diumenge, 4 de febrer de 2018

L'escala de darrera l'església.



Hi ha un racó que intento passar-hi tot sovint,  és   l’escala  de darrera l’església de Sant Genís,  que porta   cap a la rectoria. No deixa de ser una escala normal, antiga, això sí,  marca una certa rusticitat, potser donada pels seu desgast al llarg dels anys.   Apropa dos elements carregats d’història, la rectoria i l’església, d’elles en sabem moltes coses, el seus orígens, la seva evolució com a edificis al llarg del temps, en sabem també dels  fidels de l’església i preveres que van viure a la casa rectoral, i aquesta gent ja  utilitzava  l’escala pressumptament.




Remenant  documentació, per saber  d’aquella gent i els edificis que habitaven,  a vegades surten petites coses, sense massa transcendència, però que acaben fent un relat molt molt complert.

Tenint entre mans el Capbreu del Priorat de Santa Maria de Rocarossa, el de  l’any 1735,  trobo  la declaració, entre moltes d’altres,   del Francesc Reig, senyor útil i propietari del mas Reig. Allà ens hi descriu una propietat que tenia per dita institució, tot i que aquest mas tenia el casal  i d’altres finques sota el Monestir de Sant Salvador de Breda.

Aquesta finca estava sota el Priorat pel seu origen,  igual que tota una sèrie de peces a l’entorn de la cellera de l’església de Sant Genís. Totes elles  havien format part del mas Thomas, un  mas que acaba desapareixent com a tal,  es divideix en moltes petites peces.  El que no sabem ara per ara és el destí del casal del mas, pot haver quedat   enrunat o canviat de nom,  en perdem  la pista.

 El buidatge complert d’aquest capbreu segurament ens portarà a conèixer el seu destí.

La  declaració de la peça d’en Reig ens  descriu varies coses;  paga de cens una gallina per Nadal al Priorat, peça que   té com a fill i hereu de l’Antoni Reig, segons el seu testament fet davant el rector de Sant Genís, el Gabriel Montenegro, el sis de febrer de 1695, i l’Antoni el tenia com a fill i hereu del Jaume Reig, que ho havia capbrevat el 10-6-1664. Ens diu també,  com passa a tots el capbreus, els  límits de la finca, i és aquí on apareix el petit detall.

Diu que limita a orient amb la rectoria, que fou de la Doma d’Avall i abans l’hort del mas Brossa; a migdia amb la escala i passador del cementiri de  l’església, i part amb Josep Molas i Vilar que fou abans de la Doma de Munt; a occident amb la Doma de Munt que posseeix ara en Josep Bonet i Hosta, i part amb una peça de terra que fou del mas Brossa, que té ara  el Francesc Reig pel Monestir de Sant Salvador de Breda; i al nord amb la riera.

Com diu, a migdia amb l’escala del cementiri, recordem que tot l’entorn de l’església, ara enjardinat,  era l’antic cementiri, aquella escala del 1732 és aquella escala d’avui, que tants dies m’agrada passar-hi.


Xevi Salicrú.

Capbreu de Rocarossa. AHFF. Notarials. llibre 913 f. 22.

dissabte, 6 de gener de 2018

Camins de llinatges, els Siscart.


El blog és subtitulat amb la frase  “Cròniques del passat de Sant Genís de Palafolls, la seva gent i el seu territori”,  a la seva gent és on vull incidir en aquesta entrada, gent  lligada cadascuna a molts llinatges, i és d’un d’aquests que  voldria parlar.

Siscart  és un llinatge gens freqüent al Palafolls d’avui i al de sempre, a l’actualitat hi ha tan sols tres persones que el porten en segon lloc, cap d’ells el transmetrà , però tot i ser tan  minoritari és també un llinatge palafollenc, en tal que existeix al nostre municipi. D’aquestes tres una en sóc jo i les altres dues són dos germans,  cosins segons meus.

