dijous, 30 de novembre de 2017

La Casa del Sot.


La Casa del Sot, així és com ha estat coneguda tradicionalment  una de les cases històriques del nucli de Sant Genís. Un habitatge  que no ha estat alineat amb el carrer, ja que el seu origen és anterior a la formació del que coneixem com  a carrer Nou. I  com ja podem esbrinar  pel nom, una mica per sota d’ell, carrer que passa resseguint la carena on va créixer el poble.  Una casa amb un nom  ben justificat.

Aquest habitatge  amaga però un passat més gloriós del que la memòria popular recorda. La  casa, isolada a quatre vents fins no fa pas masses anys, ha estat el casal de l’oblidat  mas Antuny.

Aquest mas era una propietat de dotze jornals de bou, situat als afores del   nucli de  Sant Genís, quan el poble només era un grupet de sis cases a l’entorn de l’església. La finca  l’any 1502 era capbrevada pel Bertomeu Antuny, senyor útil i propietari del mas Antuny. Propietat  que  limitava a orient, a través d’un marge, amb una finca anomenada la Tomasa, l’actual can Reig,  finca  llavors sense edificar  propietat  de la família  Valldejuli d’Amunt, a  migdia amb una finca dels Antuny i aquesta amb la riera de Sant Genís, en aquell moment coneguda com a  riera de Bossagay, a occident  amb una finca també dels Antuny i al  nord amb el mas Guich a través d’un camí que esdevindrà amb el temps el carrer Nou.

El Bertomeu  capbreva també diferents finques; una feixa de dos jornals de bou a sota la quintana d’en Jaubert, una peça de terra de dos jornals de bou en el lloc conegut com la Sureda, una peça de terra boscosa d’un jornal de bou al lloc conegut com les Domes, una possessió de dotze jornals de bou a la Coma d’en Poch de Brugueres, una peça  muntanyosa de dos jornals de bou al lloc anomenat la Ranoguera, una peça de terra de cultiu de quatre jornals a Vallmala i  un quadró de terra  d’un jornal de bou a la quintana del mas Renom.

A finals del segle XVI tota la propietat i la resta de finques  han passat a mans de la família Valldejuli de la Torre o d’Avall. En desconeixem el motiu de canvi de propietari, no sabem si és per herència o venda, si que a partir d’aquest moment la família Antuny desapareix de l’escena i ja no trobarem ningú cognominat així a Sant Genis ni a tot Palafolls.

Al 1581 s’inicia l’edificació del carrer amb una primera casa,  sempre a partir d’establiments fets per la família Valldejuli de la Torre per  cóssos provinents de la quintana del mas Antuny.  Aquesta primera casa serà construïda per manament dels obrers de la parròquia i  serà coneguda com a Casa de les Ànimes. No serà fins el    1650 que no s’establiran dos cóssos més, un a cada banda de la casa de les Ànimes. Ja tindrem un nou carrer amb tres cases mitgeres juntes.  Entre 1680 i 1681  s’establiran tres cases més contigües. Haurem d’esperar cent anys  per veure continuar el carrer, entre 1786 i 1796 s’estableixen, encara per la família Valldejuli,  dotze cases més, formant carrer només a la banda de migdia de la via. Així es mantindrà fins la segona meitat del segle XX.

Al 1656 el Francesc Valldejuli de la Torre  estableix a l’antic casal del mas al Miquel Bussinyac, teixidor de lli, on els seus descendents hi viuran fins a finals del segle XIX i mantindran la propietat fins al segle XX. A  l’any 1921 encara és propietat   del Joan Planas Dalmau, nét de la Teresa Lleonart, néta aquesta del Francesc Lleonart Bussinyac, i aquest  nét del Miquel Bussinyac establert pels Valldejuli.

L’antic casal del mas Antuny ha vist  com la quintana s’ha anat reduint  esdevenint una casa més del poble, mica en mica al llarg de les vides dels Bussinyac i els seus descendents, el casal i el seu entorn  oblidà el seu passat de masia   i es va convertir en una casa més,  la  casa del sot. I la casa del sot ara també perd el nom, doncs al sot ja hi ha més cases, el poble ja no hi veu aquella única casa i es converteix en un habitage sense nom, només amb un número a la façana. Engruixin el llistat de cases sense nom.

Xevi Salicrú

Bibliografia:
Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. S. XVI-XX. Edicions del Roig. 2016



diumenge, 22 d’octubre de 2017

Guàrdia Civil versus Mossos d'Esquadra

Tornant als  fets d’octubre que explicava a la passada entrada d’aquest bloc, he  recordat  una història, recollida oralment, sobre la situació que es vivia al país abans d’aquells fets, que van acabar amb les institucions pròpies de Catalunya, quan tan sols feia tres anys de la seva reinstauració.

