diumenge, 15 d’octubre de 2017

Aquell 15 d'octubre que fou dissolt l'Ajuntament de Palafolls.



A Espanya, al novembre del 1933 s’havien celebrat les segones  eleccions de la jove República que foren guanyades  per la coalició formada pel Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles.

El govern d'esquerra de la Generalitat, presidit per Francesc Macià primer i  a partir del gener del 1934 per Lluís Companys,  i els governs de centredreta de Madrid no tenen cap punt de trobada i la seva relació es complica cada dia que passa .

Les postures es  radicalitzen, la llei de contractes tombada pel govern de dretes de Madrid, disputes internes tan dels governs de Madrid com de  Catalunya acaben portant Catalunya  a unes jornades de protestes i vaga general a primers d’octubre,  que duen a la proclamació de l’Estat Català per part del president de la Generalitat. Això provoca un xoc entre institucions,  amb forces militars al carrer i sense que la Generalitat  compti amb el suport del General Batet (màxima autoritat militar a Catalunya),   acaben amb la rendició del  Govern Català el 6 d’octubre.

Això provoca  l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria, aquell que ja havia estat retallat abans des ser aprovat per les Corts Espanyoles l’any 1932. La repressió és  general, s’imposa el castellà com a llengua de l’administració i es dissolen tot els ajuntaments d’esquerres.

Palafolls no  passa immune a aquests  fets,  tot i que no ens consta que hi hagués cap enfrontament aquells primers dies,   el 15 d’octubre del 1934  es dissol l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Joaquim Fàbregas Parera d’Esquerra Republicana, per part de forces militars que es presenten a Palafolls.

“......reunidos en el salon de la Casa Consistorial los señores del Ayuntamiento anotados al margen convocados por el Muy Ilustre Señor Comandante de Artilleria, jefe de la Columna volante, don Antonio Carranza presente en este acto y siendo las diez se procedió a celebrar sesion extraordinaria bajo la presidencia de dicho señor.
Seguidamente dicho ilustre Señor Comandante y para hacer constar que con objeto de salvaguardar orden y en uso de las facultades que le estan conferides se acepta la dimision del alcalde de este Ayuntamiento el Señor don Joaquin  Fábregas Parera .....”

Es fa dimitir a l’alcalde i a tots el regidors d’Esquerra Republicana, el Joan Alsina Rabassa, Manuel Pla València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pesaferrrer. Seguidament es nombra una comissió gestora formada per membres  de la Lliga Catalana,  Narcís Moner Mas, Narcís Puig Comas, Francisco Gibert Pernal, Lluís Ribot Perpiña, Narcís Camps Pascual i els  dos regidors de dretes que ja hi havia al consistori, el Joaquim Privat Ribas membre de la Lliga i Ramon Clopés Regàs, tradicionalista.

“....presentes en este acto los señores que deben cesar sus cargos respectivos  hacen entrega al concejal de la Lliga, Señor Joaquin Privat Ribas, que forma parte  de la Comisión Gestora, de las varas de mando respectivas, documentación y demás que queda archivado en la seretaria de este Ayuntamiento .....

Aquesta comissió gestora arribaria amb alguna petita modificació fins al 18 de febrer del 1936, dos dies després de les eleccions legislatives, on es retorna als Ajuntaments legítims sorgits de les urnes.
La pau durarà poc, en sis mesos les forces feixistes s’aixequen i acaben guanyant. Hauran de passar 40 anys de foscor per retornar la veu al poble, una veu   condicionada,  que ara, 40 anys més després, veiem que hi ha moltes coses que aquell règim va deixar lligat i ben lligat en l’essència de les institucions del Govern de l’Estat Espanyol.

Estem davant d’uns fets presents que semblen ja escrits a la nostra història, un octubre del 34 molt semblant al que, Déu no vulgui, se’ns presenta enguany.

Xevi Salicrú

Fons documentals
Arxiu Municipal de Palafolls. Caixa 860. Llibre d’actes municipals. Sessió 15-10-1934.

dijous, 14 de setembre de 2017

Genís Valls, artífex del carrer del Mig.


L’antic carrer del Mig a que faré referència en aquesta entrada és el que ara anomenem carrer Pi i Margall. Durant la Segona República, es canvia el nom de carrer del Mig per aquest, tot i que acabada la Guerra es tornarà a rebatejar com a “calle del Medio”. I no serà fins l’arribada de la democràcia que es recuperà el nom d’aquest il·lustre català, president de la Primera República. 