Només trobaríem un moment a la història on seria una mica més freqüent, hem d’anar a principis del segle XX, a l’entorn de l’any deu, on a Sant Genís hi tenim vivint al carrer Nou una família, formada pel Jaume Siscart Buch, nascut a Santa Susanna i la Maria Bonet Freixes, filla de Sant Genís,  i dos fills, el Josep i l’Enric, nascuts al poble com la mare. Aquests dos fills no hi  faran arrels, marxaran cap a Pineda i Calella.

Hi ha un lligam entre aquesta família i els tres que ara portem el cognom Siscart, el Jaume era el germà del nostre besavi, avantpassat que compartim tots tres, per això la raó de ser cosins segons. 

Si anem retrocedint en el temps, ens adonem que anteriorment al segle XIX no hi  trobem ningú cognominat així en tota la Selva Marítima, i m’atreviria a dir a tota la diòcesi de Girona. Però d’on prové aquest llinatge ?

El primer Siscart documentat a la Selva Marítima és el Manel Siscart Bages, l’any 1835,  a Hortsavinyà, on es  casa amb la Francesca Albert Gasola. Allà hi neix el seu fill, el Joan, que un cop casat amb la Maria Buch Mas baixaran cap a Santa Susanna. Aquí és on neixen els germans  Siscart Buch, el Jaume, cap de casa de la família establerta a Sant Genís,  el Josep, avantpassat meu,  el Melitó i el Salvador.

El Manel, pagès d’ofici, provenia de Rocallaura, un poble de l’Urgell a tocar de la Conca de Barberà, nascut l’any 1809,   i on abans de marxar  s’hi va vendre la casa que havia heretat dels seus pares, va trencar amb el seu passat.

Podem afirmar que  Siscart és un llinatge tradicional de Rocallaura quan veiem que els seus avantpassats hi residien d’ençà finals del segle XVI, on hi arriba  el primer, l’Arnau Siscart, provinent de Sant Martí de la Garriga, diòcesi de Limoges,  Regne de França. 

L'Arnau era occità,  formava part d'aquell corrent migratori a cavall entre el segle XVI i XVII. Els motius que van portar tants francesos cap Catalunya foren varis, el nostre país era  en aquell moment deficitari demogràficament, la zona del Migdia francès era densament poblada i  estava immersa en guerres de religió, l’enfrontament entre catòlics i protestants va arribar a un clima de guerra civil, tot això obligà molta gent a immigrar cap a Catalunya. Va influir aquest  camí cap terres catalanes els lligams lingüístics, el català i l'occità són llengües germanes, i la relació històrica entre Catalunya i Occitània.

L’Arnau, pagès d'ofici, era fill de l’Andreu Siscart i la Joana,  també de Sant Martí de la Garriga.  Es casa amb la Magdalena Gras, filla de Rocallaura, l'any 1592 i inicien la nissaga del llinatge a Catalunya.  

Descendents en terres catalanes de l’Andreu Siscart i Joana.

I Arnau Siscart (Sant Martí de la Garriga) = 1592 Magdalena (*Rocallaura)
    Margarida Siscart*1607
    Magdalena Siscart *1612
    Joan Siscart * 1616 que segueix.

II Joan Siscart (*Rocallaura 1616)=Maria (*Rocallaura)
    Joan Siscart que segueix.

III Joan Siscart (*Rocallaura)= Mariagna (*Rocallaura)
    Jaume Siscart *1667
    Esperança Siscart *1675
    Agna Maria Siscart *1679
    Pere Siscart *1682
    Isidre Siscart *1686 que segueix.

IV Isidre Siscart (*Rocallaura 1686 )= Anna Maria Cabestany (*Rocallaura )
    Francesc Siscart Cabestany que segueix.

V Francesc Siscart Cabestany ( *Belltall)=1742 Teresa Cabal Ariol (*Rocallaura 1799)
   Agna Maria Siscart Cabal  *1743
   Antonio Siscart Cabal *1745
   Margarita Siscart Cabal *1747
   Josep Siscart Cabal *1750 que segueix.

VI Josep Siscart Cabal (*Rocallaura 1750)= 1773 Paula Clavé Carreres (*Rocallaura 1740)
    Miquel Siscart Clavé *1785 que segueix.
    