El relat  deixa entreveure aquella  divisió en que es trobava  immersa la societat d’aquell moment, la de  Sant Genís, la de tot Palafolls i el país sencer.

Durant aquells anys de  República,  la gent del poble estava dividida en dos bàndols, el que en deien la  gent de llavors , els del  partit de baix i els del  partit de dalt. El nom provenia del lloc on tenien ubicada la casa, una ubicació que amagava un estatus social.  Els del partit de baix vivien a la part baixa del poble, a l’entorn de l’església i al inici del carrer Nou, i els del partit de dalt,  els que ocupaven, pràcticament, la majoria de cases de mig carrer Nou cap a dalt.

La divisió era tal que fins i tot cada bàndol  feia el seu envelat per la Festa Major!!! I pobre del que ell o algun membre de la seva família intentés entrar a l’envelat que no li pertocava. Si que hi havia la canalla que tenia  vènia papal, com el cas de la meva àvia, que deia que entrava a tots dos, ella vivia en  una  casa familiar de tradició dretana, per tant formava part  del partit  de baix i el seu envelat era aquest,  però el seu avi matern era un dels líders del partit de dalt, per tant entrava a l’envelat de  dalt, sempre que hi fos present l’avi.

Els de baix eren  propietaris de la majoria de terra, les  cases i masies de més tradició, pagesos que cultivaven la seva terra, ells sols o amb l’ajuda de  jornalers.  Eren votants de la Lliga i del Partit Tradicionalista, tenien els seus capitostos, principalment eren en Francisco Gibert Pernal i en Ramón Clapés Regàs, regidors a l’Ajuntament en diverses ocasions, abans i després de la guerra.

Els de dalt, eren majoritàriament petits propietaris i jornalers, cases amb menys tradició, però amb una gran excepció, el seu capitost   era un dels grans propietaris de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, regidor d’Esquerra Republicana a la República i regidor també durant el franquisme. Va exercir un equilibri espectacular, a aquest personatge  li vaig dedicar una entrada en aquest bloc, el 15 de gener de 2016, titulada “En Cabreta, malabarista polític”.

Enmig d’aquella tensió va ocórrer un episodi, que la meva àvia recordava perfectament, tot i que no en sabia la data exacta, però si que tenia clar que va ser durant la República en un  dia de  Festa Major a Sant Genís. Per tant ens queda limitada als possibles 25 d’agost dels anys 31,32,33 i 34 (descarto el 35, la Generalitat havia estat suspesa i el país es trobava en estat d’excepció després del fets d’octubre del 34, i el 36 ja havia esclatat la Guerra). D’aquest quatre anys possibles, per la gravetat dels fets, ben bé podrien haver passat l’agost del 34, preludi de la tardor.

I els fet relatats per la Teresa Sala Martí, que en aquell moment, si agafem el 34 com  a any en qüestió, tenia 13 anys, diuen que  una cobla estava tocant un dia de Festa Major, a la plaça de Sant Genís, amb la presència de tot el poble i de diverses autoritats, entre elles l’anomenat popularment alcalde de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, alies en Cabreta, que de fet, oficialment era el tinent alcalde de Palafolls.

Hi havia un acord, crec que mai escrit, ja del segle XIX, que  quan l’alcalde escollit era de les Ferreries, el tinent alcalde era de Sant Genís i si l’alcalde elegit era de Sant Genís, el tinent alcalde era de les Ferreries, un equilibri ben pactat.

Entre les autoritats que acompanyaven l’alcalde hi havia també dos Mossos d’Esquadra. A mitja audició de sardanes es va personar  el Francisco Gibert, acompanyat d’una  parella de la Guàrdia Civil,  es van posicionar a les escales que hi havia en la façana nord de la casa coneguda com a can Reig, que donava a la plaça. Va manar fer parar de tocar a la cobla. De seguit, en Cabreta, amb la vara en mà, manà tornar a fer tocar als músics. Aquells homes, mig espantats, tornen a fer sonar els seus instruments Tot seguit  la Guàrdia Civil carrega armes, apuntant als músics, i el regidor de la Lliga, tornà manar a fer callar els instruments. Els Mossos dirigits per en Cabreta repeteixen l’escena, armes carregades manant tornar a fer sonar  la cobla.