Ara, però, de fet existeix un  carrer del Mig que és la continuació d’aquest vell carrer, jo  em refereixo en aquest article al tram antic, que de fet, popularment es segueix coneixent com a carrer del Mig.

I per què del Mig ? Aquest carrer forma part d’un conjunt de tres carrers, amb el carrer de Dalt (actual Joaquim Ruhí) i el de Baix, formats tots tres al segle XVIII. El nom fa relació a  la ubicació que tenen entre ells.

Poques coses sabem del Genís Valls, va viure a la segona meitat del segle XVIII al   veïnat de les Ferreries, i on  hi  consta  com a treballador. No en sabem gaire res de la seva vida, ni si era casat o si va tenir fills. En aquell moment a Palafolls hi tenim dues famílies més que s’anomenen Valls, els  Valls Teulada i els Valls Roses, desconec si ell era membre d’una d’aquestes dues o forma part d’una tercera.

Si que sabem que el Genís tenia   dues propietats sota el domini directe del Duc de Medinaceli.

La primera,  que tenia a prestació d’Esteve Puigvert,  era una vinya, amb una part de bosc, d’una quartera de terra, provinent del mas Riera, i situada al paratge conegut com a Camp Garriga, de la que en pagava el delme  i tasca de dos octans de forment a l’Esteve Puigvert.

I la segona, una peça  de dos quartans de cabuda, provinent d’una peça més gran d’una quartera i  separada de la quintana del  mas Tosell, de la que pagava el delme  i  un cens, de tres octans d’ordi, el dia de Sant Feliu i Sant Pere d’agost al duc.

I és en aquesta  última peça on  el Genís començarà, el quinze d’abril del 1774,  a establir-hi cóssos per edificar, iniciant l’embrió d’un nou carrer. Aquest dia hi estableix tres cóssos, tots consecutius  a tocar el carrer de baix,  dos de 32 pams i un de 31 pams d’amplada. L’allargada, de llevant a ponent,  del cós   d’aquests i dels que establirà més endavant anirà de la  peça, a llevant ,  que posseeix la família Ribas a la peça, a ponent,  de l’Anton Aboyer.   En el contracte d’establiment del cós especifica  deixar a la part de llevant, a tocar la peça del Ribas, un   espai per formar  carrer.

Els veïns establerts són el Joan Roig, fent cantonada amb el carrer de Baix, l’actual casa núm. 25, seguit del Joan Formiga, actual núm. 23, i al Josep Roig, actual núm 21.

Ja tenim el carrer iniciat, al sis de juny de 1776 estableix dos veïns més, sempre consecutius, al Joan Bosch, a l’actual núm. 19, i al Cristòfol Comas, a la meitat nord de l’actual finca núm. 17. Al onze de març de 1781 estableix al Sebastià Ribas, a la part de migdia de la finca núm. 17, al vint-i-nou d’abril de 1781 a l’Andreu Puiggorri a l’actual número 15, al primer de gener del 1785 a l’Antoni Vicens a l’actual núm. 13 en un cós de 30 pams. Fins ara tots eren de 31 pams exceptuant aquest últim i els dos primers. I al nou de novembre de 1786 estableix al Jaume Puiggorri en un cós de 30 pams, l’actual núm. 11.

Un cop establertes aquestes nou primeres cases, els Ribas que limitaven amb el Genís per la part de llevant, venen el dotze d’octubre de 1788 la mateixa amplada de cós davant per davant de cada veí que havia estat establert pel  Genís per fer-hi casa. Quan compren tots tenen ja la casa edificada, ocupant tot el cós, cases sense eixida, per tant els fa necessari comprar tots un cós a l’altra banda de carrer.  Aquesta venda dóna com a resultat un carrer de cases amb l’eixida a l’altra banda de carrer.

A mitjans del segle XIX s’establiran quatre  cases més, aquestes sense eixida a l’altra banda del carrer, els números actual 9, 7, 5 i 1. Alguna d’elles compraran més terra darrera per fer-hi l’eixida, de la peça dels Aboyer. Es construeix,  en aquest moment, també una cinquena casa  a l’altra banda del carrer amb l’entrada a migdia del cós, per  tant sense entrada pel carrer del Mig, l’actual casa núm. 20 del carrer Francesc Macià.

