 

 

GENEALOGIA CARBÓ MASOVERS MAS REIXACH

 

A principis del XX el Salvador Carbó Clos arriba de Maçanet i es casa amb la filla dels masovers del mas Reixach, quedant-se al mas per seguir amb les feines de masover.

 

I Salvador Carbó Clos *Maçanet 1872 = Rosa Plana Pons *Plf 1872

                          Concepció Carbó Plana * mas Reixach 1901

                          Miquel Carbó Plana *mas Reixach 1904

 

GENEALOGIA CARBÓ CAN CAMA

 

Al 1930 arriba procedent de Tordera la Dolors Carbó Costa que es casarà dues vegades, amb un fill només del primer matrimoni

 

I Dolors Carbó Costa *1906 Tordera =1 Pere Cama

                                                           = 2 Miquel Masferré Casanovas

                         Lluís Cama Carbó *Plf 1933

 

 

GENEALOGIA CARBÓ MAS PRATS

 

Als anys quaranta del segle passat es casa a Palafolls el Josep Carbó Dellunder procedent de Malgrat, instal·lant-se al veïnat de mas Prats.

I Josep Carbó Dellunder *Malgrat 1918 = Cristina Martori Torrentó *Plf 1921

                    Joaquim Carbó Martori *Plf 1947


GENEALOGIA CARBÓ DE TORDERA


També a la plaça documentem al padró de 1880 a l'Esteve Carbó provinent de Tordera, sense vinculació amb la resta de Carbó, vivint a la plaça. 


I Esteve Carbó Ros *Tordera 1850 = Francisca Valls Xapellí * Plf 1848

                     Quirze Carbó Valls *Plf 1879


 

 Xevi Salicrú

1. Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als oríegens urbans de Palafolls. S XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

2. Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls. S XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

3.  https://www.arxiuadg.org/index.php/arxius/dispenses-matrimonials

4. La parella eren cosins segons dues vegades 

             cosins segons       Maria Carbó Perpiña      =       Esteve Carbó Freixas

             cosins                   Pau Carbó Freixas                   Salvador Carbó Freixas 

            germans                Joan Carbó Comas                   Josep Carbó Comas 

            

            cosins segons       Maria Carbó Perpiña     =        Esteve Carbó Freixas 

            cosins                   Pau Carbó Freixas                   Salvador Carbó Freixas      

            germanes             Rosa Freixas Valls                   Maria Freixas Valls 


5. La parella eren cosins quarts 

              cosins quarts              Salvador Carbó Freixas       =        Teresa Freixas Puig 

              cosins tercers             Maria Freixas Valls                          Benet Freixas Xaubet 

              cosins segons             Francesc Freixas Crosas                  Josep Freixas Sarsaneda 

              cosins                         Josep Fexas Pujals                          Damià Fexas Palomeres

              germans                     Guerau Fexas Andreu                      Joan Fexas Andreu 

                                                                            

Consulta padrons online a : https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercabasica/cerca