Com va acabar la ballada no ho explicava la meva àvia, només assegurava que deia que no es va tirar  pas cap tret, ella ja  no en va ser testimoni ocular del desenllaç, dones i canalla van marxar cap a dins les cases, un cop es van alçar les armes enlaire.

Segurament la  festa ja devia quedar ben aigualida....però sí que els fets ens deixen entreveure el que s’estava gestant en aquella societat molt polaritzada, que van acabar amb la intervenció de les nostres institucions, el preludi del que vindria per llarg temps aquell hivern del 39.

Ara pretenen tornar-nos a  aquell hivern del 39...només la nostra fermesa, el nostre compromís i la nostra  perseverança, impedirà que ens treguin la nostra llibertat. 


Xevi Salicrú.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Aquell 15 d'octubre que fou dissolt l'Ajuntament de Palafolls.



A Espanya, al novembre del 1933 s’havien celebrat les segones  eleccions de la jove República que foren guanyades  per la coalició formada pel Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles.

El govern d'esquerra de la Generalitat, presidit per Francesc Macià primer i  a partir del gener del 1934 per Lluís Companys,  i els governs de centredreta de Madrid no tenen cap punt de trobada i la seva relació es complica cada dia que passa .

Les postures es  radicalitzen, la llei de contractes tombada pel govern de dretes de Madrid, disputes internes tan dels governs de Madrid com de  Catalunya acaben portant Catalunya  a unes jornades de protestes i vaga general a primers d’octubre,  que duen a la proclamació de l’Estat Català per part del president de la Generalitat. Això provoca un xoc entre institucions,  amb forces militars al carrer i sense que la Generalitat  compti amb el suport del General Batet (màxima autoritat militar a Catalunya),   acaben amb la rendició del  Govern Català el 6 d’octubre.

Això provoca  l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria, aquell que ja havia estat retallat abans des ser aprovat per les Corts Espanyoles l’any 1932. La repressió és  general, s’imposa el castellà com a llengua de l’administració i es dissolen tot els ajuntaments d’esquerres.

Palafolls no  passa immune a aquests  fets,  tot i que no ens consta que hi hagués cap enfrontament aquells primers dies,   el 15 d’octubre del 1934  es dissol l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Joaquim Fàbregas Parera d’Esquerra Republicana, per part de forces militars que es presenten a Palafolls.

“......reunidos en el salon de la Casa Consistorial los señores del Ayuntamiento anotados al margen convocados por el Muy Ilustre Señor Comandante de Artilleria, jefe de la Columna volante, don Antonio Carranza presente en este acto y siendo las diez se procedió a celebrar sesion extraordinaria bajo la presidencia de dicho señor.
Seguidamente dicho ilustre Señor Comandante y para hacer constar que con objeto de salvaguardar orden y en uso de las facultades que le estan conferides se acepta la dimision del alcalde de este Ayuntamiento el Señor don Joaquin  Fábregas Parera .....”

Es fa dimitir a l’alcalde i a tots el regidors d’Esquerra Republicana, el Joan Alsina Rabassa, Manuel Pla València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pesaferrrer. Seguidament es nombra una comissió gestora formada per membres  de la Lliga Catalana,  Narcís Moner Mas, Narcís Puig Comas, Francisco Gibert Pernal, Lluís Ribot Perpiña, Narcís Camps Pascual i els  dos regidors de dretes que ja hi havia al consistori, el Joaquim Privat Ribas membre de la Lliga i Ramon Clopés Regàs, tradicionalista.

“....presentes en este acto los señores que deben cesar sus cargos respectivos  hacen entrega al concejal de la Lliga, Señor Joaquin Privat Ribas, que forma parte  de la Comisión Gestora, de las varas de mando respectivas, documentación y demás que queda archivado en la seretaria de este Ayuntamiento .....

Aquesta comissió gestora arribaria amb alguna petita modificació fins al 18 de febrer del 1936, dos dies després de les eleccions legislatives, on es retorna als Ajuntaments legítims sorgits de les urnes.
La pau durarà poc, en sis mesos les forces feixistes s’aixequen i acaben guanyant. Hauran de passar 40 anys de foscor per retornar la veu al poble, una veu   condicionada,  que ara, 40 anys més després, veiem que hi ha moltes coses que aquell règim va deixar lligat i ben lligat en l’essència de les institucions del Govern de l’Estat Espanyol.

Estem davant d’uns fets presents que semblen ja escrits a la nostra història, un octubre del 34 molt semblant al que, Déu no vulgui, se’ns presenta enguany.

Xevi Salicrú

Fons documentals
Arxiu Municipal de Palafolls. Caixa 860. Llibre d’actes municipals. Sessió 15-10-1934.

dijous, 14 de setembre de 2017

Genís Valls, artífex del carrer del Mig.