VII Miquel Siscart Clavé (*Rocallaura 1785)= Maria Bages (*Miralles 1778)
    Josep Siscart Bages *1798
    Josep Siscart Bages *1808
    Manel Siscart Bages *1809 que segueix
    Teresa Siscart Bages *1814

VIII Manel Siscart Bages (*Rocallaura 1809) = Francisca Albert Gasola (*Hortsavinyà)
    Joan Siscart Albert  *1848 que segueix.

IX Joan Siscart Albert (*Hortsavinyà 1848)= Maria Buch Mas (*Hortsavinyà 1853)
    Jaume Siscart Buch *1874
    Melitó Siscart Buch *1876
    Josep Siscart Buch *1879 que segueix.
    Joan Siscart Buch *1882
    Salvador Siscart Buch *1888

X Josep Siscart Buch ( *Santa Susanna 1879)=Merce Xapellí Creus (*Santa Susanna 1877)
    Concepció Siscart Xapellí *1905
    Joan Siscart Xapellí *1905 que segueix
    Maria Siscart Xapellí *1910
    Salvador Siscart Xapellí *1912
    Carme Siscart Xapellí *1914
    Josep Siscart Xapellí *1917
    Josepa Siscart Xapellí *1920
   

XI Joan Siscart Xapellí (*Santa Susanna 1905)= 1943 Carme Gibert Feliu (*Malgrat 1920)
    Silvia Siscart Gibert *1945

XII Silvia Siscart Gibert (*Pineda 1945)= 1967 Joan Salicrú Sala (*Sant Genís de Palafolls 1940)
    Xavier Salicrú Siscart *1968 que segueix.
    Marta Salicrú Siscart *1971

XIII Xavier Salicrú Siscart (*Pineda 1968) actualment vivint a Sant Genís.




Xevi Salicrú





dijous, 21 de desembre de 2017

Presos de proximitat.



Una gran majoria de la  societat catalana  viu amb neguit i rebuig  la injustícia de tenir presos polítics, dins d’aquesta suposada democràcia espanyola que ens tutela. Catalans presos per les seves idees n’hem tingut al llarg de totes les èpoques, d’ençà que la nostra nació està supeditada als designis d’un estat que no és el nostre.

Tenim ben presents presos del franquisme, presos durant la convulsa Segona República Espanyola, presos durant la dictadura de Primo de Rivera,..... la llista és llarga i es va fonent en el temps.

La nostra memòria ha oblidat  molta  de la gent que va ser presa de forma injusta, però la documentació conservada en diferents arxius ens en desvetlla molta d’ella.

A la  Guerra de Successió, on molts dels nostres mals  venen de llavors, hi trobem  presos, represàlies i milers d’exiliats. I  és en aquest  moment on tenim el cas d’uns presos que ens toquen de ben a prop, allò que en podríem dir presos de proximitat.

Ens hem de situar al desembre de 1711, l’exèrcit de les dues corones avança pel territori, conquerint-lo, el 24 de gener  d’aquell any Girona ja havia caigut. El país es va sotmetent al seu pas, no només obeint al nou ordre sinó havent de fer-se càrrec de pagaments abusius per les forces d’ocupació.

Aquestes tropes, en aquest cas francesos situats ja a Maçanet,  demanen  al terme del Castell de Palafolls, organitzat en tres universitats;  Sant Genís, Vilanova i Santa Susanna, nou-centes noranta dobles. Mentre es  mira de pagar a les tropes situades a Maçanet agafen com ostatges a dos prohoms de la Vilanova, el Mariano Davi Alsina i l’Agustí Gibert Xurrich. Aquests són empresonats a Girona el 23 de desembre.

Les 990 dobles es reparteixen entre les tres universitats que formaven el terme, 440 per Sant Genís, 330  per la Vilanova i 220 per Santa Susanna.