I aquesta estructura acabada de formar a mitjans del XIX es mantindrà fins a finals del segle XX, quan algunes de les eixides es començaran a edificar.

Xevi Salicrú.

Bibliografia
Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2016.






diumenge, 20 d’agost de 2017

Una mirada al 1818

Document de gran valor, i un dels  més antics que podem trobar  a l’Arxiu Municipal de Palafolls, és el “Libro de Apeo” de l’any 1818.  Un llibre d’amidaments de totes les terres i  edificacions que hi havia en aquell moment al terme municipal de Palafolls.

Estem davant de tota la nostra geografia de l’any 1818, amb totes les seves peces de terra detallades amb el seu ús, terres de cultiu, erm, boscos...., les seves mides  i una geografia humana de gran valor, el nom de cada propietari de cada peça, amb el seu poble de residència. També hi consten els titulars de censos i censals, que en són majoritàriament diferents institucions eclesiàstiques.

Cal recordar que els límits d’aquell moment difereixen una mica força dels actuals, la part més notable seria que el conegut Pla de Grau, tota aquella zona de terra entre el nucli urbà de Malgrat i el riu Tordera encara formaria part del municipi de Palafolls, per tant aquelles peces de terra formen part d’aquest amidament.

Per intentar visionar una mica totes les dades que ens aporta aquest document m’he servit d’un full excel, on hi he abocat tota la informació fruit del buidatge que he fet, i que passo a resumir.

Ens hi consten  136 habitatges , on 6 són propietat de forasters, els habitatges  són diferenciats en tres categories, 87 barraques, 8 cases barraques i 41 cases. També hi consta un molí propietat del Valeri de Saleta i Llauder.

Hi tenim 353 titulars d'edificis, terra i drets, entre institucions eclesiàstiques i persones físiques, 135 de Palafolls i  218 de forasters,  d’aquests, 94 són de Malgrat, 72 de Tordera, 12 de Blanes, 8 de Girona, 6 de Calella, 4 de Barcelona, 3 de Sta. Susanna, 3 de Pineda, 3 de Lloret, 2 de Riudarenes, 2 de Martorell i un de  cada poble següent: Cabrera, Cassà,  Mataró, Hostalric, St Cugat del Vallès, St. Pere de Riu, St. Celoni,  Montgat i  Arenys de Munt.


La terra és mesurada en “fanegas” i “celemines”, unes mesures no pròpies del país,  degut a la castellanització de la burocràcia del moment, d’aquesta manera es pretenia igualar tot l’estat a les mateixes mesures. Desconec l’equivalència de “fanegas” a quarteres ( la mesura pròpia de la nostra zona) o a hectàrees. La “fanega” segons la zona té una equivalència o altre, en alguna zona de Castella sembla que equivaldria a 0’64 hectàrees, ho podríem agafar com a referència.  Els “celemines” eren la dotzena  part d’una “fanega”.

El total de “fanegas” comptabilitzades al terme són 1590’4. D’aquestes 1008 són destinades a cultius de secà, 264 a bosc, 206’82 a erm,  77’88  a vinya, 24’40 a  bosc de  ribera, i 9’66 a olivar.





Sorprèn la poca vinya i bosc que hi consta, sí que l’extensió de cultiu de secà és espectacular, la zona d’arbres de ribera i oliveres és ben minoritària.



Per analitzar la propietat de la terra, d’aquests 353 propietaris , en tenim 67 que no tenen cap peça de terra, hi consten com a propietaris d’alguna casa, censal, cens o delme. Entre aquests hi tenim 26 particulars, el Marqués d’Aytona, la Universitat de Sant Genís, el Claver de Malgrat i el de Palafolls, la  Confraria del Roser de Malgrat i la de Palafolls, el Monestir de St. Daniel, l’Abad del Monestir de Breda, els canonges de la Catedral de Girona, 11 beneficis de diferents parròquies, els Hospitals de Pobres de Palafolls, Calella, Blanes, Hostalric i Tordera, les Obres de les parròquies de Palafolls, Lloret, Martorell, Pineda, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Riu, Tordera i Calella, el Priorat de Rocarossa, 2 causes pies, una de Cassà i una de Palafolls, i les   Pabordies de Sant Feliu de Girona i de Tordera. Per tant, restant aquests  tenim com a propietaris de la terra a 286 persones.