L’antic carrer del Mig a que faré referència en aquesta entrada és el que ara anomenem carrer Pi i Margall. Durant la Segona República, es canvia el nom de carrer del Mig per aquest, tot i que acabada la Guerra es tornarà a rebatejar com a “calle del Medio”. I no serà fins l’arribada de la democràcia que es recuperà el nom d’aquest il·lustre català, president de la Primera República. 

Ara, però, de fet existeix un  carrer del Mig que és la continuació d’aquest vell carrer, jo  em refereixo en aquest article al tram antic, que de fet, popularment es segueix coneixent com a carrer del Mig.

I per què del Mig ? Aquest carrer forma part d’un conjunt de tres carrers, amb el carrer de Dalt (actual Joaquim Ruhí) i el de Baix, formats tots tres al segle XVIII. El nom fa relació a  la ubicació que tenen entre ells.

Poques coses sabem del Genís Valls, va viure a la segona meitat del segle XVIII al   veïnat de les Ferreries, i on  hi  consta  com a treballador. No en sabem gaire res de la seva vida, ni si era casat o si va tenir fills. En aquell moment a Palafolls hi tenim dues famílies més que s’anomenen Valls, els  Valls Teulada i els Valls Roses, desconec si ell era membre d’una d’aquestes dues o forma part d’una tercera.

Si que sabem que el Genís tenia   dues propietats sota el domini directe del Duc de Medinaceli.

La primera,  que tenia a prestació d’Esteve Puigvert,  era una vinya, amb una part de bosc, d’una quartera de terra, provinent del mas Riera, i situada al paratge conegut com a Camp Garriga, de la que en pagava el delme  i tasca de dos octans de forment a l’Esteve Puigvert.

I la segona, una peça  de dos quartans de cabuda, provinent d’una peça més gran d’una quartera i  separada de la quintana del  mas Tosell, de la que pagava el delme  i  un cens, de tres octans d’ordi, el dia de Sant Feliu i Sant Pere d’agost al duc.

I és en aquesta  última peça on  el Genís començarà, el quinze d’abril del 1774,  a establir-hi cóssos per edificar, iniciant l’embrió d’un nou carrer. Aquest dia hi estableix tres cóssos, tots consecutius  a tocar el carrer de baix,  dos de 32 pams i un de 31 pams d’amplada. L’allargada, de llevant a ponent,  del cós   d’aquests i dels que establirà més endavant anirà de la  peça, a llevant ,  que posseeix la família Ribas a la peça, a ponent,  de l’Anton Aboyer.   En el contracte d’establiment del cós especifica  deixar a la part de llevant, a tocar la peça del Ribas, un   espai per formar  carrer.

Els veïns establerts són el Joan Roig, fent cantonada amb el carrer de Baix, l’actual casa núm. 25, seguit del Joan Formiga, actual núm. 23, i al Josep Roig, actual núm 21.

Ja tenim el carrer iniciat, al sis de juny de 1776 estableix dos veïns més, sempre consecutius, al Joan Bosch, a l’actual núm. 19, i al Cristòfol Comas, a la meitat nord de l’actual finca núm. 17. Al onze de març de 1781 estableix al Sebastià Ribas, a la part de migdia de la finca núm. 17, al vint-i-nou d’abril de 1781 a l’Andreu Puiggorri a l’actual número 15, al primer de gener del 1785 a l’Antoni Vicens a l’actual núm. 13 en un cós de 30 pams. Fins ara tots eren de 31 pams exceptuant aquest últim i els dos primers. I al nou de novembre de 1786 estableix al Jaume Puiggorri en un cós de 30 pams, l’actual núm. 11.

Un cop establertes aquestes nou primeres cases, els Ribas que limitaven amb el Genís per la part de llevant, venen el dotze d’octubre de 1788 la mateixa amplada de cós davant per davant de cada veí que havia estat establert pel  Genís per fer-hi casa. Quan compren tots tenen ja la casa edificada, ocupant tot el cós, cases sense eixida, per tant els fa necessari comprar tots un cós a l’altra banda de carrer.  Aquesta venda dóna com a resultat un carrer de cases amb l’eixida a l’altra banda de carrer.

A mitjans del segle XIX s’establiran quatre  cases més, aquestes sense eixida a l’altra banda del carrer, els números actual 9, 7, 5 i 1. Alguna d’elles compraran més terra darrera per fer-hi l’eixida, de la peça dels Aboyer. Es construeix,  en aquest moment, també una cinquena casa  a l’altra banda del carrer amb l’entrada a migdia del cós, per  tant sense entrada pel carrer del Mig, l’actual casa núm. 20 del carrer Francesc Macià.