Sant  Genís reuneix, sota llicència i presència del batlle Francesc Reig, el dia 26 de desembre el seu Consell General de la Universitat, és a dir, tots els caps de casa, amb l’objectiu d’estudiar la forma d’aconseguir la xifra que li pertoca. A l’acta hi consta que  s’acorda crear un censal en nom de la Universitat per fer front al pagament.

Si el censal es porta a terme no ho sabem, el que sabem del cert és que no paguen. De Santa Susanna ens consta un censal  amb l’objectiu de pagar. La Vilanova acabarà assumint tot el pagament per poder veure els seus prohoms lliures, i no només es faran  càrrec dels 990 dobles, també s’han de fer càrrec de les despeses d’alimentació, a raó  d’una lliure i deu sous per cadascú i per  dia que hi siguin tancats.

La Vilanova obre un procés judicial que s’allargarà fins deu anys més tard contra les universitat de Sant Genís i Santa Susanna reclamant el seu deute.

Amb l’aplicació  del decret de Nova Planta s’obliga a traduir tots els processos oberts, traduir-lo implicava més costes, la Vilanova no vol assumir més despeses, com tot el país està ofegada per les noves imposicions fiscals i no es tradueix,  el procés queda anul·lat, i els deutors no paguen.
No serà fins al vint-i-tres d’abril d’aquell que seran alliberats, després d’haver pagat total que es demanava.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Simon i Tarrés, Antoni. Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva. Curial Edicions Catalanes S.A. 1993.
Massons, Josep Maria. Història de la Vila de Malgrat. Ajuntament de Malgrat 2010.
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls.  Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig.  2004.

Docuentació:

Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials. llibre 17

dijous, 30 de novembre de 2017

La Casa del Sot.


La Casa del Sot, així és com ha estat coneguda tradicionalment  una de les cases històriques del nucli de Sant Genís. Un habitatge  que no ha estat alineat amb el carrer, ja que el seu origen és anterior a la formació del que coneixem com  a carrer Nou. I  com ja podem esbrinar  pel nom, una mica per sota d’ell, carrer que passa resseguint la carena on va créixer el poble.  Una casa amb un nom  ben justificat.

Aquest habitatge  amaga però un passat més gloriós del que la memòria popular recorda. La  casa, isolada a quatre vents fins no fa pas masses anys, ha estat el casal de l’oblidat  mas Antuny.

Aquest mas era una propietat de dotze jornals de bou, situat als afores del   nucli de  Sant Genís, quan el poble només era un grupet de sis cases a l’entorn de l’església. La finca  l’any 1502 era capbrevada pel Bertomeu Antuny, senyor útil i propietari del mas Antuny. Propietat  que  limitava a orient, a través d’un marge, amb una finca anomenada la Tomasa, l’actual can Reig,  finca  llavors sense edificar  propietat  de la família  Valldejuli d’Amunt, a  migdia amb una finca dels Antuny i aquesta amb la riera de Sant Genís, en aquell moment coneguda com a  riera de Bossagay, a occident  amb una finca també dels Antuny i al  nord amb el mas Guich a través d’un camí que esdevindrà amb el temps el carrer Nou.

El Bertomeu  capbreva també diferents finques; una feixa de dos jornals de bou a sota la quintana d’en Jaubert, una peça de terra de dos jornals de bou en el lloc conegut com la Sureda, una peça de terra boscosa d’un jornal de bou al lloc conegut com les Domes, una possessió de dotze jornals de bou a la Coma d’en Poch de Brugueres, una peça  muntanyosa de dos jornals de bou al lloc anomenat la Ranoguera, una peça de terra de cultiu de quatre jornals a Vallmala i  un quadró de terra  d’un jornal de bou a la quintana del mas Renom.

A finals del segle XVI tota la propietat i la resta de finques  han passat a mans de la família Valldejuli de la Torre o d’Avall. En desconeixem el motiu de canvi de propietari, no sabem si és per herència o venda, si que a partir d’aquest moment la família Antuny desapareix de l’escena i ja no trobarem ningú cognominat així a Sant Genis ni a tot Palafolls.