El major propietari d’aquestes 286  en extensió de terra és el Josep Ignaci de Mercader, resident a Barcelona, amb 80 “fanegas”, 60 de cultiu de secà i 20 de vinya. Aquest era propietari també de la casa de can Palomeres, dins el terme de Malgrat,  no contemplada en aquest llibre.

En  Mercader es posiciona també com a major propietari de terra de secà, seguit del Valeri de Saleta i Llauder amb 44 “fanegas”  i aquest seguit de la  Margarita Alsina Torrent amb 27 “fanegas”. També és el major propietari de vinya seguit del Valentí Comas de Girona amb 17 “fanegas”.  

Com a segon propietari en extensió tenim a la Margarita Alsina Torrent amb un total de 77 “fanegas”, d’aquestes 44 eren ermes,  27 de cultiu secà, 4 de bosc i 1 de vinya.

Com a tercer propietari,  en extensió,  tenim el Pere Torró Domenech, propietari del mas Xuclà, amb 66 “fanegas”, però d’aquestes 45 eren ermes, per tant poc productives, 12 de bosc i tan sols 9 de cultiu de secà.

El quart propietari en extensió era el Valeri de Saleta i LLauder amb 65 “fanegas”, on 44 eren de cultiu de secà, 3 de bosc, 5 de vinya, 3 d’erm i 8 d’olivar. El seu olivar suposava pràcticament la totalitat dels olivers del municipi, que era de 9’66 “fanegas”.

I el cinquè en extensió era el Valentí Comas de Girona amb 60 “fanegas”, 40 de cultiu de  secà i 17 de vinya.

Entre aquests 5 primers i els 21 que els segueixen per ordre de número de “fanegas” tenien quasi la meitat de les terres del municipi,  770 “fanegas”, la resta se les repartien els 260 propietaris restants, on cadascun d’ells  no en tenia més de 10, i d’aquest 260, 172 no en tenien més de 2.




És a dir, el 9’09 dels propietaris (26 persones ) tenien el 48’42% de la terra, però d’aquests  cap superava el 5% del total de terra del municipi. I el 60,1% (172 persones) dels propietaris, els que tenien igual o menys de 2 “fanegas” tenien el 8’31% de la terra. I els propietaris entre més de 2 i 10 “fanegas”, el 30’7 (88 persones), tenien el  43’27 de la terra.


Totes aquestes dades d'aquest amidament, elaborat per a un ús fiscal, possiblement  poden amagar dades reals, com a coneixedor de moltes d'aquestes famílies que hi surten, i per dades d'altres documents cohetanis, m'atreveria a afegir que falten finques i habitatges, caldrà agafar el document com orientatiu. Intentar evadir impostos és cosa que ja es feia fa 200 anys i més.


Xevi Salicrú

dimecres, 26 de juliol de 2017

Dalí i la nostra Santa.


Aquest dia escoltava per televisió la descripció sobre en quin estat havien  trobat el cos de Dalí, després d’haver  ordenat un jutge la seva exhumació per un tema de paternitat. Era  explicada  pel Narcís Bardalet,  membre de l’equip que havia  dut a terme   l’exhumació del cos d’aquest gran il·lustre català, i que alhora va ser qui el va embalsamar en el moment de la seva mort.

Deia, el senyor Bardalet,  que si  ens haguéssim trobat a l’Edat Mitjana amb un cas semblant, la gent del moment hauria exclamat: Això és un miracle!!.. De tan bé que estava el seu aspecte, el bigoti a la seva inclinació exacta, i no recordo quins detalls més,  sembla ser que estava esplèndid. Si tenim en compte que havia estat embalsamat potser perdria força la paraula miracle, però vaja, que estava en el millor dels aspectes tenim en compte les circumstàncies, portava 28 anys enterrat.

Quan ho escoltava  vaig pensar: mira com la nostra Santa Montserrada!, que al ser desenterrada al segle XVI i trobar-se el cos incorrupte,   la van acabar anomenant la Santa. Era tal es seu bon estat  que van aclamar  segurament: Miracle!!!.

Alguna cosa havia sentit d’aquesta noia anomenada   Santa, a casa explicaven que l’havien tingut exposada a la porta de l’església durant els fets de juliol del 36, quan es va cremar el temple i profanar moltes tombes. Però no tenien massa clar qui era aquella noia, la meva àvia deia que si era una noia de can Borrell... sabien que era de casa bona, ja només per la vestimenta que mostrava. Però no ho tenien massa clar.