I aquesta estructura acabada de formar a mitjans del XIX es mantindrà fins a finals del segle XX, quan algunes de les eixides es començaran a edificar.

Xevi Salicrú.

Bibliografia
Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2016.






diumenge, 20 d’agost de 2017

Una mirada al 1818

Document de gran valor, i un dels  més antics que podem trobar  a l’Arxiu Municipal de Palafolls, és el “Libro de Apeo” de l’any 1818.  Un llibre d’amidaments de totes les terres i  edificacions que hi havia en aquell moment al terme municipal de Palafolls.

Estem davant de tota la nostra geografia de l’any 1818, amb totes les seves peces de terra detallades amb el seu ús, terres de cultiu, erm, boscos...., les seves mides  i una geografia humana de gran valor, el nom de cada propietari de cada peça, amb el seu poble de residència. També hi consten els titulars de censos i censals, que en són majoritàriament diferents institucions eclesiàstiques.

Cal recordar que els límits d’aquell moment difereixen una mica força dels actuals, la part més notable seria que el conegut Pla de Grau, tota aquella zona de terra entre el nucli urbà de Malgrat i el riu Tordera encara formaria part del municipi de Palafolls, per tant aquelles peces de terra formen part d’aquest amidament.

Per intentar visionar una mica totes les dades que ens aporta aquest document m’he servit d’un full excel, on hi he abocat tota la informació fruit del buidatge que he fet, i que passo a resumir.

Ens hi consten  136 habitatges , on 6 són propietat de forasters, els habitatges  són diferenciats en tres categories, 87 barraques, 8 cases barraques i 41 cases. També hi consta un molí propietat del Valeri de Saleta i Llauder.

Hi tenim 353 titulars d'edificis, terra i drets, entre institucions eclesiàstiques i persones físiques, 135 de Palafolls i  218 de forasters,  d’aquests, 94 són de Malgrat, 72 de Tordera, 12 de Blanes, 8 de Girona, 6 de Calella, 4 de Barcelona, 3 de Sta. Susanna, 3 de Pineda, 3 de Lloret, 2 de Riudarenes, 2 de Martorell i un de  cada poble següent: Cabrera, Cassà,  Mataró, Hostalric, St Cugat del Vallès, St. Pere de Riu, St. Celoni,  Montgat i  Arenys de Munt.


La terra és mesurada en “fanegas” i “celemines”, unes mesures no pròpies del país,  degut a la castellanització de la burocràcia del moment, d’aquesta manera es pretenia igualar tot l’estat a les mateixes mesures. Desconec l’equivalència de “fanegas” a quarteres ( la mesura pròpia de la nostra zona) o a hectàrees. La “fanega” segons la zona té una equivalència o altre, en alguna zona de Castella sembla que equivaldria a 0’64 hectàrees, ho podríem agafar com a referència.  Els “celemines” eren la dotzena  part d’una “fanega”.

El total de “fanegas” comptabilitzades al terme són 1590’4. D’aquestes 1008 són destinades a cultius de secà, 264 a bosc, 206’82 a erm,  77’88  a vinya, 24’40 a  bosc de  ribera, i 9’66 a olivar.





Sorprèn la poca vinya i bosc que hi consta, sí que l’extensió de cultiu de secà és espectacular, la zona d’arbres de ribera i oliveres és ben minoritària.



Per analitzar la propietat de la terra, d’aquests 353 propietaris , en tenim 67 que no tenen cap peça de terra, hi consten com a propietaris d’alguna casa, censal, cens o delme. Entre aquests hi tenim 26 particulars, el Marqués d’Aytona, la Universitat de Sant Genís, el Claver de Malgrat i el de Palafolls, la  Confraria del Roser de Malgrat i la de Palafolls, el Monestir de St. Daniel, l’Abad del Monestir de Breda, els canonges de la Catedral de Girona, 11 beneficis de diferents parròquies, els Hospitals de Pobres de Palafolls, Calella, Blanes, Hostalric i Tordera, les Obres de les parròquies de Palafolls, Lloret, Martorell, Pineda, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Riu, Tordera i Calella, el Priorat de Rocarossa, 2 causes pies, una de Cassà i una de Palafolls, i les   Pabordies de Sant Feliu de Girona i de Tordera. Per tant, restant aquests  tenim com a propietaris de la terra a 286 persones.