Al 1581 s’inicia l’edificació del carrer Nou amb una primera casa,  sempre a partir d’establiments fets per la família Valldejuli de la Torre per  cóssos provinents de la quintana del mas Antuny.  Aquesta primera casa serà construïda per manament dels obrers de la parròquia i  serà coneguda com a Casa de les Ànimes. No serà fins el    1650 que no s’establiran dos cóssos més, un a cada banda de la casa de les Ànimes. Ja tindrem un nou carrer amb tres cases mitgeres juntes.  Entre 1680 i 1681  s’establiran tres cases més contigües. Haurem d’esperar cent anys  per veure continuar el carrer, entre 1786 i 1796 s’estableixen, encara per la família Valldejuli,  dotze cases més, formant carrer només a la banda de migdia de la via. Així es mantindrà fins la segona meitat del segle XX.

Al 1656 el Francesc Valldejuli de la Torre  estableix a l’antic casal del mas al Miquel Bussinyac, teixidor de lli, on els seus descendents hi viuran fins a finals del segle XIX i mantindran la propietat fins al segle XX. A  l’any 1921 encara és propietat   del Joan Planas Dalmau, nét de la Teresa Lleonart, néta aquesta del Francesc Lleonart Bussinyac, i aquest  nét del Miquel Bussinyac establert pels Valldejuli.

L’antic casal del mas Antuny ha vist  com la quintana s’ha anat reduint  esdevenint una casa més del poble, mica en mica al llarg de les vides dels Bussinyac i els seus descendents, el casal i el seu entorn  oblidà el seu passat de masia   i es va convertir en una casa més,  la  casa del sot. I la casa del sot ara també perd el nom, doncs al sot ja hi ha més cases, el poble ja no hi veu aquella única casa i es converteix en un habitage sense nom, només amb un número a la façana. Engruixin el llistat de cases sense nom.

Xevi Salicrú

Bibliografia:
Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. S. XVI-XX. Edicions del Roig. 2016



diumenge, 22 d’octubre de 2017

Guàrdia Civil versus Mossos d'Esquadra

Tornant als  fets d’octubre que explicava a la passada entrada d’aquest bloc, he  recordat  una història, recollida oralment, sobre la situació que es vivia al país abans d’aquells fets, que van acabar amb les institucions pròpies de Catalunya, quan tan sols feia tres anys de la seva reinstauració.

El relat  deixa entreveure aquella  divisió en que es trobava  immersa la societat d’aquell moment, la de  Sant Genís, la de tot Palafolls i el país sencer.

Durant aquells anys de  República,  la gent del poble estava dividida en dos bàndols, el que en deien la  gent de llavors , els del  partit de baix i els del  partit de dalt. El nom provenia del lloc on tenien ubicada la casa, una ubicació que amagava un estatus social.  Els del partit de baix vivien a la part baixa del poble, a l’entorn de l’església i al inici del carrer Nou, i els del partit de dalt,  els que ocupaven, pràcticament, la majoria de cases de mig carrer Nou cap a dalt.

La divisió era tal que fins i tot cada bàndol  feia el seu envelat per la Festa Major!!! I pobre del que ell o algun membre de la seva família intentés entrar a l’envelat que no li pertocava. Si que hi havia la canalla que tenia  vènia papal, com el cas de la meva àvia, que deia que entrava a tots dos, ella vivia en  una  casa familiar de tradició dretana, per tant formava part  del partit  de baix i el seu envelat era aquest,  però el seu avi matern era un dels líders del partit de dalt, per tant entrava a l’envelat de  dalt, sempre que hi fos present l’avi.

Els de baix eren  propietaris de la majoria de terra, les  cases i masies de més tradició, pagesos que cultivaven la seva terra, ells sols o amb l’ajuda de  jornalers.  Eren votants de la Lliga i del Partit Tradicionalista, tenien els seus capitostos, principalment eren en Francisco Gibert Pernal i en Ramón Clapés Regàs, regidors a l’Ajuntament en diverses ocasions, abans i després de la guerra.