La  història la  vaig acabar aclarint  a través del   llibre  “El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX” de l’Alfons Codina. Una  eina imprescindible  de consultar si es vol començar qualsevol recerca o aprofundir en qualsevol tema històric de Sant Genís. Sempre he dit  que  aquest llibre és pels interessats en la història de Sant Genís  com la Bíblia pels bons cristians.

La nostra Santa, la Montserrada, filla del mas Estornell,  tal com explica l’Alfons en el seu llibre, era una noia que va morir assassinada quan tenia disset anys. Sembla que va  ser atacada per uns joves amb la intenció de agredir-la sexualment, ella es va resistir, i per no ser descoberts els seus agressors la varen matar i tirar dins d’un pou.  Fou enterrada al cementiri de  l’església de Sant Genís.

Al cap de setanta  anys es van fer reformes a l’església,   algunes tombes s’hagueren de canviar d’ubicació, i la tomba de la Montserrada fou una d’elles. Quan exhumaren el cadàver veieren que el cos estava incorrupte. I és quan devien cridar: Miracle!!!

Davant d’aquest extraordinari fet traslladaren el cos a un lloc més important, cap a vora l’altar major. En motiu de la troballa es va dibuixar al costat de la  seva inscripció de defunció en el llibre d’òbits,  un lliri com a  símbol de puresa. Tots aquests llibres es van conservar fins al juliol del 36 quan la totalitat de  l’arxiu parroquial va cremar.

Anys més tard, en unes altres reformes van tornar a canviar de lloc a la ja anomenada Santa i seguia incorrupte. D’aquest moment constava una acta que es va aixecar on es descrivien unes ferides al coll i al ventre on hi encara hi havia els draps utilitzats per tapar-les!!!!.

I arribem al 1936,  al ser una tomba significativa del temple,  els incendiaris i profanadors en varen fer escarni, tenint-la exposada a la porta de l’església. Al cap de dos dies quan les coses s’hagueren calmat es tornà a enterrar. Ara però ja era només un esquelet.

Als anys 50, durant les obres de reconstrucció de l’església pels danys causat per la Guerra, tenim un escrit del rector de llavors,  que diu:

“24 de desembre de 1956. Jo i el paleta Salvador Martí sols i sense dir res a ningú, hem tapat la Santa, però no hi hem tirat terra al damunt, com tenia, sinó que li hem vestit una mena de tomba amb rajols tot voltant i un solera al damunt, de manera que qui vulgui veure-la de nou, només té de fer que arrancar el mosaic, rebentar la solera i ja està a la vista. A dins al costat de l’esquelet, hi vam col·locar un rajol encimentat d’una cara, on porta anotat el dia,  mes i any, el meu nom Mossèn Salvador Coll i el del paleta, Salvador Martí. Per saber on és exactament la tomba, vam col·locar al damunt del lloc on es troba una creu de mosaic vermell...”

Pel que a mi em consta d’ençà aquest dia no s’ha tornat a moure a la Santa, la creu de mosaic vermell segueix allà mateix, a peu de l’entrada del  túnel que connecta amb la rectoria. Definitivament tenim a la Santa descansant eternament.

Aquesta història de la nostra noia sense descans etern em serveix de  pretext,  tot sovint,  per explicar als  alumnes de les escoles i institut de Palafolls, que visiten  la nostra església,  l’evolució del temple, i així fer-los més llaminera d’entendre la transformació  d’aquella esglesiola del segle X   al llarg de mil anys fins arribar a la  que tenim avui.


Xevi Salicrú

Bibliografia:
Alfons Codina. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004. Pàg 189.


dissabte, 22 de juliol de 2017

A la recerca del mas Joanysacreu


En una entrada passada d’aquest blog, del març del 2016,  parlava de la família Joanysacreu,   on hi deia que la situació del mas que va habitar aquesta nissaga era incerta. I ara mateix,  seguim sense saber-ne de  la seva ubicació, però alguna cosa en sabem  més.

Com hi deia, el Pere Juanysacreu, hereu d’aquest casal palafollenc, del veïnat de les Ferreries i  parròquia de Sant Genís de Palafolls, es va casar amb la Teresa Bonet, pubilla de can Bonet,  veïnat de Santa Susanna,  parròquia de Sta. Maria de Pineda i també com el mas Juanysacreu del terme del castell de Palafolls.