El major propietari d’aquestes 286  en extensió de terra és el Josep Ignaci de Mercader, resident a Barcelona, amb 80 “fanegas”, 60 de cultiu de secà i 20 de vinya. Aquest era propietari també de la casa de can Palomeres, dins el terme de Malgrat,  no contemplada en aquest llibre.

En  Mercader es posiciona també com a major propietari de terra de secà, seguit del Valeri de Saleta i Llauder amb 44 “fanegas”  i aquest seguit de la  Margarita Alsina Torrent amb 27 “fanegas”. També és el major propietari de vinya seguit del Valentí Comas de Girona amb 17 “fanegas”.  

Com a segon propietari en extensió tenim a la Margarita Alsina Torrent amb un total de 77 “fanegas”, d’aquestes 44 eren ermes,  27 de cultiu secà, 4 de bosc i 1 de vinya.

Com a tercer propietari,  en extensió,  tenim el Pere Torró Domenech, propietari del mas Xuclà, amb 66 “fanegas”, però d’aquestes 45 eren ermes, per tant poc productives, 12 de bosc i tan sols 9 de cultiu de secà.

El quart propietari en extensió era el Valeri de Saleta i LLauder amb 65 “fanegas”, on 44 eren de cultiu de secà, 3 de bosc, 5 de vinya, 3 d’erm i 8 d’olivar. El seu olivar suposava pràcticament la totalitat dels olivers del municipi, que era de 9’66 “fanegas”.

I el cinquè en extensió era el Valentí Comas de Girona amb 60 “fanegas”, 40 de cultiu de  secà i 17 de vinya.

Entre aquests 5 primers i els 21 que els segueixen per ordre de número de “fanegas” tenien quasi la meitat de les terres del municipi,  770 “fanegas”, la resta se les repartien els 260 propietaris restants, on cadascun d’ells  no en tenia més de 10, i d’aquest 260, 172 no en tenien més de 2.




És a dir, el 9’09 dels propietaris (26 persones ) tenien el 48’42% de la terra, però d’aquests  cap superava el 5% del total de terra del municipi. I el 60,1% (172 persones) dels propietaris, els que tenien igual o menys de 2 “fanegas” tenien el 8’31% de la terra. I els propietaris entre més de 2 i 10 “fanegas”, el 30’7 (88 persones), tenien el  43’27 de la terra.


Totes aquestes dades d'aquest amidament, elaborat per a un ús fiscal, possiblement  poden amagar dades reals, com a coneixedor de moltes d'aquestes famílies que hi surten, i per dades d'altres documents cohetanis, m'atreveria a afegir que falten finques i habitatges, caldrà agafar el document com orientatiu. Intentar evadir impostos és cosa que ja es feia fa 200 anys i més.


Xevi Salicrú

dimecres, 26 de juliol de 2017

Dalí i la nostra Santa.


Aquest dia escoltava per televisió la descripció sobre en quin estat havien  trobat el cos de Dalí, després d’haver  ordenat un jutge la seva exhumació per un tema de paternitat. Era  explicada  pel Narcís Bardalet,  membre de l’equip que havia  dut a terme   l’exhumació del cos d’aquest gran il·lustre català, i que alhora va ser qui el va embalsamar en el moment de la seva mort.

Deia, el senyor Bardalet,  que si  ens haguéssim trobat a l’Edat Mitjana amb un cas semblant, la gent del moment hauria exclamat: Això és un miracle!!.. De tan bé que estava el seu aspecte, el bigoti a la seva inclinació exacta, i no recordo quins detalls més,  sembla ser que estava esplèndid. Si tenim en compte que havia estat embalsamat potser perdria força la paraula miracle, però vaja, que estava en el millor dels aspectes tenim en compte les circumstàncies, portava 28 anys enterrat.

Quan ho escoltava  vaig pensar: mira com la nostra Santa Montserrada!, que al ser desenterrada al segle XVI i trobar-se el cos incorrupte,   la van acabar anomenant la Santa. Era tal es seu bon estat  que van aclamar  segurament: Miracle!!!.

Alguna cosa havia sentit d’aquesta noia anomenada   Santa, a casa explicaven que l’havien tingut exposada a la porta de l’església durant els fets de juliol del 36, quan es va cremar el temple i profanar moltes tombes. Però no tenien massa clar qui era aquella noia, la meva àvia deia que si era una noia de can Borrell... sabien que era de casa bona, ja només per la vestimenta que mostrava. Però no ho tenien massa clar.