Els de dalt, eren majoritàriament petits propietaris i jornalers, cases amb menys tradició, però amb una gran excepció, el seu capitost   era un dels grans propietaris de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, regidor d’Esquerra Republicana a la República i regidor també durant el franquisme. Va exercir un equilibri espectacular, a aquest personatge  li vaig dedicar una entrada en aquest bloc, el 15 de gener de 2016, titulada “En Cabreta, malabarista polític”.

Enmig d’aquella tensió va ocórrer un episodi, que la meva àvia recordava perfectament, tot i que no en sabia la data exacta, però si que tenia clar que va ser durant la República en un  dia de  Festa Major a Sant Genís. Per tant ens queda limitada als possibles 25 d’agost dels anys 31,32,33 i 34 (descarto el 35, la Generalitat havia estat suspesa i el país es trobava en estat d’excepció després del fets d’octubre del 34, i el 36 ja havia esclatat la Guerra). D’aquest quatre anys possibles, per la gravetat dels fets, ben bé podrien haver passat l’agost del 34, preludi de la tardor.

I els fet relatats per la Teresa Sala Martí, que en aquell moment, si agafem el 34 com  a any en qüestió, tenia 13 anys, diuen que  una cobla estava tocant un dia de Festa Major, a la plaça de Sant Genís, amb la presència de tot el poble i de diverses autoritats, entre elles l’anomenat popularment alcalde de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, alies en Cabreta, que de fet, oficialment era el tinent alcalde de Palafolls.

Hi havia un acord, crec que mai escrit, ja del segle XIX, que  quan l’alcalde escollit era de les Ferreries, el tinent alcalde era de Sant Genís i si l’alcalde elegit era de Sant Genís, el tinent alcalde era de les Ferreries, un equilibri ben pactat.

Entre les autoritats que acompanyaven l’alcalde hi havia també dos Mossos d’Esquadra. A mitja audició de sardanes es va personar  el Francisco Gibert, acompanyat d’una  parella de la Guàrdia Civil,  es van posicionar a les escales que hi havia en la façana nord de la casa coneguda com a can Reig, que donava a la plaça. Va manar fer parar de tocar a la cobla. De seguit, en Cabreta, amb la vara en mà, manà tornar a fer tocar als músics. Aquells homes, mig espantats, tornen a fer sonar els seus instruments Tot seguit  la Guàrdia Civil carrega armes, apuntant als músics, i el regidor de la Lliga, tornà manar a fer callar els instruments. Els Mossos dirigits per en Cabreta repeteixen l’escena, armes carregades manant tornar a fer sonar  la cobla.

Com va acabar la ballada no ho explicava la meva àvia, només assegurava que deia que no es va tirar  pas cap tret, ella ja  no en va ser testimoni ocular del desenllaç, dones i canalla van marxar cap a dins les cases, un cop es van alçar les armes enlaire.

Segurament la  festa ja devia quedar ben aigualida....però sí que els fets ens deixen entreveure el que s’estava gestant en aquella societat molt polaritzada, que van acabar amb la intervenció de les nostres institucions, el preludi del que vindria per llarg temps aquell hivern del 39.

Ara pretenen tornar-nos a  aquell hivern del 39...només la nostra fermesa, el nostre compromís i la nostra  perseverança, impedirà que ens treguin la nostra llibertat. 


Xevi Salicrú.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Aquell 15 d'octubre que fou dissolt l'Ajuntament de Palafolls.



A Espanya, al novembre del 1933 s’havien celebrat les segones  eleccions de la jove República que foren guanyades  per la coalició formada pel Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles.

El govern d'esquerra de la Generalitat, presidit per Francesc Macià primer i  a partir del gener del 1934 per Lluís Companys,  i els governs de centredreta de Madrid no tenen cap punt de trobada i la seva relació es complica cada dia que passa .

Les postures es  radicalitzen, la llei de contractes tombada pel govern de dretes de Madrid, disputes internes tan dels governs de Madrid com de  Catalunya acaben portant Catalunya  a unes jornades de protestes i vaga general a primers d’octubre,  que duen a la proclamació de l’Estat Català per part del president de la Generalitat. Això provoca un xoc entre institucions,  amb forces militars al carrer i sense que la Generalitat  compti amb el suport del General Batet (màxima autoritat militar a Catalunya),   acaben amb la rendició del  Govern Català el 6 d’octubre.