La parella s’instal·la al mas Bonet, davant de la unió entre   un hereu i una pubilla, la casa més forta solia acollir la nova parella, i en moltes ocasions si el cas de la pubilla era la de la família amb més recursos  donava el cognom als fills resultants de la unió  de les dues nissagues. Aquest cas no segueix el patró majoritari, la família s’instal·la al mas Bonet, però la descendència continuarà el cognom Juanysacreu. Segurament si en un futur localitzem els acords matrimonials, els capítols, en podrem saber alguna cosa més d’aquesta decisió.

A partir d’aquest moment, a mitjans del segle XVIII, no en sabem la sort de la masia, les terres es van venen i la casa acaba desapareixent de la documentació, desaparèixer en el sentit que no es localitza, un cop entrat el segle XIX, en la documentació consultada fins ara.

Si  que tenim un inventari del mas,  del vint-i-quatre de març de 1802, realitzat a la mort del Pere Juanysacreu, on el seu fill, el Pere Màrtir Joanysacreu i Bonet, hereu universal, i la vídua, la Teresa Bonet, prenen inventari dels bens que havien estat del seu pare i marit.  
On hi diu:

“......primer tota la sobra dita casa junt amb sa era, hort i quintà, al veïnat de les Ferreries del referit  veïnat de les Ferreries, al  referit terme i parròquia de Sant Genís de Palafolls, baix sa respectiva tinença i afrontacions tot comprès. Dins la qual casa s’ha trobat:

En  l’entrada de dita casa, res se troba existent, ni tampoc existeix cosa alguna en el rebost.
En lo  menjador, ni en l’armari que és dins la paret no existeix cosa alguna.
En la cuina sola existeix una taula escó usada, i un  pastador on no hi ha res.
En lo celler existeix un cup i una premsa, junt amb dues botes, tot molt vell i usat.
En un quarto existeix un llit de pilans desguarnit, molt vell, i altre llit també molt vell en altre quarto.
En los demés quartos, sala, graner i en les diferents corts de dita casa res se troba existent.
En lo corral se troba una partida de bigues.

Item tota aquella peça de terra cultiva situada en dit terme de Palafolls, anomenada camp Ferrer situada en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra de cultiu anomenat lo camp de la Riera, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions amb diferents censos que se fan per raó de diferents cóssos establerts repartits en dita quintana.
Item tot aquell camp de terra anomenat  de la Figuerassa, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra anomenat la Barraca, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell altre camp dit la Verneda, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat lo Corral, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell  camp anomenat lo camp Gran, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp anomenat Pla d’en Batlle i camp del Suro, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat Pedreroles, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Aquest bens i no altres ni més confessant haver encontrat i pertanyent a dita casa i patrimoni........”




Podem veure-hi  que també a part de la casa hi surten les diferents propietats que tenia la família, diversos camps on algun dels seus noms encara perduren a la toponímia actual, la Verneda, la Figuerassa... En  una  veiem que s’hi han establert cóssos,  que per altres documents i tal com queda reflectit en el meu  llibre “Cases amb eixida i hort, aproximació als orígens  urbans de Palafolls” publicat recentment, sabem que és la finca que aporta cóssos a  una part del que ara és el carrer Major de Palafolls. Els Joanysacreu havien començat a establir nous veïns al veïnat de les Ferreries, engrandint la trama urbana iniciada al segle XVI.

Però fixem-nos en les estances de la casa, la masia és buida!!! No hi ha cap  element que faci pensar  que hi visqués algú en aquell moment. Aquest tipus d’inventaris ens descriuen tots els utensilis que hi ha a la casa, plats, culleres, eines del camp, roba... I  en aquest no hi ha res, parla de llits desguarnits, a entendre que no hi  ha roba ni matalàs, armaris buits i la majoria d’ estances buides de qualsevol parament. Això em fa entendre que la casa era deshabitada, tot i que enlloc ho diu, però queda clar que no hi  podia pas viure  ningú.

I si tenim en compte que l’any 1802 la casa és deshabitada i que al llarg del segle XIX no trobem rastre de la casa, podríem pensar que la casa va acabar desapareixent? Al llarg del XIX totes les finques acaben venent-se, la casa tindria la mateixa sort? O acabaria enrunada?

Moltes preguntes sense resposta, que potser el temps ens aportarà noves dades, més endavant, per saber-ne més, però si que tenim del cert que al 1802 la casa existia i que no havia de situar-se massa lluny de l’actual carrer Major.