La  història la  vaig acabar aclarint  a través del   llibre  “El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX” de l’Alfons Codina. Una  eina imprescindible  de consultar si es vol començar qualsevol recerca o aprofundir en qualsevol tema històric de Sant Genís. Sempre he dit  que  aquest llibre és pels interessats en la història de Sant Genís  com la Bíblia pels bons cristians.

La nostra Santa, la Montserrada, filla del mas Estornell,  tal com explica l’Alfons en el seu llibre, era una noia que va morir assassinada quan tenia disset anys. Sembla que va  ser atacada per uns joves amb la intenció de agredir-la sexualment, ella es va resistir, i per no ser descoberts els seus agressors la varen matar i tirar dins d’un pou.  Fou enterrada al cementiri de  l’església de Sant Genís.

Al cap de setanta  anys es van fer reformes a l’església,   algunes tombes s’hagueren de canviar d’ubicació, i la tomba de la Montserrada fou una d’elles. Quan exhumaren el cadàver veieren que el cos estava incorrupte. I és quan devien cridar: Miracle!!!

Davant d’aquest extraordinari fet traslladaren el cos a un lloc més important, cap a vora l’altar major. En motiu de la troballa es va dibuixar al costat de la  seva inscripció de defunció en el llibre d’òbits,  un lliri com a  símbol de puresa. Tots aquests llibres es van conservar fins al juliol del 36 quan la totalitat de  l’arxiu parroquial va cremar.

Anys més tard, en unes altres reformes van tornar a canviar de lloc a la ja anomenada Santa i seguia incorrupte. D’aquest moment constava una acta que es va aixecar on es descrivien unes ferides al coll i al ventre on hi encara hi havia els draps utilitzats per tapar-les!!!!.

I arribem al 1936,  al ser una tomba significativa del temple,  els incendiaris i profanadors en varen fer escarni, tenint-la exposada a la porta de l’església. Al cap de dos dies quan les coses s’hagueren calmat es tornà a enterrar. Ara però ja era només un esquelet.

Als anys 50, durant les obres de reconstrucció de l’església pels danys causat per la Guerra, tenim un escrit del rector de llavors,  que diu:

“24 de desembre de 1956. Jo i el paleta Salvador Martí sols i sense dir res a ningú, hem tapat la Santa, però no hi hem tirat terra al damunt, com tenia, sinó que li hem vestit una mena de tomba amb rajols tot voltant i un solera al damunt, de manera que qui vulgui veure-la de nou, només té de fer que arrancar el mosaic, rebentar la solera i ja està a la vista. A dins al costat de l’esquelet, hi vam col·locar un rajol encimentat d’una cara, on porta anotat el dia,  mes i any, el meu nom Mossèn Salvador Coll i el del paleta, Salvador Martí. Per saber on és exactament la tomba, vam col·locar al damunt del lloc on es troba una creu de mosaic vermell...”

Pel que a mi em consta d’ençà aquest dia no s’ha tornat a moure a la Santa, la creu de mosaic vermell segueix allà mateix, a peu de l’entrada del  túnel que connecta amb la rectoria. Definitivament tenim a la Santa descansant eternament.

Aquesta història de la nostra noia sense descans etern em serveix de  pretext,  tot sovint,  per explicar als  alumnes de les escoles i institut de Palafolls, que visiten  la nostra església,  l’evolució del temple, i així fer-los més llaminera d’entendre la transformació  d’aquella esglesiola del segle X   al llarg de mil anys fins arribar a la  que tenim avui.


Xevi Salicrú

Bibliografia:
Alfons Codina. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004. Pàg 189.


dissabte, 22 de juliol de 2017

A la recerca del mas Joanysacreu


En una entrada passada d’aquest blog, del març del 2016,  parlava de la família Joanysacreu,   on hi deia que la situació del mas que va habitar aquesta nissaga era incerta. I ara mateix,  seguim sense saber-ne de  la seva ubicació, però alguna cosa en sabem  més.

Com hi deia, el Pere Juanysacreu, hereu d’aquest casal palafollenc, del veïnat de les Ferreries i  parròquia de Sant Genís de Palafolls, es va casar amb la Teresa Bonet, pubilla de can Bonet,  veïnat de Santa Susanna,  parròquia de Sta. Maria de Pineda i també com el mas Juanysacreu del terme del castell de Palafolls.

La parella s’instal·la al mas Bonet, davant de la unió entre   un hereu i una pubilla, la casa més forta solia acollir la nova parella, i en moltes ocasions si el cas de la pubilla era la de la família amb més recursos  donava el cognom als fills resultants de la unió  de les dues nissagues. Aquest cas no segueix el patró majoritari, la família s’instal·la al mas Bonet, però la descendència continuarà el cognom Juanysacreu. Segurament si en un futur localitzem els acords matrimonials, els capítols, en podrem saber alguna cosa més d’aquesta decisió.