Això provoca  l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria, aquell que ja havia estat retallat abans des ser aprovat per les Corts Espanyoles l’any 1932. La repressió és  general, s’imposa el castellà com a llengua de l’administració i es dissolen tot els ajuntaments d’esquerres.

Palafolls no  passa immune a aquests  fets,  tot i que no ens consta que hi hagués cap enfrontament aquells primers dies,   el 15 d’octubre del 1934  es dissol l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Joaquim Fàbregas Parera d’Esquerra Republicana, per part de forces militars que es presenten a Palafolls.

“......reunidos en el salon de la Casa Consistorial los señores del Ayuntamiento anotados al margen convocados por el Muy Ilustre Señor Comandante de Artilleria, jefe de la Columna volante, don Antonio Carranza presente en este acto y siendo las diez se procedió a celebrar sesion extraordinaria bajo la presidencia de dicho señor.
Seguidamente dicho ilustre Señor Comandante y para hacer constar que con objeto de salvaguardar orden y en uso de las facultades que le estan conferides se acepta la dimision del alcalde de este Ayuntamiento el Señor don Joaquin  Fábregas Parera .....”

Es fa dimitir a l’alcalde i a tots el regidors d’Esquerra Republicana, el Joan Alsina Rabassa, Manuel Pla València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pesaferrrer. Seguidament es nombra una comissió gestora formada per membres  de la Lliga Catalana,  Narcís Moner Mas, Narcís Puig Comas, Francisco Gibert Pernal, Lluís Ribot Perpiña, Narcís Camps Pascual i els  dos regidors de dretes que ja hi havia al consistori, el Joaquim Privat Ribas membre de la Lliga i Ramon Clopés Regàs, tradicionalista.

“....presentes en este acto los señores que deben cesar sus cargos respectivos  hacen entrega al concejal de la Lliga, Señor Joaquin Privat Ribas, que forma parte  de la Comisión Gestora, de las varas de mando respectivas, documentación y demás que queda archivado en la seretaria de este Ayuntamiento .....

Aquesta comissió gestora arribaria amb alguna petita modificació fins al 18 de febrer del 1936, dos dies després de les eleccions legislatives, on es retorna als Ajuntaments legítims sorgits de les urnes.
La pau durarà poc, en sis mesos les forces feixistes s’aixequen i acaben guanyant. Hauran de passar 40 anys de foscor per retornar la veu al poble, una veu   condicionada,  que ara, 40 anys més després, veiem que hi ha moltes coses que aquell règim va deixar lligat i ben lligat en l’essència de les institucions del Govern de l’Estat Espanyol.

Estem davant d’uns fets presents que semblen ja escrits a la nostra història, un octubre del 34 molt semblant al que, Déu no vulgui, se’ns presenta enguany.

Xevi Salicrú

Fons documentals
Arxiu Municipal de Palafolls. Caixa 860. Llibre d’actes municipals. Sessió 15-10-1934.

dijous, 14 de setembre de 2017

Genís Valls, artífex del carrer del Mig.


L’antic carrer del Mig a que faré referència en aquesta entrada és el que ara anomenem carrer Pi i Margall. Durant la Segona República, es canvia el nom de carrer del Mig per aquest, tot i que acabada la Guerra es tornarà a rebatejar com a “calle del Medio”. I no serà fins l’arribada de la democràcia que es recuperà el nom d’aquest il·lustre català, president de la Primera República. 

Ara, però, de fet existeix un  carrer del Mig que és la continuació d’aquest vell carrer, jo  em refereixo en aquest article al tram antic, que de fet, popularment es segueix coneixent com a carrer del Mig.

I per què del Mig ? Aquest carrer forma part d’un conjunt de tres carrers, amb el carrer de Dalt (actual Joaquim Ruhí) i el de Baix, formats tots tres al segle XVIII. El nom fa relació a  la ubicació que tenen entre ells.