De moment, no  sabem que se’n va fer del mas Juanysacreu.

Xevi Salicrú


Bibliografia:

-Arxiu Històric Fidel Fita. Fons Notarial Palafolls. Llibre 963. 1802.  f.86.

-Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort.  Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Roig. 2016.




diumenge, 9 de juliol de 2017

De dones valentes

Ahir dissabte érem amb  els Gegants de Palafolls a Calonge, i amb aquest  neguit    que tenen alguns membres de la colla de conèixer una mica més profundament els pobles que visitem, una companya del cos de gralles va descobrir una placa commemorativa que feia al·lusió a la Rebel·lió de les Dones.

Aquesta placa homenatjava dues-centes  dones de Calonge, que el 25 d’abril de 1937 es van enfrontar a milicians anarquistes, davant alguns abusos de poder a la població, on van acabar aconseguint alliberar els membres de la UGT empresonats al castell de Calonge.

Aquest relat em va fer pensar amb  la nostra Rebel·lió de Dones Palafollenques, doncs sí, Palafolls també va tenir  dones valentes, sense por.

Palafolls , com  molts d’altres pobles en aquell moment de la Guerra,  era controlat als inicis de l’any 1937 per la CNT i la FAI. Davant tota una sèrie d’excessos comesos  per membres d’aquestes dues organitzacions, la situació es va tornar insostenible. S’havia arribat a l’enfrontament armat pels carrers del poble entre membres de la CNT-FAI i membres locals de la UGT i del PSUC. Els líders d’aquest sindicat i partit, membres de les famílies Pica i Ribot, eren amenaçats de mort per part dels  anarquistes, per la simple raó de no veure bé les accions i maneres de qui controlava el poble.  Que de fet  era el reflex del que es vivia arreu, la guerra de poder entre totes les faccions  antifeixistes  per controlar el país, que tan de mal va fer per aconseguir la  victòria de la República, també tenia el seu paper a cada poble.

En aquell moment Palafolls era governada per onze regidors, amb dos regidors del PSUC, que ostentaven l’alcaldia, quatre d’ERC, quatre de la CNT, que controlava  el Comitè  de Defensa Antifeixista i un regidor de la UdR( Unió de Rabassaires).

Així,  el tres de febrer, un grup de dones palafollenques  van decidir anar a  Barcelona a trobar una diputada socialista amb coneixences al poble, la Manuela Martí, perquè poses fi a aquella situació. De seguida, la diputada, es va personar a Palafolls amb un grup de guàrdies d’assalt, on es van posar els punts sobre les is per acabar amb la violència. 

Alguna altra  font diu que van anar a trobar al conseller Joan Comorera, membre del PSUC, on en aquell moment els socialistes tenien cert poder dins del Govern de la Generalitat, i que ell es va acabar personant a Palafolls.

Si va ser la diputada o el conseller no ho tenim massa clar, les fonts orals  donen les dues versions, però si que coincideixen totes dues en   el viatge d’aquelles dones a Barcelona per  frenar la violència de rereguarda  a Palafolls.

El viatge de les dones va provocar la convocatòria d’un ple al cap de dos dies, el dia cinc, amb la dimissió dels quatre regidors de ERC i l’alcalde  Manuel Pla Masferrer i el regidor del  PSUC, amb la intenció de  provocar  un canvi deixant   en minoria els quatre regidors de la CNT i el regidor de la UdR.

Tot plegat va acabar amb una nova constitució d’un nou Ajuntament amb vuit  regidors, quatre  regidors d’ERC i quatre de la CNT, regint l’alcaldia un regidor d’ERC, el Ramon Carbó Ribas.

Però sobretot la intervenció d’aquelles  dones valentes, en buscar ajut a les altes instàncies, va acabar amb aquella violència entre veïns, i el seu gra de sorra va ajudar també a col·laborar amb  la fi de la violència a rereguarda d’aquells inicis de Guerra.

Xevi  Salicrú.


Bibliografia: Amat i Teixidó. Jordi. Vivències de la República i de  la Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.

diumenge, 4 de juny de 2017

En Peret, aquell que tocava el flabiol i el bombo

En Peret, el Pere Sala Subirana, era fill de Gacerans, havia nascut l’any 1850 a la casa coneguda popularment com a can  Rumbo, que  de fet era l’antic mas Palet de Baix, una antiga masia documentada de ben antic, al segle XIV.