A partir d’aquest moment, a mitjans del segle XVIII, no en sabem la sort de la masia, les terres es van venen i la casa acaba desapareixent de la documentació, desaparèixer en el sentit que no es localitza, un cop entrat el segle XIX, en la documentació consultada fins ara.

Si  que tenim un inventari del mas,  del vint-i-quatre de març de 1802, realitzat a la mort del Pere Juanysacreu, on el seu fill, el Pere Màrtir Joanysacreu i Bonet, hereu universal, i la vídua, la Teresa Bonet, prenen inventari dels bens que havien estat del seu pare i marit.  
On hi diu:

“......primer tota la sobra dita casa junt amb sa era, hort i quintà, al veïnat de les Ferreries del referit  veïnat de les Ferreries, al  referit terme i parròquia de Sant Genís de Palafolls, baix sa respectiva tinença i afrontacions tot comprès. Dins la qual casa s’ha trobat:

En  l’entrada de dita casa, res se troba existent, ni tampoc existeix cosa alguna en el rebost.
En lo  menjador, ni en l’armari que és dins la paret no existeix cosa alguna.
En la cuina sola existeix una taula escó usada, i un  pastador on no hi ha res.
En lo celler existeix un cup i una premsa, junt amb dues botes, tot molt vell i usat.
En un quarto existeix un llit de pilans desguarnit, molt vell, i altre llit també molt vell en altre quarto.
En los demés quartos, sala, graner i en les diferents corts de dita casa res se troba existent.
En lo corral se troba una partida de bigues.

Item tota aquella peça de terra cultiva situada en dit terme de Palafolls, anomenada camp Ferrer situada en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra de cultiu anomenat lo camp de la Riera, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions amb diferents censos que se fan per raó de diferents cóssos establerts repartits en dita quintana.
Item tot aquell camp de terra anomenat  de la Figuerassa, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp de terra anomenat la Barraca, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell altre camp dit la Verneda, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat lo Corral, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell  camp anomenat lo camp Gran, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item tot aquell camp anomenat Pla d’en Batlle i camp del Suro, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Item  tot aquell camp anomenat Pedreroles, situat en dit terme baix sa respectives tinences i afrontacions.
Aquest bens i no altres ni més confessant haver encontrat i pertanyent a dita casa i patrimoni........”




Podem veure-hi  que també a part de la casa hi surten les diferents propietats que tenia la família, diversos camps on algun dels seus noms encara perduren a la toponímia actual, la Verneda, la Figuerassa... En  una  veiem que s’hi han establert cóssos,  que per altres documents i tal com queda reflectit en el meu  llibre “Cases amb eixida i hort, aproximació als orígens  urbans de Palafolls” publicat recentment, sabem que és la finca que aporta cóssos a  una part del que ara és el carrer Major de Palafolls. Els Joanysacreu havien començat a establir nous veïns al veïnat de les Ferreries, engrandint la trama urbana iniciada al segle XVI.

Però fixem-nos en les estances de la casa, la masia és buida!!! No hi ha cap  element que faci pensar  que hi visqués algú en aquell moment. Aquest tipus d’inventaris ens descriuen tots els utensilis que hi ha a la casa, plats, culleres, eines del camp, roba... I  en aquest no hi ha res, parla de llits desguarnits, a entendre que no hi  ha roba ni matalàs, armaris buits i la majoria d’ estances buides de qualsevol parament. Això em fa entendre que la casa era deshabitada, tot i que enlloc ho diu, però queda clar que no hi  podia pas viure  ningú.

I si tenim en compte que l’any 1802 la casa és deshabitada i que al llarg del segle XIX no trobem rastre de la casa, podríem pensar que la casa va acabar desapareixent? Al llarg del XIX totes les finques acaben venent-se, la casa tindria la mateixa sort? O acabaria enrunada?

Moltes preguntes sense resposta, que potser el temps ens aportarà noves dades, més endavant, per saber-ne més, però si que tenim del cert que al 1802 la casa existia i que no havia de situar-se massa lluny de l’actual carrer Major.

De moment, no  sabem que se’n va fer del mas Juanysacreu.

Xevi Salicrú


Bibliografia:

-Arxiu Històric Fidel Fita. Fons Notarial Palafolls. Llibre 963. 1802.  f.86.

-Salicrú, Xavier. Cases amb eixida i hort.  Aproximació als orígens urbans de Palafolls. Edicions del Roig. 2016.