Poques coses sabem del Genís Valls, va viure a la segona meitat del segle XVIII al   veïnat de les Ferreries, i on  hi  consta  com a treballador. No en sabem gaire res de la seva vida, ni si era casat o si va tenir fills. En aquell moment a Palafolls hi tenim dues famílies més que s’anomenen Valls, els  Valls Teulada i els Valls Roses, desconec si ell era membre d’una d’aquestes dues o forma part d’una tercera.

Si que sabem que el Genís tenia   dues propietats sota el domini directe del Duc de Medinaceli.

La primera,  que tenia a prestació d’Esteve Puigvert,  era una vinya, amb una part de bosc, d’una quartera de terra, provinent del mas Riera, i situada al paratge conegut com a Camp Garriga, de la que en pagava el delme  i tasca de dos octans de forment a l’Esteve Puigvert.

I la segona, una peça  de dos quartans de cabuda, provinent d’una peça més gran d’una quartera i  separada de la quintana del  mas Tosell, de la que pagava el delme  i  un cens, de tres octans d’ordi, el dia de Sant Feliu i Sant Pere d’agost al duc.

I és en aquesta  última peça on  el Genís començarà, el quinze d’abril del 1774,  a establir-hi cóssos per edificar, iniciant l’embrió d’un nou carrer. Aquest dia hi estableix tres cóssos, tots consecutius  a tocar el carrer de baix,  dos de 32 pams i un de 31 pams d’amplada. L’allargada, de llevant a ponent,  del cós   d’aquests i dels que establirà més endavant anirà de la  peça, a llevant ,  que posseeix la família Ribas a la peça, a ponent,  de l’Anton Aboyer.   En el contracte d’establiment del cós especifica  deixar a la part de llevant, a tocar la peça del Ribas, un   espai per formar  carrer.

Els veïns establerts són el Joan Roig, fent cantonada amb el carrer de Baix, l’actual casa núm. 25, seguit del Joan Formiga, actual núm. 23, i al Josep Roig, actual núm 21.

Ja tenim el carrer iniciat, al sis de juny de 1776 estableix dos veïns més, sempre consecutius, al Joan Bosch, a l’actual núm. 19, i al Cristòfol Comas, a la meitat nord de l’actual finca núm. 17. Al onze de març de 1781 estableix al Sebastià Ribas, a la part de migdia de la finca núm. 17, al vint-i-nou d’abril de 1781 a l’Andreu Puiggorri a l’actual número 15, al primer de gener del 1785 a l’Antoni Vicens a l’actual núm. 13 en un cós de 30 pams. Fins ara tots eren de 31 pams exceptuant aquest últim i els dos primers. I al nou de novembre de 1786 estableix al Jaume Puiggorri en un cós de 30 pams, l’actual núm. 11.

Un cop establertes aquestes nou primeres cases, els Ribas que limitaven amb el Genís per la part de llevant, venen el dotze d’octubre de 1788 la mateixa amplada de cós davant per davant de cada veí que havia estat establert pel  Genís per fer-hi casa. Quan compren tots tenen ja la casa edificada, ocupant tot el cós, cases sense eixida, per tant els fa necessari comprar tots un cós a l’altra banda de carrer.  Aquesta venda dóna com a resultat un carrer de cases amb l’eixida a l’altra banda de carrer.

A mitjans del segle XIX s’establiran quatre  cases més, aquestes sense eixida a l’altra banda del carrer, els números actual 9, 7, 5 i 1. Alguna d’elles compraran més terra darrera per fer-hi l’eixida, de la peça dels Aboyer. Es construeix,  en aquest moment, també una cinquena casa  a l’altra banda del carrer amb l’entrada a migdia del cós, per  tant sense entrada pel carrer del Mig, l’actual casa núm. 20 del carrer Francesc Macià.

I aquesta estructura acabada de formar a mitjans del XIX es mantindrà fins a finals del segle XX, quan algunes de les eixides es començaran a edificar.

Xevi Salicrú.

Bibliografia
Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2016.