De ben petit es va aficionar a tocar el flabiol i bombo, s’explica que era una afició que   passava d’oncles a nebots. No sé de qui va aprendre a tocar, però si que ell ho va transmetre al seu nebot, el flabiolaire conegut com en Tonyaca, en Josep Sala Messeguer, fill del seu germà  Llorenç.

L’afició a la música del Peret li va marcar la vida, dic afició doncs tots aquests músics no en vivien pas  de la seva passió,  ho havien de compaginar amb algun ofici.

En Peret anava a tocar a festes i a tot tipus de celebracions que el demanaven, i així va ser com va venir a  parar a Sant Genís. Hi va venir al casament del seu amic, el Damià Oller, fill de Ramió, que es casava amb la pubila de can Freixes, la Maria Freixes Estiu, una casa a tocar l’església de Sant Genís. I al casori hi  va conèixer a una amiga i veïna de la Maria, una altra pubilla i donzella, la Teresa Sensat Reig. Sembla que d’aquesta trobada en va néixer una història d’amor.

La Teresa va quedar captivada per aquest músic avesat a la vida festiva, però a ella  li tenien un altre futur preparat, que va acabar  canviant, el seu pare ja tenia compromès el seu casament amb un santgenissenc, l’hereu Ferrer-hosta.

Ella explicava, ja de gran als seus néts, que mentre el seu pare feia tractes amb l’hereu, asseguts a l’escon, ella festejava d’amagat amb en Peret al portal de casa.

I com fou dona de caràcter canviar el  seu destí i es va casar amb qui estimava.   En Peret va entrar de gendre a can Reig, agafant el rem de la casa. Un cop casats, la Teresa pretenia que en Peret deixés aquella vida  que la va encisar, ell, però, la va continuar tot i la negativa de la seva dona.

En Peret es va integrar a la vida social del poble, essent regidor en dues ocasions. La vida matrimonial també va ser fructífera, van  arribar a tenir onze fills, sembla que tot i que tenien fortes disputes per les sortides musicals,  tenien bones  reconciliacions.

Un dia que tornava d’Hortsavinyà, de nit, de tocar d’una festa,  tot baixant  es va trobar un llop afamat pel camí, ell espantat, si que puja a un suro ben gros, intentant escapolir-se de la bèstia. Però el llop no marxa i en Peret es posa a tocar el flabiol i bombo.  El llop al sentir aquella música fuig esporuguit, en Peret, al cap d’una estona, un cop ben segur de que el llop no hi és reprèn ja de matinada la tornada cap a casa.

Aquesta història del llop sempre l’havia interioritzat com  una història de casa, explicada dotzenes de vegades per la meva àvia vora el foc, que era néta del Peret i la Teresa. Però amb el temps em vaig adonar que era una llegenda que s’explicava arreu del país, el llop i el flabiolaire, i si que em fa dubtar on comença i acaba la història familiar i on comença i acaba  la llegenda, suposo que  no  aclariré mai aquesta incertesa, si que és ben documentat que el rebesavi tocava  el flabiol i tornava ben entrada la nit. Encara recordo un veí, en Norbert Salichs Bonet, un cosí de la meva besàvia, que deia  haver vist el bombo  d’en Peret a la pallissa de casa.

Però la meva àvia n’explicava també una altra de sortida a tocar. Aquesta va ocórrer una nit d’hivern, de l’any 1909, en Peret va arribar ben entrada la nit. Aquell dia sembla que la Teresa li havia prohibit d’anar a tocar, tenia caràcter i era la mestressa, però en Peret hi havia d’anar, no se’n podia estar, era la seva passió, i així ho feu.  A la tornada  arriba a casa i es posa a picar a la porta perquè l’obrin.  Ningú obre, tots  són desperts, fills i  dona, però la mare amenaça que el que es llevi per obrir al pare rebrà fort. El pare crida i crida fins esgotar-se, cansat, disgustat i convençut de que no l’obriran, es refugia mort de fred en una cort.

A punta de dia, la canalla obre el portal tot buscant, no el veuen,  de seguit se n’adonen que  és  arraulit a la cort inconscient. Amb l’ajuda del germans més grans el porten cap al llit.  Al  cap de pocs dies moria , deia l’àvia que havia mor d’un atac de feridura.  

I aquesta fou part de  la vida d’en Peret, aquell que  tocava el flabiol i el bombo.


Xevi Salicrú.